L’executiu valencià està format per una coalició ecovalencianista de tres sensibilitats majoritàries, un partit d’esquerra tradicional i la unió electoral de dues esquerres més; una d’arrels comunistes i una altra de socialdemòcrata. Aquestes tres, quatre o fins i tot sis sensibilitats conviuen en un Govern que ha revalidat la majoria en el parlament valencià i gestiona des del 2015 amb un lema: governar per a les persones.
Mónica Oltra és vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de Compromís; una coalició electoral complexa que s’integra en un Govern autonòmic encara més complex. Compromís compta amb un diputat en el Congrés, Joan Baldoví, que va donar suport a la moció de censura a Mariano Rajoy i als pressupostos generals de l’Estat del PSOE, però es va abstindre en la investidura de Pedro Sánchez perquè no hi va arribar a un acord.
En el seu despatx, ple a vessar de samarretes reivindicatives i regals dels centres que gestiona la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Oltra atén les preguntes d’eldiario.es. Sense embuts, considera que una repetició electoral seria “un fracàs”, adverteix que la gent “està enfadada” perquè no veu el resultat dels seus vots, creu que en les negociacions “ha sobrat testosterona i ha faltat empatia” i llança un missatge a PSOE i Podem: mentre els seus líders negocien, hi ha famílies que ho passen malament.
Per què Compromís no va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez?
Perquè no s’hi donaven les condicions polítiques. En la negociació no havíem obtingut resposta satisfactòria a una proposta de mínims. Volíem facilitar la investidura, però quan ni tan sols hi ha una resposta a una proposta que és tan bàsica… Vam optar per abstindre’ns.
Per què creuen que no tenim Govern encara?
Crec que ha faltat en les negociacions temps, escolta, empatia i ha sobrat testosterona. Crec que s’ha estat més pendent de qui guanyava el relat que de la realitat. Si s’haguera estat pendent de la vida real de milers de persones i s’haguera portat una negociació amb una metodologia més raonable, que començara amb un programa de govern, amb què volem fer, per a què volem governar… el com [els ministeris] i el qui hagueren caigut pel seu propi pes.
En aquesta segona ronda, al setembre, veu més voluntat d’arribar a un acord?
Tinc l’esperança que sí. Agraïm que Pedro Sánchez es desplaçara a València, que ens poguérem reunir, parlar, escoltar-nos… Hem avançat en la negociació. Enviarem la nostra proposta, però és obvi que ha d’aconseguir més suports. Jo no deixaria la negociació amb Unides Podem per a final de mes.
Compromís té línies roges per a donar el sí al setembre?
En Compromís som poc de línies roges. Quan un arriba a una negociació amb línies roges, amb apriorismes, es dificulta la negociació. Per a nosaltres és fonamental i irrenunciable l’agenda valenciana. Parlem del finançament i plantegem que en els huit primers mesos de Govern hi haja un primer esborrany de proposta de reforma i es comence a treballar; parlem dels cítrics, de les infraestructures… És anòmal que l’aeroport d’Elx no tinga connexió ferroviària amb Alacant; és anòmal que una ciutat com València estiga partida en dos perquè no tenim el túnel passant que sí que tenen altres ciutats.
Hem plantejat també l’agenda social, en què la proposta més important és l’esforç que ha de fer el Govern d’Espanya per atendre les persones en situació de dependència. El 2018, el Govern valencià va aportar el 88% que suposa donar suport al sistema i el Govern d’Espanya, només el 12%. El deute del Govern d’Espanya amb aquesta comunitat és de 900 milions d’euros en aquest sentit. I això no és només per a la Comunitat Valenciana, totes estem en aquesta situació.
Després tenim l’agenda mediambiental. La lluita contra l’emergència climàtica és una cosa peremptòria i qui no ho entenga està fora de la història, hi va en contra. Plantegem una sèrie de qüestions quant a energies renovables, i en el port de València cal renovar la declaració d’impacte ambiental.
El Govern hauria de replantejar com es relaciona amb les comunitats autònomes? En casos com el del port, sembla que departaments com el de Foment s’imposen a les decisions autonòmiques.
Tota l’arquitectura territorial està per renovar. Això té un consens ampli entre els partits d’esquerra. Des de més codecisió amb les comunitats autònomes i amb els municipis. Amb el port està molt clar. Ara hi ha un moviment internacional molt interessant sobre les ciutats i els seus ports que ho planteja així, perquè l’impacte dels ports a la ciutat i l’impacte ambiental és molt important. Hem d’anar a una estructura més federalitzant, i en què els temes comuns tinguen espais de deliberació.
Tornant a les negociacions d’investidura… Hem vist unes negociacions retransmeses, en què s’han filtrat quasi totes les propostes… Creu que hi ha responsables que no hi haja hagut acord?
