Queda inaugurat aquest pantà: els treballs forçats dels presos polítics de Franco a Benaixeve

Un cap de setmana qualsevol, després de recórrer amb cotxe quasi 100 quilòmetres des de la ciutat de València, arribem al poble de Benaixeve, a la comarca dels Serrans. El nostre propòsit és visitar el pantà. Una zona on s’han fet molt populars les escapades de cap de setmana i les activitats a l’aire lliure, i no és d’estranyar perquè l’entorn de l’Alt Túria és de gran interés.

Des del poble, agafem una carretera senzilla i serpentejant –la CV390– que descendeix seguint les corbes de nivell. A escassos minuts, els centellejos del sol sobre una extensa superfície d’aigua ens enlluernen. Hi hem arribat. Estem en el pantà de Benaixeve.

L’embassament ens rep amb una arquitectura imponent, carreus de pedra, sobrietat i una estètica que remet a una altra època. Impressiona la dimensió faraònica de la presa i l’existència de construccions annexes: un enorme sobreeixidor circular, una imatge religiosa de grans dimensions i una fàbrica de ciment. Després del vertigen que dona enfrontar-se a la presa –105 metres de caiguda–, alcem la vista. Un entorn natural muntanyenc, envoltat de pins i una làmina de 722 hectàrees d’aigua blava en calma ens conviden a desconnectar i a relaxar-nos.

Tornem a agafar la carretera i tornem a cotes superiors. En el trajecte, hem advertit instal·lacions de treball en desús i una zona de petits habitatges a manera de zona residencial. Passats uns minuts, arribem a la nostra destinació final: el “Centre de Vacances Embassament de Benaixeve”. Aparquem el cotxe i ens envolten construccions antigues reconvertides en un alberg. Ens asseiem a la terrassa d’una piscina que, com una talaia, ens permet observar privilegiadament des de dalt el pantà de Benaixeve. I les preguntes es fan recurrents: Com? Qui? Per què es va construir tot això? Estem en un lloc en què tot ens intriga, però hem arribat fins ací sense gairebé informació que ens conte el seu origen i el seu passat. Només el nostre interés i la curiositat ens fa descobrir algunes pistes a través d’informació elaborada per l’Ajuntament de Benaixeve.

Parafrasejant a David Lowenthal, podrem dir que el passat és una cosa essencial i ineludible. Sense passat, mancaríem de tota identitat –res ens seria familiar– i el nostre present no tindria sentit. Se sol dir que el que no es recorda o no es conta, mai va succeir. Però el cas és que les coses, una vegada han passat, sempre deixen les seues empremtes. Només cal saber rastrejar-les i, en això, les ciències socials i humanes són crucials. A vegades, cal exhumar-les de la terra, d’altres cal buscar-les en arxius o descobrir-les a les cases de les famílies que les van viure. El que conforma la nostra història passada es fossilitza en les materialitats i també en les memòries que ens fan ser el que som com a individus, com a país i com a societat. Per això cal buscar, contar i recordar el que no sempre s’ha explicat. Així, que caldrà explicar-ho.

La memòria viva recorda com el dictador Francisco Franco, seguit d’una cort multitudinària d’autoritats i acòlits, va inaugurar el pantà de Benaixeve el 1952. Batejat com el pantà del Generalíssim, va ser la presa més alta d’Espanya en la seua època. No obstant això, el projecte de construcció d’aquesta infraestructura sobre el riu Túria, havia nascut anys abans, el 1931, quan el règim democràtic de la Segona República espanyola va desenvolupar el projecte original de construcció del que hauria d’haver sigut l’embassament de Blasco Ibáñez. Les obres es van iniciar el 1934. Encara que, el 1936, amb el colp d’estat franquista i la guerra posterior, tot va quedar paralitzat. Va ser el 1939, en què en la nova Espanya de Franco es van reprendre les obres per a l’assoliment consecució del projecte.

