Darío Moreno: “Sagunt està de moda; som una ciutat referent en indústria, creixement o innovació”

Darío Moreno (Sagunt, 1988) viu el seu segon mandat al capdavant del consistori saguntí, amb una representació històrica per al PSPV –dotze regidors d’un total de vint-i-cinc–. Es tracta d’un d’aquests joves alcaldes que encara mantenen el poder municipal i que representen el canvi generacional en els socialistes valencians, un relleu que escenifica en primera persona la nova secretària general del PSPV, l’actual ministra de Ciència, Innovació i Universitats i exalcaldessa de Gandia, Diana Morant.

Primer de tot, m’agradaria preguntar-li per l’anunci de Pedro Sánchez de dimecres i la seua decisió d’agafar-se un temps per a reflexionar davant l’assetjament que pateix la seua família des de la ultradreta.

Respecte total a la decisió del president. Crec que el que li ha passat és la prova que no tot val en política i tant de bo servisca per a motivar una reflexió col·lectiva. Darrere del càrrec, hi ha persones, amb famílies, amb vida. La dreta i la ultradreta es mouen en un marc molt perillós. Han abandonat el debat sobre les diferents perspectives que podem tindre respecte de la gestió política. Ara la dinàmica és la de l’insult, la de l’atac personal. Per si no en tenien prou d’omplir de fake news tota una constel·lació de mitjans amb la mateixa tendència política, l’estratègia està anant un pas més enllà: ara tracten de judicialitzar les seues mentides, sabent que no arribaran a res, però que causaran prou renou mediàtic per a fer mal a la imatge de l’adversari polític. I si anar directament contra el polític tampoc funciona, llavors es redobla i es va contra els seus éssers estimats, perquè només importa la destrucció de l’adversari. És intolerable.

Anem ara al Darío Moreno alcalde de Sagunt i comencem amb una efemèride. Es compleixen 40 anys del tancament d’Alts Forns del Mediterrani. Com es veu ara aquell fet que va ser traumàtic per a la ciutat i la comarca del Camp de Morvedre?

Si algú pot triar, ningú decideix passar un trauma com aquell. La pregunta és: Què vam aprendre de tot allò? I en traiem moltes lliçons: en el terreny de lluita comuna, de perspectiva de futur, de no abaixar els braços. Sagunt s’enorgulleix de ser un poble reivindicatiu, un poble que lluita per allò que considera just.

Aquell moment de mobilització pràcticament unitària de tota la societat es veu hui amb moltíssima dignitat, amb el cap molt alt. El moment actual és una manera d’acabar de tancar el cercle de tot el que vam viure i de dir a les persones que van lluitar llavors que ho van fer per alguna cosa, i que nosaltres estem hui ací gràcies a elles, i que tot el que estem construint ho devem a ells i a elles i continuarem donant el màxim, quant a treball i reivindicacions, per a dir que tot allò va valdre la pena.

Per descomptat, l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen pot ajudar al fet que es tanque definitivament la ferida que es va obrir llavors...

Sens dubte. La gent que ho va viure et transmet el moment tan convuls que va ser, la incertesa, com de malament que es va passar amb el tancament d’Alts Forns... I de la mateixa manera es transmet el sentiment aquest que Espanya, l’Estat, el Govern... té un deute amb nosaltres, i d’alguna manera, havia deixat una ferida oberta. Així que sí, haver pogut atraure una inversió com la de Volkswagen ajuda, però no solament, perquè parlem d’atraure altres inversions de la mà d’empreses que estaven ací, com Ibersteel o Pilkington, però també d’altres de noves, com són Aldi, Quimi Romar... I per descomptat, ja estem en la fase següent, que és, alhora que urbanitzem i construïm la gigafactoria, pensar en el parc de proveïdors i continuar atraient inversió gràcies a la planta de PowerCo. Tot això fa que servisca per a tancar la ferida que es va obrir en els anys huitanta i que, malgrat tot, continuava latent.

