Amb Ludovic Marcos, a 16 Rue Cadet

Un divendres de novembre de 2008, cap a les vuit d’un vespre fosc i fred, amb pluges anunciades i qui sap si neu, Françoise Lévêque, Carlos Pérez, Rafael Ramírez Blanco i jo eixíem del número 16 de la Rue Cadet, de París, seu central del Grand Orient de France, una de les grans obediències maçòniques del món. 

Era després d’una reunió de treball, la primera de les dues vegades que anàrem a aquell enorme edifici, certament singular per la seua història i per a molts carregat de misteris i conxorxes com si fos el centre i el símbol d’un poder enigmàtic, d’una conspiració permanent. En determinats ambients, l’adreça que acabe d’escriure és, de fa molts anys, ben coneguda. Amb respecte, admiració, adhesió o odi cerval.  

Nosaltres, abans d’entrar-hi, no en sabíem gran cosa, per molt que ens haguéssem volgut documentar abans d’anar-hi, per molt que haguéssem repassat alguns llibres bàsics sobre la maçoneria. Ludovic Marcos, fill d’exiliats espanyols —parlava espanyol i entenia el català, perquè tenia a Catalunya vincles familiars directes—, havia estat l'encarregat de rebre'ns i qui ens acomiadava: «A bientôt», ens deguérem dir.

La segona visita, setmanes després, estigué directament dedicada a seleccionar les peces que havien d'exhibir-se al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), dirigit llavors per Romà de la Calle. Comptàrem en les breus sessions de treball, al dipòsit de la Rue Cadet, amb l'ajuda professional i inestimable de Carolina Ruíz, eficaç funcionària de la institució valenciana. Utílissima per superar les maneres de treballar una mica caòtiques que ens caracteritzaven a Carlos Pérez i a mi, que mirava tota l'operació amb una gran curiositat.

El 16 de la Rue Cadet havia estat per a nosaltres, ja en la primera visita, una font de sorpreses continuades. La maçoneria era una de les bèsties negres de Francisco Franco —i del seu constant col·laborador Luis Carrero Blanco— i per tant se’ns havia aparegut sempre com una cosa misteriosa. En la infantesa, en la nostra joventut espanyola, les referències oficials o simplement públiques a la maçoneria havien estat sempre carregades de sofre. Però tan plenes d’exageracions que les feien ridícules o sospitoses. Qui volgués divertir-se podia llegir, per exemple, les extravagàncies d’un suposat historiador que signava El marqués de Valdelomar. Caballero de la Orden Ecuestre del Santo Sepulcro de Jerusalén, col·laborador d’ABC i autor, entre altres peces delicioses, del recull d’articles Carlismo y masonería. Tácticas alucinantes, editat el 1972, on afirmava: “El partido carlista nace del anhelo de la Francmasonería de crear un partido de oposición a la Corona en 1823, con el fin de restaurar el caído sistema liberal”. O podia repassar escrits de Franco i de Carrero, a més dels llibres del pare Tusquets i dels policies Mauricio Carlavilla -Mauricio Karl— i Eduardo Comín Colomer. No podíem saber bé què era la maçoneria. Ara, amb aquells enemics, no necessitava defensors. I, en qualsevol cas, només preteníem fer al MuVIM de València una exposició que mostrés una part, petita però significativa, dels tresors històrics conservats al Musée de la Franc-Maçonnerie, situat en aquell edifici de la Rue Cadet. 

Les col·leccions no s’exhibien, perquè el museu estava en obres, però Ludovic Marcos ens havien mostrat, en unes saletes de les golfes, algunes peces valuoses: el davantal maçònic de Voltaire, l’espasa maçònica del general La Fayette, la documentació maçònica de l’“artiste peintre José, dit Juan Gris”, pertanyent a la Loge Voltaire, que el 1925 havia assolit el grau de Mestre. L’arma de Lafayette era flamígera, com la que duia l’àngel guardià del Paradís, en aquelles estampes on es representa l’expulsió d’Adam i Eva, després d’haver comès el pecat gravíssim de menjar el fruit vedat de l’Arbre del Bé i del Mal. 

Ludovic Marcos ens feu veure també en aquella primera visita bandes, estendards, diplomes, peces de ceràmica, tot un seguit de davantals en què apareixien les columnes del temple, la creu i la rosa, el canelobre de set braços, les terribles calaveres, els esquelets admonitoris, el pelicà ferint-se el pit, les creus, les grafies hebraiques, les tíbies encreuades, la lletra G, les lletres combinades J i B, l’arca de Noè, les encaixades fraternals de dues mans, Hiram, l’arquitecte del Temple de Salomó, mort per col·legues traïdors o envejosos, segells de tota mena de lògies, medalles, joies…

De tant en tant, alçàvem els ulls dels objectes i entrecreuàvem mirades, amb intenció de subratllar una sorpresa o una perplexitat. Potser algú, un instant, va imaginar quins comentaris haurien fet, en la nostra circumstància, Franco i Carrero, si disfressats de turistes haguessin tingut el caprici de visitar el vell museu maçònic de la Rue Cadet. Al costat d’això, tot el que els franquistes havien aconseguit reunir a Salamanca com a efecte de la guerra d’Espanya, era ben poca cosa. Com en general, comparada amb la francesa, havia estat sempre poca cosa la francmaçoneria de la Península Ibèrica —Salazar, amb l’assessorament del seu biògraf i panegirista Ploncard d’Assac, podria haver-los acompanyat en el tour, tot abominant de la francmaçoneria portuguesa; també Stalin, Hitler i el Mussolini ja instal·lat al poder.

