“L’esport femení és a anys llum del masculí, malgrat que aconseguim el mateix o més que ells”

És esportista d’elit, tanmateix el seu nom passa desapercebut per al gran públic. És una de les ‘guerreres’ espanyoles, les jugadores d’handbol que van aconseguir coronar-se amb la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Londres del 2012, però que també van obtenir la medalla de bronze en el Campionat del Món del Brasil del 2011 i que van guanyar la plata en l’Europeu d’Hongria i Croàcia del 2014. Silvia Navarro (València, 1979), a més de ser la portera de la selecció espanyola d’handbol, ha collit nombrosos títols en els clubs en què ha jugat (Ferrobús Mislata, Bm. Sagunt, Mar València, Itxaco d’Estella, Oltchim romanés o el Rocasa canari, entre altres), lligues, copes, supercopes, títols i finals europees...

Al cap de tants anys en l’elit, com veus l’esport femení a Espanya?

A poc a poc l’esport femení va cobrant més importància, tot i que encara som a anys llum del tractament que rep el masculí. I això, malgrat que aconseguim el mateix o, fins i tot, més que els homes. És una llàstima que no ens mesuren amb la mateixa vara. La veritat és que jo no perd l’esperança que això canvie. No obstant això, cal reconéixer la faena de la Federació Espanyola d’Handbol, que no es cansa de lluitar per situar l’esport femení on es mereix.

Allò que no es pot negar és que l’esport femení, si no és invisible, ben poc li falta...

És difícil. El futbol, el basquetbol, masculins, és clar... pràcticament protagonitzen totes les notícies esportives. És una llàstima, perquè hi ha moltes esportistes que lluiten cada dia per arribar on són ells.

I les diferències són molt grans, per exemple pel que fa als salaris...

La veritat és que n’hi ha, moltíssimes.

Has hagut d’emigrar, fins i tot, per a jugar a Romania, quines diferències has trobat entre tots dos països?

Vaig haver d’eixir d’Espanya per la situació econòmica per la qual travessava l’handbol femení nacional, igual que moltes de les meues companyes de la selecció, que se’n van anar a altres països. En el meu cas vaig triar Romania, que és una lliga diferent. L’handbol allí és l’esport rei, com ací el futbol. Els partits feien moure molta gent, era impressionant. Quant a l’experiència personal, el fet de conéixer un país i una cultura nous, el recomane a tothom.

És frustrant pensar que si fores home, amb la teua trajectòria i el teu palmarés, hauries estat una esportista més rellevant?

Qualsevol de les meues companyes pensa això, i la sensació que et crea és d’impotència.

I com es pot revertir aquesta situació?

Primerament, que ens tracten de la mateixa manera. Som igual que els homes: tenim dos braços, dues cames, dos ulls... fem el mateix, siga quin siga el nostre sexe. Sembla que és més aïna una qüestió social, educacional. Per això el meu fill viu l’esport femení igual que el masculí.

Parlant del teu fill, la maternitat t’ha condicionat la carrera?

Ara mateix, en el meu equip actual (Rocasa Gran Canaria) em donen moltes facilitats; fins i tot el xiquet està amb mi en els entrenaments, ‘amerant-se’ de la part bona de l’esport. Durant els viatges i en les concentracions amb la selecció sí que ho note més, perquè separar-me d’ell se’m fa cada vegada més dur. D’altra banda, però, tinc molt de suport per part del club i de la meua família.

Llavors, es pot conciliar l’esport d’elit i la maternitat?

Es mira de fer. La veritat és que tens horaris molt ajustats i et mentiria si no et diguera que des de les 7 del matí fins a la mitjana nit camine sense parar. Tot i que la veritat és que compensa per totes dues parts. És molt gratificant.

Canviant de tema, has patit comportaments masclistes en la pista?

No t’enganyaré, de vegades sí, però són coses que et fan més fort.

Quin és el moment que recordes amb més afecte de la teua carrera? I el pitjor?

El millor, sens dubte, la medalla olímpica amb la selecció a Londres el 2012. De pitjors moments, cap. L’esport m’ha oferit moments meravellosos. Malgrat les derrotes, sempre cal refer-se. 

I quan acabes la carrera com a jugadora, com et veus?

Segurament fent alguna cosa vinculada amb l’esport. Pels meus estudis i perquè l’esport em corre per les venes.

Per acabar, quin consell donaries a les xiquetes que comencen a practicar l’handbol?

Que no es rendisquen i que continuen practicant-lo. Jo mai no he perdut la il·lusió de continuar avant i l’esport et dóna un estil de vida meravellós en tots i cadascun dels àmbits del teu dia a dia.