Sense l’arribada de Volkswagen i PowerCo, s’hauria acabat de cicatritzar la ferida?

Quan arribe a l’Ajuntament el 2019, el president Ximo Puig em diu que havien detectat, arran del desenvolupament de Parc Sagunt I, que hi havia una demanda internacional a què no se sabia donar resposta ni des de la Comunitat Valenciana ni des d’Espanya. Parlem de grans parcel·les i grans organitzacions industrials que busquen ubicacions estratègiques en què poder assentar-se. I en aquesta conversa és quan ix la necessitat d’impulsar Parc Sagunt II, des de la necessitat de reindustrialitzar-se, no ja Sagunt, ni Espanya, sinó Europa, perquè la indústria crea més llocs de treball amb més estabilitat laboral i una aposta més alta per la innovació. Però també per una importància geoestratègica, de capacitat de prendre les nostres decisions i que, en el cas que vinguen mal dades, nosaltres tinguem marge de reacció.

L’altra part era una qüestió d’identitat, de creure’ns que aquest poble ha crescut moltíssim de la mà de la indústria i la indústria ha de continuar formant part del nostre futur. Si no haguera vingut Volkswagen, haguérem tancat la ferida? Jo crec que estàvem en una situació i en un moment en què podíem haver-lo fet amb diferents empreses. De fet, hi havia moltes converses en marxa de manera simultània. Però, Volkswagen era, a diferents nivells, la que més valor afegit portava a la taula i de la qual ens créiem més un projecte a llarg termini.

Pel que fa a aquestes converses amb altres empreses. Com van aquestes altres negociacions? Hi ha possibilitats reals que vinga una altra gran empresa a ocupar part del sòl industrial que encara queda lliure?

Sí, per descomptat. Fins i tot alguns dels anuncis que estaven pendents s’han de materialitzar, com Tempe, una empresa que ha adquirit parcel·les de la mà del grup Inditex. Igual que el cas de Tempe, hi ha altres empreses a què intentem donar encaix. I ho fem des d’una perspectiva àmplia: nosaltres tenim el sòl industrial que tenim, amb alguns desenvolupaments a mig materialitzar, i intentem cosir la ciutat alhora que generem economia i generem ocupació, que és del que es tracta. Veurem si ho aconseguim, però la veritat és que vivim un bon moment i hi ha moltíssim d’interés pel nostre municipi.

Llavors, pot haver-hi algun anunci important a curt o mitjà termini?

Sí

Pel que em conta, sembla que Sagunt està de moda...

Sens dubte, Sagunt està de moda, perquè mai ho hem estat, almenys no en l’últim segle, i això ens porta a millorar en molts àmbits. Ara som una ciutat referent. Que la gent et tinga present i t’associe amb qüestions com creixement, indústria, innovació... és molt positiu. Vivim xifres històriques en el sector turístic, i no perquè de sobte haja passat una cosa radicalment diferent, és perquè hi ha hagut un treball a llarg termini, tant per part del sector privat com de l’Ajuntament, i s’han establit les bases. I també hem aprofitat l’espenta de la gigafactoria per a donar-ho tot per a créixer industrialment.

Tornant al tema de Volkswagen, s’ha parlat molt dels pros d’aquest projecte, però també deu tindre contres...

El primer contra és que és cert que és una grandíssima inversió, però hem d’evitar repetir errors del passat i passar a ser un monocultiu industrial. En el passat, tindre una ciutat en què tot depenia d’una gran fàbrica ens va portar a una situació límit, que ens va obligar a reinventar-nos. I ara, quaranta anys després, continuem parlant de si ja hem aconseguit tancar aquella ferida. Perquè d’allò, hem d’aprendre. Per descomptat, mà estirada a la inversió, al màxim, però evitem perdre pel camí indústria pròpia, teixit que ja existeix. Intentem diversificar tant com es puga perquè realment puguem parlar d’un futur que no ens convertisca en ultradependents d’un únic grup multinacional, amb què, per descomptat, nosaltres estem encantadíssims de treballar, però que el dia de demà poden prendre decisions que nosaltres considerem que no són les millors per a aquesta ciutat. Intentem generar un emmallat empresarial amb diferents sectors, amb què es puguen establir sinergies, però que, alhora, ens assegure que, si un sector de sobte comença a fallar, no falle el cent per cent de la nostra economia. Això és una cosa que hauria de fer-nos reflexionar.

