Organitzacions socials de defensa dels drets de les persones migrants denuncien l’augment del “racisme” en les administracions públiques i adverteixen que “s’ha instal·lat la por en compte de la solidaritat”.
Això es desprén de l’últim informe sobre ‘Discriminació quotidiana per racisme i xenofòbia a València’, elaborat per CEAR PV, CEPAIM, Rumiñahui, València Acull, MPDL, RIS i CIE No en el marc del Dia Internacional de les Persones Migrants i que s’ha presentat dimecres als mitjans.
La conclusió principal que es desprén del document és que l’Administració pública és “el principal agent discriminador” a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, ja que, segons ha relatat el representant del report i membre de València Acull, Paco Simón, “les polítiques i les pràctiques de l’Administració i del seu funcionariat són els principals causants de discriminació a la població migrant i, sobretot, de la població migrant en situació irregular”.
En aquest sentit, els diferents col·lectius han coincidit a apuntar que les institucions públiques han tornat a ser les que han discriminat més aquesta població, segons els casos recollits al llarg de l’any. Així mateix, han incidit en el fet de no disposar de dades estadístiques sobre aquests casos, ja que denuncien que “entre el 80 i el 90% dels casos de discriminació o d’incidents relacionats amb delictes d’odi no es denuncien”.
Entre les causes d’infradenúncia assenyalen “la por de represàlies de l’agressor o de la mateixa policia per la possibilitat que se’ls incoe un procediment d’expulsió; la desconfiança cap a les autoritats o el desconeixement dels recursos per a denunciar, entre altres.
D’aquesta manera, l’informe exposa una radiografia dels huit àmbits en què més casos de racisme s’han detectat el 2023: el padró; les cites en estrangeria i asil; pràctiques policials; identificacions per perfil ètnic i racial; sanitat pública; entitats bancàries; habitatge i CIE de Sapadors.
Problemes per a empadronar-se
Pel que fa al padró, l’associació Rumiñahui ha exposat la “greu deficiència” del sistema de cites per a accedir al padró municipal, tant per Internet com per via telefònica, que fa “molt difícil” aconseguir un torn per a poder empadronar-se.
En aquest sentit, han destacat que en els casos d’urgència, en què el padró és “indispensable” per a efectuar algun altre tràmit, les persones que acudeixen sense cita poden arribar a esperar “fins a quatre hores” per a ser atesos.
També retrauen que, a pesar que l’Ajuntament de València té establit un procediment especial d’empadronament per als casos que no s’ajusten als requisits exigits pel que fa a l’habitatge, aquest no s’aplica, de manera que “moltes sol·licituds es demoren fins a un any a ser resoltes i, transcorregut aquest temps, la policia fa una visita al domicili i notifica al propietari, que pot manifestar la seua falta de voluntat d’empadronar la persona en situació vulnerable i exigir el seu desallotjament”.
En el cas de Cristina, que també va tindre problemes per a poder empadronar-se a la ciutat de València a través de l’empadronament especial, la mediació de la policia en el procés va ser el que va ocasionar que la propietària l’immoble decidira tirar-la i “coaccionar” l’amiga que la va acollir a la casa.
“La propietària va demanar que jo isquera i la dona que em va acollir solidàriament, per por de quedar-se ella també al carrer, es va veure forçada a despatxar-me”, ha explicat, al mateix temps que ha assegurat que aquesta mena d’accions aconsegueixen que “es trenquen les solidaritats de la gent”, ja que considera que “hi ha un teixit social que sosté totes aquestes limitacions que té l’Estat i les lleis”. “Qui voldrà tindre ningú solidàriament? Sempre estaran amenaçats, s’instal·la la por en compte de la solidaritat”, ha subratllat.
“Hi ha dues línies que afecten el fet de no tindre un empadronament: la primera, trencar la solidaritat d’un teixit social que pot sostindre la vida de les persones que estem en aquesta situació, i, la segona, com manejar la situació desesperant de buscar un habitatge quan et demanen 300 euros per una habitació que no es pot pagar”, ha asseverat.
Compravenda de cites
Per part seua, l’organització MPDL ha censurat el “col·lapse” en les cites d’estrangeria i asil que des de la pandèmia van deixar de ser presencials i només poden sol·licitar-se via correu electrònic o telefònica, però que “mai” funcionen correctament.
Sobre les cites per a l’expedició del document d’identificació, des de l’entitat han afirmat que, “quan la gent accedeix a la pàgina web, sempre els apareix un rètol que indica que no hi ha cites disponibles” i que això passa a causa de l’existència de bots informàtics “dissenyats per a acaparar les cites que la policia posa a la disposició de la gent i després vendre-les”.
“Moltes persones han hagut de recórrer a la compra de cites en el mercat clandestí, perquè sense cita no es pot aconseguir residència, ni documentació i, per tant, tampoc possibilitat de cotitzar, llogar un pis o obrir un compte en el banc”, han assegurat.
Així mateix, des d’MPDL denuncien el tracte “discriminatori i humiliant” de molts funcionaris que “obliguen persones negres a blanquejar-se la cara en les fotos de carnet per a fer-los la Targeta d’Identificació Estrangera”.
Quant a l’accés a l’habitatge, la fundació CEPAIM ha apuntat el racisme en l’accés a l’habitatge que dificulta moltes vegades que es lloguen cases a les persones migrants o se’ls exigeixen una sèrie de requisits diferents que a la població nativa.
A més, també insisteixen que, més enllà de les traves per a accedir a l’habitatge, una vegada aconsegueixen una residència, s’enfronten al racisme dels veïns, que “no volen conviure amb immigrants en el mateix bloc”.
Segons CEPAIM, aquestes situacions deriven en el fet que els veïns “assetgen i difamen” les persones migrants perquè aquestes abandonen la casa en què viuen.
En aquesta línia, la fundació també denuncia la mala praxi en la sanitat pública que, moltes vegades, incompleix la llei i no els atenen en les condicions que caldria o posen problemes a l’hora de sol·licitar la targeta sanitària.
“Sense compte no treballe i sense treballar no puc residir”
Una altra de les dificultats a què s’enfronta la població migrant és l’accés a un compte bancari. L’organització CEAR PV ha incidit en el fet que, quan es tracta d’accedir a un compte bàsic per a poder treballar i domiciliar així la nòmina, les entitats bancàries “incompleixen la normativa”.
En el cas de Salif, va intentar obrir un compte bàsic que necessitava per a poder treballar i va rebre la negativa de diverses entitats bancàries fins que finalment va aconseguir obrir-lo. “Havia trobat faena, però no podien pagar-me, perquè no tenia un compte bancari i sense faena no puc estar ací, llavors és el peix que es mossega la cua. Al final penses, què és més important, el que cosa diu la llei o el que diu el banc?”, ha assenyalat.
Quant a les pràctiques policials abusives, l’associació RIS, ha identificat un augment en les identificacions per perfil ètnic i racial.
En aquesta línia, han indicat que el perfil “més parat i identificat” respon al d’“un home entre 16 i 40 anys” percebuts com a “magrebins, negres, llatins i gitanos” i han denunciat la inseguretat jurídica que pateixen les persones migrants quan acudeixen a la policia a denunciar l’extraviament dels seus passaports, ja que considera que se’ls sanciona en el seu procés de regularització.
Finalment, CIE NO ha criticat el funcionament arbitral del centre que priva de drets els interns que pateixen “agressions, maltractaments i vexacions”.