Amb Vicent Berenguer, anant i tornant de Madrid

El passat 2 de maig viatjàrem en tren a Madrid Vicent Berenguer i jo, perquè ell conegués Juan Mollá, ja que treballa en l'edició de l'epistolari que aquest senyor mantingué amb Josep Garcia Richart. El 2 de maig era festa a Madrid. Ja se sap: Daoiz i Velarde, el Palleter, el Tamboriner del Bruc, Agustina Saragossa i Domènech, dita d'Aragón, etc. Bona part dels habitants de la capital de l'estat devien haver aprofitat el pont per marxar a la costa, a la Sierra o on fos i ens havien deixat el camp lliure. Ho vam aprofitar. Cap a les nou i mitja arribàrem a la indigna estació de Chamartín i, aprofitant que feia un matí gloriós, fresc i assolellat, amb un vent deliciós i estimulant del Guadarrama, anàrem caminant fins al domicili de Mollá, situat en un lloc on fa anys hi havia prostíbuls de postín. Més d'una hora de passeig quasi solitari, vorejant el Viso i trencant ací i allà per carrers que desconeixíem. Primer luxosos, després més populars i, de nou, senyorials. La visita a Mollá fou molt agradable i estigué plena d'interès, com sempre que es parla amb un home tan culte, discret i carregat d'experiències. A la vesprada, Berenguer i jo férem el camí invers cap a Chamartín, també a peu, per tornar a València.

Berenguer havia fet el servei militar a Madrid, en 1977 i 1978. Jo hi havia fet una altra mena de servei un temps, bastant abans. La coincidència inesperada ens proporcionà motius per recordar la ciutat castellana, amb els canvis que ha experimentat fins ara.

Tot comptat, les tres hores de caminar, més  les que passàrem als trens ens donaren per parlar llargament sobre tota mena de temes i, amb una simpatia evident i intensa, sobre algunes persones que tots dos hem conegut o coneixem, com ara Josep Lluís Bonet i Francesc Calafat.

Vicent Berenguer i jo ens devem haver vist moltes vegades en més de trenta anys, però mai no havíem tingut l'oportunitat de conversar amb tant de temps per davant i la tranquil·litat de no tenir més urgència que la puntualitat. Darrerament, ens havíem trobat més sovint, pel fet que, amb un entusiasme i una eficàcia inoblidables, volgué encarregar-se de preparar i agilitar l'edició d'Exercicis de vellesa, poemari de Josep García Richart publicat pòstumament el 2023 per la Institució Alfons el Magnànim, amb una magnífica carta introductòria de Juan Mollà, precisament.

Treballar, viure

Vicent Berenguer nasqué a Banyeres, a la serra de Mariola, el 1955. Quan ell arribà al món, en una família de classe treballadora —son pare fou treballador del tèxtil i venia d'una línia de petits propietaris, de tradició agrària, com la mare—, la vila vivia un procés de creixement de població i de creixença de l'activitat industrial, en part vinculada a la d'Alcoi. Després ha continuat augmentant el nombre d'habitants, però la indústria, com en la major part d'aquest país, ha anat davallant de manera lamentable. Els primers anys de vida, em deia, «encara seguíem, com en general tot el poble, el cicle de les estacions i el calendari catòlic, però sense fanatisme religiós». L'altre dia, a Begís on escric, un home de vuitanta anys deia: «Yo, de santos, no sé nada, pero las habichuelas hay que plantarlas por san Isidro». És el que devia pensar tanta gent a Banyeres.

La infància, i en part l'adolescència, de Berenguer fou un món sense televisió, d'estudiar, jugar al futbol amb més o menys destresa i orientar-se. Quan expirà Franco, ell tenia vint anys. Fou per aquell temps que amb altres amics, i gràcies a alguns vicaris que recalaren a la parròquia de Banyeres —Antoni Signes i Luis Alemany—,  prengué consciència del fet que el valencià mereixia el mateix tracte de dignitat que el castellà, oficial i omnipresent. Com alguns companys, va seguir els cursos de valencià per correspondència de Lo Rat Penat, amb la gramàtica de Carles Salvador. De tant en tant, li arribaven llibrets o revistes com ara Gorg i Oriflama. I llegia Destino, que es venia a les papereries del poble. Ara mateix recorda com aquells vicaris, o d'altres, capellans joves, incorporaven el valencià als clubs de la joventut locals, amb xarrades, cine-fòrum, teatre, música o revistes ciclostilades.

I una cosa dugué l'altra. De la llengua, passà a interessar-se per  la literatura, sobretot amb una dedicació especial i decidida cap a la poesia. Aquella orientació, l'ha mantinguda sempre. Un amic que estudiava a València li va dur Recomane tenebres, el primer volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés, amb el generós pròleg de Joan Fuster que consagrava l'escriptor de Burjassot per a sempre. Fou de seguida que es publicà, el 1971. Diu que la lectura el va colpir i, en més d'un sentit, marcar. A Banyeres no era gens fàcil obtindre llibres ni arreu se'n podien comprar amb comoditat en valencià. En viatges a Alcoi, Ontinyent, Alacant o València, en certes llibreries, el jove Berenguer comprà algun títol.