En un país desfet per la guerra, la dictadura va decidir utilitzar la població reclusa com a mà d’obra forçada, presentant aquesta explotació com una manera de redimir els vençuts i reinserir-los en aquesta nova Espanya. Havia nascut la “Redempció de Penes pel Treball”. Centenars de milers de persones que havien lluitat per la defensa de la legalitat republicana i contra el colp d’estat van acabar en presons i camps de concentració, víctimes dels consells de guerra franquistes. Els destacaments penitenciaris de treball van omplir l’Estat espanyol. Moltes obres públiques i privades de reconstrucció i noves infraestructures (mines, carreteres, canals, ports i pantans) encarnen la memòria de la seua faena. És el cas de Benaixeve on, entre el 1941 i el 1944, més de mig miler de presos republicans es van destinar a la construcció de l’embassament. La història dels quasi 600 presos polítics que van treballar en les obres, juntament amb centenars d’altres treballadors i les seues famílies, és un episodi a penes conegut de la nostra història recent.

El primer destacament de presoners es va incorporar a les faenes de construcció a Benaixeve el 1941. Apartats en uns senzills barracons, que encara es conserven, van treballar en el pantà fins a l’octubre del 1944. Vivien allunyats de les seues famílies, sota vigilància permanent i obligats a la reeducació politicosocial i religiosa en els principis del nacionalcatolicisme. Van ser destinats a treballs manuals durs, amb jornades –diürnes i nocturnes– que podien arribar fins a 18 hores al dia. La construcció del pantà es va fer a mà, amb treball de pic i pala, bastides de fusta, barrinades amb dinamita i desenrunament amb vagonetes mogudes pels mateixos treballadors. La mecanització que coneixem hui dia en l’enginyeria i la construcció d’aquesta mena d’infraestructures era ciència-ficció a l’Espanya de la postguerra. Com també ho eren la seguretat i la salut en el treball.

La dictadura va confiar les obres a l’empresa Portolés y Cia i la construcció va finalitzar oficialment el 1952. En l’actualitat, l’embassament i les restes d’algunes instal·lacions del destacament penitenciari i la colònia obrera són testimoni d’aquesta història i es converteixen en un espai excepcional per a fer memòria i explicar aquest episodi del nostre passat més recent. Amb aquesta finalitat naix Queda inaugurat aquest pantà. Treballs forçats a Benaixeve, un projecte coordinat per Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme i amb el patrocini de l’Àrea de Memòria de la Diputació de València. Sota la direcció científica de l’equip interdisciplinari que va presentar el 2023 La memòria segrestada. Nazis al País Valencià, s’ha elaborat un nou material didàctic i una instal·lació expositiva per a centres educatius, així com un programa d’activitats complementàries obertes al públic. El projecte es presentarà públicament el pròxim 23 d’octubre en el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València amb un cicle de conferències.

Vivim en un país on encara fa por i genera recel parlar dels nostres patrimonis incòmodes i els passats traumàtics. No obstant això, ens envolten i encara utilitzem moltes infraestructures (pantans, canals, preses, ponts, carreteres, vies fèrries, etc.) que encapsulen la història i la memòria de com la dictadura franquista es va legitimar i va sobreviure quatre dècades a través de polítiques repressives, excloents, ultraconservadores i feixistes. Potser Cuelgamuros (el conegut com a Valle de los Caídos en nomenclatura franquista) és un dels exemples més mediàtics. Però són molts més els monuments, les infraestructures i les obres de nova planta i de reconstrucció franquistes que es van fer amb el treball forçat de presos polítics.

El treball de recerca i divulgació dels espais i els llocs de memòria, especialment els vinculats a episodis de violència i repressió, no pretén estigmatitzar aquests llocs ni els municipis en què se situen. Més aviat al contrari, perquè narrar aquests relats que han perviscut en els marges és una via més per a conéixer la nostra història en perspectiva intergeneracional i per a contribuir al desenvolupament d’accions culturals i educatives.

Aquesta és la pedra angular del projecte Queda inaugurat aquest pantà. Treballs forçats a Benaixeve, revisitar amb uns altres ulls aquests espais de repressió –i també de resistències– per a contribuir al coneixement científic de la història i a la construcció de la memòria democràtica. Els materials, les activitats i les visites programades són el vehicle per a explicar les polítiques i la naturalesa dictatorial de l’Espanya franquista i analitzar la repressió sistèmica de la dictadura a través del cas d’estudi de la construcció de l’embassament de Benaixeve i la vida en el seu destacament penitenciari i la seua colònia d’obrers.