I pel que fa a Thyssen, la decisió de tancar la planta de Galmed és definitiva?

Jo, fins a l’últim dia, no la done per perduda. Encara més, tot i que PowerCo ens diguera que assumeix el cent per cent de la plantilla de Thyssen, continuaríem lluitant perquè Thyssen continuara oberta. Estem davant tres fases clares: la primera és intentar convéncer-los que el tancament no es produïsca. No deixaré de fer pressió i de llançar el mateix missatge; si diuen que és una decisió irreversible, la següent cosa que els plantege és que han d’estar oberts al fet que algú compre aquest centre productiu, perquè el que no ens podem permetre és perdre capacitat de producció siderúrgica, ja que tenim moltes empreses que depenen del metall en aquest municipi que es veurien afectades negativament, i el sector serà més feble; i l’última opció és, si el dia de demà acaba tancant aquest centre de producció, assegurar la reinserció laboral del cent per cent de la plantilla, però aquest serà el nostre pla Z. En el que estem ara és que aquest centre productiu romanga obert, siga de la mà de Thyssen o d’una altra empresa.

L’impacte de la instal·lació de Volkswagen a Sagunt va més enllà de la ciutat i del Camp de Morvedre...

Sí, nosaltres coneixem ja algunes empreses que s’han assentat en llocs com Sogorb [a 30 quilòmetres de distància] atretes pel dinamisme que s’observa en la zona i per estar relativament ben connectats. L’efecte positiu no se circumscriu a Sagunt, sinó que va molt més enllà. Per exemple, tenim molt bona relació amb la Vall d’Uixó [la Plana Baixa] i treballem perquè totes aquestes potencialitats tinguen un impacte positiu en la província de València, en la de Castelló, i fins i tot a Terol.

Beneficiant-se d’una millora de les infraestructures, com el port, el Corredor Mediterrani i el Corredor Cantàbric.

Això és. Vam tindre una oportunitat perduda fa dècades, quan Saragossa buscava una eixida clara a la mar, i es va decantar per Tarragona, deixant fora Terol, que es va quedar com una província aïllada, i nosaltres vam arreplegar molt menys rendiment econòmic del que hauríem arreplegat si Saragossa haguera apostat per Sagunt com la seua eixida natural a la mar. Mai és tard i per fi es veuen inversions en la línia Sagunt-Terol-Saragossa.

El que sembla clar és que el futur de Sagunt passa per ser una ciutat industrial i sostenible.

Sí. Això és.

S’ha parlat molt de les xifres en què es traduirà l’arribada de Volkswagen a Sagunt. Quina és l’expectativa de creixement de la ciutat a mitjà termini, tenint en compte que l’any passat es van superar ja els 70.000 habitants?

A mi m’agradaria ser realista. Es parla que es poden construir 18.000 potencials nous habitatges. D’aquests, per a començar a construir demà, tenim entre 9.000 i 10.000 habitatges. Això suposa, calculant d’una manera molt moderada, que en la dècada vinent podem incrementar la nostra població entre 10.000 i 20.000 habitants. Segons les últimes estadístiques, anem creixent al ritme d’uns mil habitants per any. Per tant, no seria desficaciat pensar que estarem per damunt dels 10.000 habitants en els pròxims deu anys. La perspectiva fins i tot és que aquest ritme es podria accelerar. Per a això, capacitat de sòl en tenim, ha de reaccionar el sector de la construcció, i també hem d’assegurar-nos amb la conselleria de Sanitat, amb la conselleria d’Educació, amb altres administracions que presten serveis bàsics que, alhora que creix la ciutat, es dimensionaran els serveis públics perquè l’alt nivell de qualitat de vida que tenim en el municipi no es veja reduït.

