Si Vicent Ventura confiava en tu, podies conèixer a través del que et contava vicissituds de persones que no veies tan sovint com ell o que només havies vist algunes vegades com ara Xavier Marco, de qui parlaré aviat en aquesta sèrie. Sempre amb bona voluntat i mogut per alguna preocupació pels altres, Ventura t'informava puntualment de peripècies alienes donant per entès que coneixies la persona que les protagonitzava tan bé com ell.
Quan fa uns mesos vaig veure Pepa Benavent entrar al claustre de la vella Universitat de València, a un homenatge al polític socialista, amic dels dos, no havíem parlat mai, però la vaig reconèixer de seguida. I espontàniament, en un gest poc freqüent en mi, vaig decidir entrevistar-la. Setmanes després, vam parlar llargament en una agradabilíssima i cèntrica cafeteria que els dos identificàrem com a “Oltra”, encara que ja no es diu així. D'aquella conversa ixen aquestes notes que donen compte d'una petitíssima part de les experiències que l'entrevistada ha viscut fins ara.
Me'n feu una narració absolutament ordenada, sense derivacions, testimoni d'una memòria aguda i sistemàtica, que sens dubte li ha estat molt útil en allò que abans s'anomenava “la lluita per la vida” i que haurem de continuar anomenant així. Particularment, en l'activitat laboral que Pepa Benavent mantingué des de xiqueta i que, en les etapes més conegudes, feien imprescindible no cometre cap oblit ni cap error en l'apreciació de les persones, dels centenars de persones que havia de tractar amb una cura que sempre havia de parèixer exclusiva, únicament destinada a l'interlocutor. Tant si era el seu superior com un visitant que potser no tornaria a veure, després d'una conversa d'uns quants minuts. Tant si era un sindicalista reivindicatiu i furibund com un rei d'Espanya, ara emèrit.
Les notícies d'actualitat que me'n donava Ventura i les poques vegades que jo l'havia vist en algun acte públic, em feien imaginar-la com una persona que ha dut una vida còmoda, d'origen familiar més o menys petitburgès. Falsa impressió. Falsa de tota falsedat, que potser han tingut, com jo, els qui l'hagen coneguda com a cap de protocol de l'Ajuntament de València, vestida amb una correcció exquisida, exacta en l'organització de cada acte —centenars, amb personalitats d'idees i procedències diverses i en ocasions contraposades—, vigilant que els programes es compliren amb rigor i arbitrant la solució més idònia quan les previsions, tan estudiades, volaven per l'aire i calia reconduir les coses.
Pobresa i sacrifici, estudi i treball
Pepa Benavent nasqué a Mislata, pocs mesos després de l'entrada a València del gloriós exèrcit de Franco, el 1939, en una família proletària, republicana i agnòstica —els pares no es casaren per l'església— i, en conseqüència, amb penúries i dificultats que ella ha superat des de menuda a base d'esforçar-se i treballar. Com la resta de la família, en un ambient que recorda com a feliç i sempre grat. Són records inesborrables, amb què es podrien omplir moltes pàgines i encara no donarien la dimensió exacta de la infància de persones com Pepa Benavent, que abans de nàixer ja pertanyien al bàndol dels vençuts, per bé que la família mirava d'amagar les vivències negatives anteriors. Ella recorda visites en la Presó Model el dia de la Mare de Déu de la Mercè a un oncle condemnat a qui duien com a gran aliment un poal amb moniatos bullits, ben cobert perquè no entraren insectes.
Només tingué un germà, estimadíssim, que morí extremadament jove. Tant, que no arribà a veure nàixer el fill que la seua muller esperava.
Així, Pepa estudià, primer amb un mestre represaliat i després a l'antiga Escola d'Artesans, una herència popular de la revolució de 1868, al carrer de les Barques de València. I fou alumna de música a la Societat Coral El Micalet fins que pogué tocar el piano, amb un professor d'un valor humà extraordinari.
Als tretze anys començà a treballar en un taller de joieria, com a polidora de metalls. Li pagaven cinc pessetes al dia. La curiositat, el desig d'obrir-se camí l'estimulaven i demanà aprendre mecanografia en la màquina de la joieria a estones lliures. Amb un mètode —trenta-cinc pessetes li costà— n'aprengué. Després feu cursos per correspondència o presencials de matèries que l'habilitaven per a guanyar-se la vida dignament.
Així entrà a treballar en una fàbrica de pinsos per a animals. Probablement, fou llavors que la mateixa realitat la va fer feminista. El gerent era a més cap de compres, però l'administració i altres responsabilitats de l'empresa, les duia ella. Per això un dissabte, dia que a la Llotja de València es liquidaven els negocis del sector, el gerent va fer que l'acompanyés a l'històric edifici on, amb gran sorpresa de Pepa Benavent, no pogué passar de la porta per la simple raó que era dona i tenia dinou anys. No n'hi havia precedents, és clar, i ella decidí no tornar-hi mai per motius de faena.
Pepa Benavent, de jove, no sabia què volia, però sí què no volia.
Un món complex
Mentrestant, Pepa Benavent havia estudiat Relacions Públiques, professió que es cursava en centres privats i encara no tenia titulació oficial. A Ventura li havien demanat una persona que tingués aquest perfil per al Banc de l'Exportació, fundat el 1965 per un grup d'exportadors valencians, sobretot de productes agraris. Ventura va pensar en ella que així, una vesprada, a les vuit, fou rebuda per Simón Cano Denia, economista i màxim responsable de l'entitat, que ella batejà com “el rostre impenetrable”, pel seu tarannà. Fou encarregada de preparar un projecte per al departament de promoció i relacions públiques. En dos dies el tenia fet. Començà a desenvolupar-lo, però topà amb el boicot absolut del director i l'interventor general.