Sens dubte, li ho permeteren els ingressos que li produïa el treball en una fàbrica de teixits  amb el batxiller nocturn a l'Institut d'Ontinyent. Posteriorment, havent  fet el servei militar, es va traslladar a València a estudiar Magisteri. Acabada la diplomatura, va fer dos anys de Filologia, però tallà els estudis quan, el 1981, va entrar a treballar com a tècnic lingüístic a la Diputació de València, junt amb Marc Granell i Josep Lluís Bonet —incorporats al departament de traductors creat un parell d’anys abans—. Amb Manuel Girona, membre del PSPV, a la presidència de la institució provincial, va començar l'adopció del valencià en la institució, si més no, en els usos escrits oficials. No hi havia precedents ni quasi instruments de treball. Els tres estimables poetes, tan distints de caràcter però tan pareguts en la preocupació per la normalització lingüística, i en general per l'amor a la llengua del país, degueren treballar cada dia obrint-se pas entre dificultats ara impossibles d'imaginar per a la gent jove. 

A la Diputació va passar per diferents serveis, es professionalitzà com a funcionari i, ja en l'última etapa abans de jubilar-se, amb Vicent Flor com a nou director de la Institució Alfons el Magnànim, el 2017 es va incorporar a aquell organisme com a cap de publicacions. En aquest període, la casa s'havia revifat notablement i, en un trienni, van traure una mitjana de trenta llibres cada dotze mesos. Puc garantir, per la meua experiència en el ram, que és un ritme molt i molt notable, que demana pols, dedicació i molta paciència.

Clar és que Berenguer ja tenia una considerable experiència en les faenes editorials, en el tracte amb autors, impremtes i totes les maniobres inherents. Entre 1987 i 2017, en la col·lecció de poesia que va crear, Edicions de la Guerra, edità tres llibres cada any. La col·lecció es va integrar en Editorial Denes el 1997, on va continuar sempre sota la seua direcció els vint anys següents, de la mà de Francesc Ferrer, fill de Ferrer Pastor, que recorde molt bé a la impremta del carrer de Sant Josep de la Muntanya. A partir de 2017, Berenguer s'encarregà de la col·lecció de poesia de la Institució Alfons el Magnànim, que ha donat autors plens d'interès.

A més, Berenguer estigué en la redacció de la revista Daina, que va traure onze números entre 1986 i 1994. Igualment tingué un paper fonamental en la creació i la bona marxa de la primera etapa de la revista Caràcters, de la qual aparegueren deu números entre 1992 i 1994. En tots dos casos, treballà al costat de Vicent Alonso, un altre poeta i editor de poesia.

I escriure

El fet de començar a treballar amb Marc Granell i Josep Lluís Bonet havia representat per a Berenguer una porta d'ingrés privilegiada en els cercles literaris de València, especialment en relació amb la gent que escrivia poesia. En aquest àmbit, s'obrí aviat un espai propi amb els llibres Guants de macam (1985), Carmí vora els llavis (1986), Dalila (1987), La terra interior ( 1989), Imitació de la soledat (1990), L'home no confia en la ciutat (1996), La terra interior i altres poemes (2011) i Paradís en perill ( 2023).

Però, a més, ha traduït al castellà Gemma Gorga —Libro de los minutos y otros poemas (2009) —; del gallec —Xosé Maria Díaz Castro, Nimbes (1997—); del portuguès —Eugenio de Andrade, Matèria solar (1987); Mário de Sá-Carneiro, Poesia completa. Cartes a Fernando Pessoa (2017); Rubem Fonseca, El cas Morel (1994) i José Cardoso Pires, Llibre de bord. Veus, mirades, records (2008), entre altres autors. Del portuguès Alexandre O'Neill, va traduir onze poemes en la revista L'Aiguadolç (2021).

Tinc la convicció que, amb això, no acaba la llista. Berenguer continua abocat a la lectura, l'escriptura i l'edició, amb un bagatge riquíssim i unes il·lusions que semblen intactes.

En qualsevol cas, hi ha l'evidència que ens trobem davant d'un poeta analític, bon lector de la poesia aliena i, probablement, molt autocrític. A conseqüència d'una trajectòria tan dilatada, hi ha comentaris sobre la seua escriptura que em són desconeguts. Si de cas, per tal de definir-la ràpidament en una nota com aquesta, em pareix ben adequat reproduir un fragment del pròleg que el crític Sam Abrams va escriure per al volum recopilatori La terra interior i altres poemes (2011), que en certa mesura representava una cesura en la trajectòria del meu company de viatge a Madrid: «un poeta humaníssim, que respecta les experiències dels altres i no s’apodera d’elles. En definitiva, Berenguer, a través d’un extraordinari coneixement de l’alteritat, sintetitza les seves idees amb les idees dels altres per donar més universalitat a les dues i, de passada, donar veu a qui no la té perquè ha passat a millor vida, perquè és un marginat, o perquè no s’expressa a través de la poesia. Berenguer és el poeta de la lleialtat, lleial a la vida, lleial a la memòria pròpia i aliena, lleial a les vides dels altres, lleial a la vida entre els altres, lleial a la comunitat, lleial a la llengua».

Acabaré aquest petit relat amb una impressió personal, que potser no interessarà més que a mi mateix. Pel que puga valer, la done. Admire molt les persones com Vicent Berenguer, que escriuen poesia i dediquen anys i esforços —ja em diran vostès amb quines compensacions que no siguen intel·lectuals i immaterials!!— a publicar i difondre poemes escrits per altres persones. És com una vocació, com un servei a la societat, com una segona professió exercida fora d'hores —o, més ben dit, sense limitació d'hores—, purament benèvola i gratuïta en l'aspecte material, que contribueix en gran mesura a identificar i qualificar la seua situació en el món. En la vida.

És una contribució impagable a eixamplar la vida mental de les persones, fent-los veure un cabal de possibilitats de gaudi a través de la imaginació manifestada en paraules. O de l'experiència pròpia, retallada en fragments significatius o memorables, destil·lada, sintetitzada amb instruments verbals.