Tenint en compte que actualment ja hi ha mancances d’infraestructures i que parlem d’un ritme de creixement alt... Està la ciutat preparada per a assumir aquest potencial increment poblacional?

És difícil, per això la nostra insistència a la Generalitat Valenciana: necessitem un nou palau de justícia, que pot semblar un tema menor, però és una cosa que dona seguretat jurídica a tot l’entorn econòmic i per descomptat també a les persones; necessitem també més sanitat. L’anterior Consell del Botànic ja va deixar damunt la taula l’ampliació del centre de salut Port 2, l’ampliació de diverses sales de l’hospital, i continuem tenint pendent també l’ampliació del consultori del Raval. El mateix amb educació, en què l’IES número 5 semblava que era la peça clau que feia de coll de botella i ja està, hem complit, hem passat fase, i ara hem de mirar cap avant. Hem demanat dues escoles noves, un institut nou, perquè els números hi donen, tenim molta població sobrevinguda. I continuarem demanant inversions per als centres en què treballàvem, com l’Eduardo Merello, amb una inversió de 13 milions d’euros per a la rehabilitació, perquè tenim problemes amb l’oferta de Formació Professional que hauríem d’estar traient al mercat i no hi estem donant resposta. Necessitem començar a trobar solucions, perquè la població ja augmenta.

I s’arribarà a temps?

Jo espere que sí, i lluitaré perquè siga així. El risc de no arribar-hi sempre està, però quina és l’alternativa?: Haver renunciat a Volkswagen? No haver-nos embarcat en aquesta aventura? Nosaltres som clarament procreixement i a favor de la creació de llocs de treball. Això comporta el risc que tinguem tensions en uns sectors determinats? Ací entra el paper de l’Administració perquè, en la mesura de les nostres possibilitats, complim, i en allò que escapa de nosaltres, ho reivindiquem.

Parlant de política municipal. El PSPV viu una situació inimaginable fa a penes uns anys a Sagunt, amb dotze regidors de vint-i-cinc, a un de la majoria absoluta, i governant en coalició amb Unides Podem. Com viu aquesta situació d’estabilitat?

Amb responsabilitat, perquè no ha sigut fàcil. Recordem que el Partit Socialista era la sisena força política del municipi. Vaig aconseguir armar un equip, i ha sigut difícil, perquè ha requerit la generositat de moltes persones, que han permés que poguérem desenvolupar al màxim aquest projecte que intenta aportar alguna cosa diferent de la ciutat. I crec que hem aconseguit resituar-la. A partir d’ací, tampoc hi ha complaença. És la perspectiva que sempre vols anar un poc més enllà. Quan treballes per la teua ciutat, es viu d’una manera diferent; sents que el que fas té un impacte directe en la vida de la ciutadania en general, però també en la vida dels teus amics, de la teua família, del teu cercle, de la gent que t’ha vist créixer. Hi ha molta part d’agraïment, i també gran part de responsabilitat, també amb la gent que t’ha precedit, com Manolo Girona (exalcalde de Sagunt), que tancava la meua candidatura.

A què creu que es deu aquesta confiança que ha aconseguit?

Estem treballant molt, en àmbits molt diferents, sempre intentant generar el màxim grau de consens. I intentem també tindre una política molt pròxima, intentant donar resposta a tot el que s’acosta a nosaltres. Hi ha vegades que pot ser i hi ha vegades que no, però, quan no pot ser, cal ser molt didàctics i intentar explicar per què no pot ser. Crec que això la ciutadania ho ha valorat positivament en general. Independentment dels grans anuncis que s’hagen pogut produir, vinculats a aquest treball que estem fent. Hi ha una altra part de fer una política diferent que els veïns i veïnes també han valorat.