Tot amb tot, el que encuriosia més era l’interior de l’edifici de la Rue Cadet, estructura laberíntica connectada per un sistema en què es combinaven escales sumptuosament anacròniques amb escaletes de graons de fusta que conduïen a racons ignots. O les portes tancades. O aquelles que s’obrien per a nosaltres, partícips d’un privilegi, perquè poguéssem un instant contemplar algun dels temples. El número 1, presidit per un fresc en què la francmaçoneria porta la llibertat als pobles de la terra i per un enorme bust de la Marianne, personatge que identifica la República i els ideals d'Igualtat, Llibertat i Fraternitat, sobretot quan –aquest era el cas– va tocada amb el barret frigi. Veiérem un altre temple, decorat pel pintor moldau –i maçó– Alfons Maria Mucha, capdavanter del Jugendstil. 

L'altre dia, buscant una dada bibliogràfica, vaig veure que Ludovic Marcos havia mort d'una crisi cardíaca, el 9 de febrer de 2018, mentre feia una conferència a la seu de Marsella del Gran Orient de França. El fet em va sorprendre, perquè no era un vell i se'l veia sòlid i de bon humor, quan el vam conèixer el 2008. Havia nascut el 1951 a París, fill d'un oficial de carrera de l'exèrcit espanyol que restà fidel a la República i el 1939 es va refugiar a França i d'una pintora i escultora formada a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i també exiliada. Durant l'Ocupació alemanya, el pare fou cap d'un maquis a la regió de Montauban. Al final de la guerra, fou obrer a Renault i conegué la dona. D'aquesta unió nasqueren quatre fills, entre els quals Ludovic, que després del batxillerat milità, al començament dels anys 1970, en una organització anarquista dels Alts de Sena i després en un poble, prop de Montpeller. Pocs anys més tard es va instal·lar a Nantes i va obtenir una llicenciatura d'història. Després, per oposició, fou professor agregat. Es va iniciar en la francmaçoneria el 1982 al si de la lògia maçònica La pierre angulaire del Gran Orient de França. A Nantes, s'uní a una altra lògia anomenada Des Arts et de l'Amitié i participà en la creació de diferents tallers. Anys posteriors d'activitat maçònica, ja abandonat el juvenil activisme anarquista, el portaren a una direcció  provisional del Gran Orient en un crisi greu que tingué l'Obediència el 1995 i que es resolgué amb el concurs de persones com ell. De seguida fou escollit conseller per a la regió sud-oest de França. El 1998 va ingressar a l'equip del gran mestre Philippe Guglielmi i va assumir la direcció de les activitats culturals del Gran Orient. Es convertí també en conservador del Musée de la Franc-maçonnerie, on el coneguérem. Seria gran mestre adjunt i publicà diversos estudis sobre la història de l'anomenat ritu francès —laic i adogmàtic—, a través dels quals recuperà la memòria del ritu de fundació del GODF Histoire du Rite Français au xviiie siècle (1999), Histoire du Rite Français au xixe siècle (2001), Le grand livre illustré du patrimoine maçonnique (2011), Histoire illustrée du Rite Français (2012), Les Ordres de Sagesse du Rite Français : au cœur de la maçonnerie libérale, des Lumières au xxie siècle (2015) i À la découverte des temples maçonniques de France (2017).

Arran de la refundació del Museu situat a la Rue Cadet, formà equip amb Pierre Mollier, director dels arxius del GODF, i contribuí a transformar-lo en una eina pedagògica sobre la francmaçoneria. Conservador del Museu des de 1997, enriquí les col·leccions, contribuí a crear l'associació Amis du Musée de la Franc-maçonnerie i va activar una política de cooperació amb museus de tot França, a través d'exposicions connectades amb el museu del GODF. 

A través de la seua acció, el museu va obtenir el 2003 el títol de Musée de France del Ministeri de Cultura, que reconeixia la vàlua del fons que conservava i el caràcter científic de les exposicions que organitzava.

Arran de l'exposició al MuVIM, li havíem insistit perquè vingués a València, però no li fou possible. 

En el magnífic catàleg dissenyat per Rafael Ramírez Blanco (ací en reproduïm la coberta), es va publicar un text de Marcos titulat en la llengua original «La franc-maçonnerie dans ses pièces à conviction». Acabava amb aquestes paraules, que traduesc: «Aquestes peces de la identitat maçònica exalten la densitat i les facetes de la vella confraria; i permeten també restituir una història. Fins i tot avui, els mites que circulen mantenen la idea d'una permanència iniciàtica, sobre la qual les contingències no haurien tingut efecte. No obstant això, la maçoneria nasqué en un context que la va conformar, que la va influir. S'ha afirmat a través de paraules lliures, igualitàries i fraternals. No obstant això, si ha afavorit en això el pas del vassallatge a la ciutadania, ha continuat sent una via filosòfica, de recerca personal. Aquesta exposició, així ho esperem, contribueix amb el seu enfocament tant a restituir el seu passat com a rehabilitar el seu sentit».

Mesos abans, quan ens havia presentat a Pierre Mollier, Ludovic Marcos li havia dit «Ils ne sont pas franc-maçons, aucun n’est parfait», recordant amb humor la frase que tanca Some Like It Hot (1959; en espanyol Con faldas y a lo loco), la pel·lícula immortal de Billy Wilder protagonitzada per Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. Potser havia intuït que era una de les favorites dels tres visitants. No sé si també de Françoise Lévêque o de Carolina Ruíz. Potser també. Aquella frase, en qualsevol cas, ja era avui un motiu suficient perquè jo el recorde amb simpatia.