Els centres de menors del franquisme regits per Carmen Polo: monges, moral catòlica, castics i control de virginitat

Castics, proves de virginitat, treballs forçosos, cel·les d’aïllament i molta moral catòlica. El franquisme va crear el Patronat de Protecció a la Dona –amb la dona del dictador, Carmen Polo, com a presidenta d’honor–, una institució que va propiciar el tancament d’un nombre incalculable de menors d’edat en convents a tall de reformatoris. “Els motius de l’internament van ser molts i molt diversos, des de portar-se malament fins a anar de bracet d’un xic o fumar pel carrer”, explica la periodista Marta García Carbonell (Gandia, 1999), autora juntament amb María Palau Galdón (Bicorp, 1999) d’Indignas hijas de su patria. Crónicas del Patronato de Protección a la Mujer en el País Valencià, editat per la Institució Alfons el Magnànim després d’obtindre la ‘Beca de periodisme d’investigació Josep Torrent’ que atorga la Unió de Periodistes Valencians.

Les autores han rastrejat la trajectòria de la institució en desenes de caixes dels arxius oficials de la dictadura, amb l’ajuda dels treballs de la investigadora Consuelo García del Cid, pionera de l’estudi del patronat i supervivent del tancament, o de les historiadores Mélanie Ibáñez i Vicenta Verdugo, especialistes en gènere i repressió franquista.

A pesar que les arrels històriques més llunyanes de la institució es remunten al 1902 i de l’experiència fallida de reforma durant la II República, va brillar en tota la seua esplendor durant la dictadura franquista i no es va extingir fins al 1985.

En plena postguerra, el 1941, la dictadura va crear el Patronat de Protecció a la Dona, dependent del Ministeri de Justícia (el titular de la qual exercia de president efectiu) i amb representants dels bisbes, militars, policies i de la Secció Femenina de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS, entre altres estaments del règim. Tot amb l’objectiu d’imposar la moral catòlica, de manera especialment activa en les zones que havien estat sota control republicà fins al final de la contesa.

En el punt de mira van quedar els “comportaments homosexuals o altres anomalies d’ordre mental”, la prostitució de carrer –disparada a conseqüència de la pobresa i la fam durant la postguerra–, els passejos de diumenge de parelles amb bicicleta (“vehicle de moda”, segons les memòries del patronat), la foscor de les sales de cinema i, especialment, les sales de ball (“És l’arrel d’incomptables pecats i ofensives contra Déu Nostre Senyor que té prohibida la luxúria en tots els seus graus”, alertava la revista Ecclesia el 1945).

Les encarregades d’aplicar el tancament, en última instància, van ser monges de diversos ordes religiosos. En els centres de classificació previs al tancament en convents, “els feien exàmens de virginitat per veure quins havien sigut els seus pecats”, recorda María Palau. “En el patronat les dones podien acabar tancades a conseqüència de batudes de carrer o perquè les enviava un metge, un professor o una monja”, explica la periodista.

Així doncs, segons els informes interns “sobre la moralitat pública a Espanya”, les Adoratrius assumien les joves més “fàcilment regenerables”, les Religioses del Bon Pastor a les que “oferien fundades esperances de rehabilitació” i les Oblates a les “caigudes més poc inclinades a l’acció reeducadora”. “Les pitjors eren les Oblates i les Adoratrius”, postil·la Marta García, que recorda que va haver-hi molts intents de suïcidi.

En els reformatoris, les internes cosien, resaven i poc més. Per descomptat, sense remuneració. “La vida diària era silenci, por, fam, oració i treball forçat”, detalla María Palau. A més, les fugues es castigaven amb tancaments en cel·les d’aïllament o amb el desterrament a centres situats en altres províncies “per a aconseguir que es trencara la xarxa familiar i social d’amistats”, recorda Marta García. Després de l’internament, les joves continuaven vigilades.

Les memòries de la institució serveixen de termòmetre de la moral catòlica a l’Espanya franquista. Les periodistes, a més de traçar el mapa dels reformatoris al País Valencià, han trobat algunes de les memòries de la institució, que advertien de la “recrudescència de la blasfèmia” i la “desaprensió del llenguatge”, a més de l’“augment de l’impudor femení” i la substitució del descans dominical en la llar per la gresca en els “centres de diversió”.

El 1944, la Junta Provincial de València del patronat avisava de la “relaxació de l’honestedat de la dona” en llocs de la ciutat com les “ribes solitàries” del llit del riu Túria o a l’Albereda, on, aprofitant la “falta de llum, particularment en les hores de poqueta nit”, es gaudia de “tota mena d’immoralitats per ser lloc de passeig favorit de moltes parelles”.

Les autores del llibre també reprodueixen un informe del Servei d’Informació de la Direcció General de Seguretat que adverteix, el 1950, de la presència d’homes a les platges de Benicàssim amb “el típic tapacul” o de dones prenent el bany “llevant-se els sostenidors”.

La dècada de 1960, amb l’arribada del turisme i els nous aires en la moda o la publicitat, va suposar més control per part del Patronat de Protecció a la Dona, tal com subratlla la historiadora Lucía Prieto.

El 1975, almenys 3.386 dones van ser internades en reformatoris del patronat, castigades per la “lletjor dels seus vicis”. La institució va sobreviure a la dictadura fins ben entrada la democràcia, malgrat els intents de reforma per part del Govern de la UCD. “En ple procés democratitzador, el Patronat de Protecció a la Dona tenia encara un total de 123 centres, propis, col·laboradors i auxiliars, repartits per la geografia espanyola”, escriuen les autores d’Indignas hijas de su patria.

El residu franquista va ser retratat per revistes com a Vindicación Feminista o el diari El País. El principi de la fi dels reformatoris del franquisme va arrancar el 1983, amb la mort d’Inmaculada Valderrama, una jove de 15 anys que va caure d’un tercer pis, despenjant-se amb un llençol mentre intentava fugir d’un centre regentat per les Croades Evangèliques a San Fernando de Henares (Madrid).

Després d’aquest succés, el president del Consell Superior de Protecció de Menors, Enrique Miret, va visitar el reformatori i va prohibir les agressions físiques i l’ús de cel·les de castic. La institució es va extingir definitivament mitjançant un decret el 1985. “Si hui existira el patronat, Marta i jo estaríem tancades ací dins”, conclou la periodista María Palau.