És aquest mandat més tranquil, amb dotze regidors i dos partits en el govern, que el passat, quan eren tres formacions les que conformaven l’equip de govern?

Doncs, et diria que no, no sé si és per autoexigència. Quan ets el cap visible d’una coalició, assumeixes unes responsabilitats fins i tot amb partits amb què discrepes en unes línies determinades, i sabent que has de cedir per a arribar a acords. Quan tens dotze regidors, la responsabilitat és diferent, però continua existint. La responsabilitat és que jo ara tinc la llibertat per a dir com faria jo això al cent per cent, i he de complir, perquè la ciutadania t’assignarà tota la responsabilitat, ja que no has hagut de negociar ni cedir tant. No ho veig com un mandat més tranquil.

Es planteja l’objectiu d’aconseguir la majoria absoluta?

Això sí que seria una fita històrica, perquè mai ha passat a Sagunt. El meu objectiu, com a tal, no és. Jo no visc pensant que en les pròximes eleccions hem d’aconseguir més vots encara. La fita està a continuar desbloquejant uns projectes determinats que porten massa temps: les platges del nord, la connexió del Port de Sagunt amb la xarxa de Rodalies, el cobriment de les vies... Són coses que afecten el model de ciutat a llarg termini i que les tens ací i tindran un impacte real en la vida de la ciutadania. I altres qüestions que, encara que puguen semblar simbòliques, són molt importants, com la Nau de Tallers, el castell... El meu objectiu està més en això, noves inversions, generar ocupació, millorar la vida de la ciutadania... que a traure tretze regidors. Això és la nota de l’examen. En l’anterior ens van donar una bona nota, però no cal confiar-s’hi.

Quines són les fites que es marca per a aquest mandat?

El número u òbviament és la gigafactoria, i amb això totes les infraestructures que han d’anar aparellades, perquè si no patirem les conseqüències negatives: el ramal de connexió de Parc Sagunt I i Parc Sagunt II amb el camí la Mar, amb la V-23 i l’A-7 és clau; hem de tindre tancat el parc de proveïdors, que són totes aquestes empreses que atraurem gràcies a Volkswagen; hem de fer tot això amb mesures de sostenibilitat en tots els àmbits, mediambientals, urbans, descarbonitzant la indústria i atraient alguns projectes referents, apostant per l’hidrogen verd...

Continuarem lluitant per les platges del nord, continuarem bregant pel castell, pel Teatre Romà, per la Nau de Tallers, pel desenvolupament de la Gerència, la Casa Romeu... Són moltes coses, però em resistisc a pensar en unes poques fites.

Com són les seues relacions amb la Generalitat Valenciana?

Són bones. Parlem habitualment amb el president Mazón i també tenim una bona relació amb la vicepresidenta segona, Susana Camarero. La interlocució sobre les grans línies sí que es dona, i on encara trobem dificultats és quan baixem a la realitat d’una actuació en particular. Ací és on veiem que la nova Generalitat encara no ha agafat el ritme d’execució suficient per a plasmar aquests projectes des del paper a la ciutat. No obstant això, encara li queda molt per demostrar sobre el seu compromís amb aquest municipi. En el dia a dia és on necessitem que la Generalitat es pose les piles.

Com veu l’entrada de l’extrema dreta en les institucions?

