La investigadora Matilde Ferrer dedica una nova espècie de rosa, “delicada i resistent”, a l’oncòloga Anna Lluch

La investigadora valenciana Matilde Ferrer és experta en flors, i més concretament, en roses. El seu treball se centra en la hibridació i en la selecció genètica per a obtindre noves varietats de roses. Són nombroses les espècies creades per Ferrer, i totes les bateja amb el nom d’investigadors i investigadores destacades, i també de personalitats relacionades amb el món de la cultura. El seu últim descobriment, presentat dilluns en societat amb la seua plantació al Jardí Botànic de València, porta el nom de la prestigiosa oncòloga valenciana Anna Lluch, “científica i investigadora amb vocació social que ha ajudat tantes dones”.

Aquesta nova espècie ja va protagonitzar un primer acte social el 22 de desembre passat, en la Fundació Cañada Blanch. Però aquella vegada no hi havia plantes amb flor, per la qual cosa la presentació es va fer per mitjà d’imatges explicatives de com es va crear la nova rosa, a l’espera de la seua plantació a la primavera-estiu.

Aquesta espècie pertany a la línia d’obtenció de varietats que estan seguint últimament, “en què, a més dels valors típics i essencials de sanitat, resistència a les malalties, sostenibilitat, reflorescència i perfum, pretén un retorn als orígens, en l’obtenció de varietats, fixant la mirada en els rosers silvestres i antics, que són els que al llarg de la història han demostrat resistència i permanència”. I aquests rosers silvestres i antics són, “generalment, plantes de flors senzilles, equilibrades i plenes de vida, com aquest roser”.

La rosa Anna Lluch

Aquesta planta és un roser “clarament modern, però que pretén contindre els valors de senzillesa i resistència dels rosers silvestres”. És una planta arbustiva, de grandària mitjana, les flors de la qual creixen en rams, “a l’estil dels rosers Floribunda”. És filla d’un roser mare originari del clima mediterrani i d’un roser pare originari de la zona de Califòrnia, als Estats Units, que suporta molt bé la calor. Tots dos progenitors “són molt resistents al clima sec i calorós”, de manera que aquesta rosa “ha heretat el seu gran vigor i la resistència”.

“És una bella flor de color rosa intens amb matisos rosa clar, d’aspecte sedós i delicat, però molt resistent; les seues flors són semidobles i disposen entre dotze i setze pètals”, ressenya la investigadora, que comenta que aquestes roses, “suaument perfumades, es repeteixen d’una manera continuada al llarg de pràcticament tot l’any”. Les seues fulles són brillants i coriàcies, “molt sanes, i la planta pot arribar a tindre una alçària entre 90 i 120 centímetres”.

Fins al moment, aquesta espècie ha obtingut dos premis importants en concursos internacionals: el premi al roser Floribunda en La Bagatelle, a París (2021), i el certificat de mèrit a Le Roeulx, a Bèlgica (2021), amb unes puntuacions de 79 i 80 punts sobre un màxim de 90.

És un roser molt fàcil de cultivar, creixement compacte i “molt recomanable” per a la seua plantació en espais verds de les ciutats, perquè reintrodueix el color.

Un nom més en una llista il·lustre

La rosa Anna Lluch se suma d’aquesta manera les dedicades a l’escriptora espanyola candidata al Nobel Concha Espina; Setsuko Thurlow, supervivent d’Hiroshima, activista per l’abolició de les armes nuclears i premi Nobel de la Pau; l’investigador i premi Nobel espanyol Santiago Ramón y Cajal; la científica del CSIC Margarita Salas; la premi Nobel de química Irène Joliot-Curie; l’actriu Núria Espert; la científica Maria Vallet; o Clotilde Sorolla.

La hibridació pretén ser un procés de millora genètica a partir d’espècies preexistents: “Per a mi, el respecte a les preexistències és molt important; és considerar tot el que s’ha fet anteriorment”, explica Ferrer, que comenta que el seu treball se centra a analitzar resultats anteriors i seleccionar els parentals adequats.

La investigadora ressalta que l’evolució de la rosa al llarg dels segles ha consistit en un creixement i desenvolupament més grans de la part femenina, “en concret, aconseguint l’estil més alçària, per damunt de la part masculina (els estams): ”D’aquesta manera busquen una certa independència, dificultant la seua autofecundació, de manera que es facilita la fecundació de l’ovari amb pol·len d’altres roses a través dels insectes i el vent“. ”Aquesta evolució ha portat a un augment de la biodiversitat de les roses“, conclou Ferrer.