Ella no ho entenia. En realitat, estava botant-se -a banda tradicions inveterades- el reglament vigent per a treballadors de banca, pel qual una dona no podia ser cap de servei. I ella tenia aquest càrrec. Havent-hi reflexionat a fons uns dies, presentà la dimissió, que d'entrada no li acceptaren. Era abans d'un cap de setmana i quan dilluns es presentà de nou al Banc, es trobà que Cano havia desaparegut de l'organigrama i hi havia una nova cúpula directiva encapçalada per Emilio Attard. Tingué amb ell una entrevista tensa, però la pràctica demostrà en poc de temps a l'influent dirigent local de l'Associació Catòlica de Propagandistes i futur dirigent d'UCD que Pepa Benavent era una empleada de gran valor com a persona, i igualment per a l'empresa. Així, es va enutjar molt i fins i tot se sentí una mica traït per ella quan, anys més tard, li comunicà que deixava el Banc de l'Exportació per raons personals.
Mentrestant, Pepa Benavent ingressà com a alumna a la Universitat en una convocatòria especial per a majors de vint-i-cinc anys. Sense dir-li-ho, l'havia matriculada un company que havia valorat com calia la seua capacitat professional. Sense deixar en cap moment de treballar, ella es llicencià en Psicologia.
Fora del Banc de l'Exportació, entrà a la revista Valencia-Fruits, amb l'encàrrec d'aconseguir publicitat per a l'anuari. Li calgué viatjar molt per l'Europa occidental, on hi havia mercat. Aconseguí triplicar els ingressos per publicitat, però tingué experiències poc agradables i, sens dubte, va comprovar que el masclisme espanyol era només una forma particularment pintoresca d'un masclisme universal potser impossible d'erradicar.
D'allí passà al Banc Industrial de Catalunya (BIC), com sempre ja en promoció i relacions públiques. La legislació limitava el nombre d'oficines; la de València cobria tot el País Valencià. En definitiva, més viatges, però ara sense eixir de les tres províncies. L'experiència anà molt bé, fins que el BIC s'integrà en Banca Catalana i seguí la brutal davallada del projecte financer de Jordi Pujol. Per absorció de l'empresa, passà al Banc de Biscaia, després fusionat amb el de Bilbao.
De seguida se sentí incòmoda amb la forma de treballar del nou grup i preferí buscar nous horitzons. A l'Ajuntament de València, democratitzat, es convocaren oposicions que s'ajustaven al seu perfil. Pepa Benavent hagué de fer una immersió lingüística en anglès a Oxford i, al febrer de 1986, es convertí per primera vegada en funcionària. No en un càrrec qualsevol ni per passar desapercebuda, sinó com a cap de protocol. Amb Ricard Pérez Casado, alcalde des del 1979 i, des del 1989, amb Clementina Ródenas, també socialista, fins que aquesta fou substituïda per Rita Barberà el 1991. Amb la dirigent del Partit Popular continuà com a funcionària fidel a la institució Pepa Benavent, fins que es jubilà el 2006. Tres personalitats molt fortes, amb les quals tingué sempre una relació de respecte i confiança mutus.
En un règim democràtic, el protocol no era igual que en una dictadura. Ella considerà sempre que el servei públic era un valor afegit a la seua nova activitat professional. A més, el començà en una època esperançadora. Per això evoca ara el títol d'un llibre de Vicent Palacios -Quan ho teníem tot per fer- per a definir-la.
El mateix 1983 es publicà un reial decret de protocol, que no resolia els problemes concrets de cada situació, entre altres coses perquè havia de regir un estat en què la laïcitat promulgada en la Constitució i la creació i el desenrotllament de comunitats autònomes exigia un fèrtil sentit creatiu i d'adaptació per resoldre uns problemes que apareixien a cada pas.
A tot arreu, però d'una manera especial a València, pel rang de la ciutat, però també perquè fou la primera capital de l'Estat a tenir una alcaldessa i on, per exemple, se celebraren per primera vegada matrimonis entre persones del mateix gènere. En definitiva, Pepa Benavent no degué tenir massa moments de tranquil·litat o d'avorriment a l'Ajuntament de València. Per això esdevingué una experta completament reconeguda, de tal manera que impartí classes sobre protocol en diverses institucions universitàries i fou premiada honoríficament amb la comanda al Mèrit Civil, l'Ordre d'Isabel la Catòlica i el Premi Internacional de Protocol -distinció de més alta categoria en l'especialitat professional.
Aquestes caracteritzacions sempre són arriscades, però després d'haver parlat amb Pepa Benavent Torrijos, d'haver mirat la seua trajectòria amb testimonis i documentació paral·lels a la narració que me n'oferia, jo la definiria amb alguns trets que no són comuns: orgull de classe, esperit incansable de superació, tenacitat, rebuig complet del servilisme com a forma d'ascens social, defensa permanent de la condició femenina i dels drets que només fa quatre dies se li han reconegut ací -quasi sempre de manera purament formal-, fidelitats personals i ideològiques evidenciades quan ha calgut. Valors en definitiva exemplars que he descobert en una persona que desconeixia, però que les explicacions de Ventura, fa anys, m'havien permès d'intuir.
1