N’estem molt preocupats, com no podia ser d’una altra manera, i encara més després de sentir les declaracions de la consellera de Justícia (Elisa Núñez, de Vox, en una entrevista en el diari Las Provincias), en què deia que no volia parlar de canvi climàtic, no volia parlar de violència de gènere i es referia a Franco com una ‘figura històrica’ (Núñez va rectificar dilluns i va reconéixer que Franco va ser un dictador i el franquisme, una dictadura) són alarmants. Nosaltres parlem amb tothom, i quan tractem amb la Conselleria de Cultura de la Nau o del Teatre, tractem de deixar la ideologia al marge per a parlar de gestió, però és cert que algunes de les qüestions que impulsen tenen els seus efectes directes sobre la ciutadania; sobre famílies que legítimament volen recuperar les restes dels seus familiars, i qualsevol persona pot empatitzar amb algú que no sàpia on està enterrat el seu avi, que viu un drama familiar injust. M’aterreix el seu discurs negacionista i les seues decisions sobre el canvi climàtic, perquè les seues conseqüències ja estan ací... I ho veurem en les nostres platges, i en els nostres boscos amb els incendis. I si parlem de violència de gènere, voler diluir-ho ens porta inevitablement al fet que no puguem identificar-ne les causes i, per tant, que continuem prolongant la violència de gènere com una cosa existent en la nostra societat, i això és una cosa que no podem tolerar. Políticament, tots aquests posicionaments no són innocus.

On es veu Darío Moreno d’ací a deu anys?

La veritat, no ho sé. No tinc resposta per a aquesta pregunta. Si haguera de donar una resposta, diria que ho parlarem el meu marit i jo, perquè jo estic ací per un pacte amb el meu marit pel qual puc dedicar-me en cos i ànima a la política, perquè ell assumeix unes responsabilitats determinades pel que fa al nostre projecte a futur. No sé on estaré d’ací a deu anys, i m’atrevisc a dir que, tal com canvia el món, ningú sap on estarà dins d’ací a deu anys.

Darío Moreno té aspiracions polítiques més enllà de l’Ajuntament de Sagunt?

No

Vosté és un dels joves valors del socialisme valencià, i fa a penes unes setmanes el PSPV va celebrar un congrés extraordinari per a triar un nou lideratge, el de la ministra Diana Morant. Ha tancat el partit la seua crisi?

Et negaré la major. Quina crisi del PSPV? Es plantejaven unes primàries normals i corrents en què, fins que es va produir la retirada de dos dels candidats (Carlos Fernández Bielsa i Alejandro Soler) no hi havia hagut una paraula més alta que una altra, es parlava de projecte, de diferents reflexions... Així que, crisi, cap, és un procés democràtic dins d’un partit que es creu la democràcia. A partir d’ací, va haver-hi una reflexió sobre el moment històric que estàvem vivint i la possibilitat de poder superar les diferències de projecte de les quals parlàvem i poder desenvolupar un projecte conjunt. Es va parlar, es va arribar a aquesta conclusió i a partir d’ací toca explicar a la ciutadania per què el Partit Socialista mereix la seua confiança a l’hora de poder gestionar un àmbit tan important com la Generalitat Valenciana.

El que no em pot negar és que el PSPV ha passat de governar la Generalitat, dues de les tres diputacions i multitud d’ajuntaments valencians a estar en l’oposició...

No sé si la paraula és crisi, però sí que ha suposat un revés. Hem d’analitzar per què ha passat. És cert que el PSPV ha augmentat en vots i representants en les últimes eleccions, però la realitat és que en l’espai en què se sent còmode el Partit Socialista, en l’esquerra, hi ha hagut una minva de vots i representants que ens ha portat a perdre la Generalitat. Però no podem dir que la culpa va ser de Podem o que determinats vents nacionals ens afectaren negativament... Ací continua havent-hi gent que votava per opcions d’esquerres que no hem sabut captar.

Ara tenim una nova líder. Per primera vegada una dona està al capdavant del nostre partit, una persona formada, relacionada amb l’àmbit científic, que suposa una cosa fresca, una cosa diferent. El partit ha d’assegurar-se que tots construïm aquest projecte guanyador que genera confiança en la ciutadania, i estic segur que ampliarem aquesta confiança per a recuperar la Generalitat.

En el PSPV està vivint-se un canvi generacional...

Jo sempre dic que en el Partit Socialista no sobra ningú, però, per descomptat, sí que està produint-se aquest canvi generacional, que està plenament alineat amb el que ens demana la societat. Estem en un món que es mou molt ràpid, en què comencen a entrar noves derivades que fa deu anys ni tan sols ens imaginàvem i, per tant, el partit ha d’anar donant resposta. El PSPV és un partit molt municipalista i des del principi ha tingut clar que, per a poder recuperar la confiança en els diferents municipis, era important que les noves generacions tingueren possibilitat de desenvolupar-se. Hem fet aquests passos, i jo en soc un exemple, i era inevitable que, a l’hora de parlar de nous lideratges, es tinguera en compte aquesta nova fornada de què Diana (Morant) és una gran representant. Era una cosa natural sent, com ens creiem, un partit molt viu que ha de garantir que representa la totalitat de la societat valenciana. I per a això necessitem també capacitat de renovació i no estar bloquejats per por de ser més innovadors, més trencadors i pensar en el futur.

Llavors, quin és l’estat de salut del PSPV?

Jo diria que molt bo. Ens sentim una oposició forta, intentant donar la batalla en tots els àmbits, però alhora donant la mà i intentant proposar solucions, com vam fer amb el servei d’emergències. Per descomptat, erigint-nos en un partit de govern. Estic molt tranquil amb l’estat de salut del Partit Socialista, perquè tenim alternativa, tenim lideratge i tenim projecte, i a partir d’ací el que toca és treballar i explicar-ho a la ciutadania.

I pel que fa al PSOE?

El PSOE està on ha volgut la ciutadania que estiguera, i Pedro Sánchez l’han donat per mort moltes vegades i la realitat és que sempre ha sabut trobar una forma de supervivència, no per a ell, sinó per a un projecte polític que aposta per millorar la vida de la ciutadania des d’un prisma absolutament científic i realista, com és per exemple el del canvi climàtic. Crec que aquest projecte és absolutament necessari per a Espanya. A vegades ho haurem sabut explicar millor o pitjor, però la realitat és que hui dia aquest projecte continua sent imprescindible i, per tant, cal continuar, amb les cartes que ha repartit la ciutadania, però cal continuar, perquè Espanya ho necessita. No està malament de salut el Partit Socialista, les espanyoles i els espanyols ens han posat en una tessitura molt plural, que requereix molts consensos, i el que fa el PSOE és estar a l’altura d’aquesta responsabilitat.

Per a acabar, què pensa un socialista com vosté quan s’assabenta de les circumstàncies que van envoltar el cas Koldo?

Jo, amb el cas Koldo, relativa tranquil·litat. Jo m’ho pregunte com a espanyol, perquè aquestes maneres d’actuar haurien de fer saltar les alarmes. I em consta que part de l’esforç que es fa a hores d’ara és veure si ha fallat alguna cosa. També entenc que no ens hem de tornar bojos. Eren moments d’urgència per a intentar salvar vides i, per tant, inevitablement, vam relaxar els controls administratius per a poder donar una resposta a curt termini. Si tens molta urgència, lamentablement tindràs menys controls. El que m’importa de veritat com a socialista és que el PSOE, quan es van detectar indicis sòlids, actue de manera absolutament categòrica. Independentment que hi haja hagut activitat delictiva o no, que això ho ha de decidir un jutge, si algú del Partit Socialista s’ha pogut lucrar aprofitant un moment de patiment de la ciutadania a través d’aquestes vies d’emergència, aquesta persona no pot tindre cabuda en el PSOE, encara que l’actuació fora legal. La resposta ha sigut categòrica, tot i que part del partit puga pensar que ha sigut exagerada, però ho necessitàvem per a donar confiança a la ciutadania. No podem permetre’ns mitges tintes. A mi, aquesta actuació em deixa la consciència tranquil·la. És inevitable que hi haja aquesta mena de casos, però cal actuar. Mai hem recriminat al PP que tinguera casos de corrupció, però sí la seua resposta i la institucionalització d’aquesta corrupció. Com a espanyol ho veig amb preocupació, perquè aquestes situacions puguen produir-se, però, com a socialista, tinc la consciència tranquil·la per com va actuar el meu partit.