Ha fallat la metodologia, però també l’actitud, fins i tot allò emocional. La discreció és imprescindible en una negociació. No podem confondre transparència amb exhibicionisme i ací hi ha hagut exhibicionisme. No es poden filtrar documents per fer mal a aquell amb qui estàs negociant. Necessites el seu vot. Mútuament. Per arribar a la presidència i per formar part del Govern. No pots tractar al que necessites com un adversari i no com un aliat. En el Botànic [com es denomina al Govern valencià de PSPV, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida], sempre ho dic, que no volem donar lliçons a ningú, però som un espill en què mirar-nos. En la negociació del Botànic [tant en la del primer Govern progressista bicolor com el que integra Podem el 2019] teníem clar que ens asséiem amb aliats, independentment que després competim electoralment.
Hem de saber distingir els competidors electorals dels adversaris. I quan vols constituir un Govern de coalició, no pots tractar l’altre com un adversari. Aquesta lleialtat, aquesta empatia, crec que ha faltat. Ha faltat escoltar l’altre i deixar de pensar que tenim les veritats absolutes. Diferents mirades constitueixen una intel·ligència col·lectiva al servei d’un projecte comú.
Un dels arguments esgrimits és la falta de confiança entre PSOE i Unides Podem. Ací, el 2015, les tres forces d’esquerra tampoc van arribar a la negociació amb confiança. Com es tix aqueixa confiança?
Treballant els afectes i les emocions. La gestió emocional d’això també és important. La confiança es construeix i cal treballar-la dia a dia, però cal tindre voluntat.
També es va parlar de vetos entre PSOE i Podem. Han prevalgut més les qüestions personals que la voluntat d’acord per a un projecte comú?
És possible. Per descomptat que ha sobrat testosterona. A mi no m’agraden els vetos personals. Ací cadascú es presenta a les eleccions i obté un resultat i té dret que aquest resultat es veja reflectit en el Govern. És el que hem fet ací en el Botànic. Els ciutadans i les ciutadanes situen cada força política en la influència que resulta de les eleccions i això ha tingut reflex en les àrees de gestió del Govern. Quan dic que ha sobrat relat i ha faltat realitat és perquè, probablement, si Sánchez i Iglesias hagueren anteposat la vida real de les persones, ja tindríem un acord; si les energies que han invertit a veure qui és més responsable de la falta d’acord s’hagueren esmerçat a arribar a un acord, ja tindríem Govern. Si hagueren pensat en els milers de famílies que necessiten que hi haja un Govern que pose en el centre les persones, ja tindríem Govern. Però això és anteposar millorar la vida a les persones, que és el que és per a mi la política.
Està jugant-se amb la frustració de la gent?
Crec que hem passat de la frustració a l’enuig. La gent no vol que li tornen a preguntar. Quin missatge estem llançant? Que no s’ha votat bé perquè uns altres no saben negociar? Cal canviar el vot? El primer que un líder polític ha de fer és gestionar el vot de la gent. Em sembla una falta de respecte.
El 2016, després de la investidura fallida de Mariano Rajoy, va dir que la cosa més lògica seria que els candidats no repetiren per no haver pogut arribar a un acord. Quatre anys després, excepte per Pablo Casado, sembla que es repeteix la situació; si n’hi haguera, seria la quarta convocatòria en quatre anys en què repetirien tres candidats incapaços d’arribar a un acord. Continua pensant que haurien de canviar els candidats?
Efectivament. Si vosté torna sense resultats i em fa tornar a votar, retire’s, perquè és obvi que la primera cosa que havia de fer no ha sabut fer-la.
La fórmula del mestissatge seria bona per a forjar confiança en el Govern central?
Jo la defense absolutament. La fórmula d’èxit del Botànic, que també s’ha fiat a les bones relacions personals, és el mestissatge. Perquè amb aquesta fórmula ens assegurem que només hi ha un Govern; pot haver-hi dos, tres, quatre partits en un Govern, però no pot haver-hi dos governs. Aquesta fórmula ho garanteix. Quan tots estem implicats en totes les àrees, un debat entre àrees de gestió no es converteix en un debat entre partits. I és una cosa que es pot donar en el dia a dia. T’assegures que tens un Govern i és fonamental. Quan un està en un Govern de coalició ha de tindre clar que, encara que hi haja diferents opinions, hi ha una acció de Govern. Un executiu no és una assemblea.
Pablo Iglesias presumeix de ser amic seu. Han tingut contacte aquests mesos? Han parlat de la investidura?
Hem tingut contactes. Ha tingut un esdeveniment en la seua vida que fa que els contactes es produïsquen en el pla personal.
I amb Sánchez, més enllà de la reunió de dilluns passat?
No, però cal tindre en compte que és el president del Govern
I ara que s’especula amb Íñigo Errejón i un possible moviment d’esquerres més ampli…
Bé, ell està en la política autonòmica, així que per a la investidura aquests contactes…
I per a un grup confederal?
No.
Com valora la proposta de Teodoro García Egea que Pedro Sánchez s’aparte per facilitar un govern de PP i Ciutadans?
Crec que obeeix al fet que, com que estan fora del focus, han volgut dir alguna cosa per ser una mica protagonistes. Em sembla absolutament insignificant.
Creu que els líders de PSOE i Unides Podem han valorat el risc que amb una repetició electoral augmentara la representació de la ultradreta i les seues conseqüències per a les persones més vulnerables?
No em vull plantejar una repetició electoral, perquè seria un fracàs i enfadaria molt la gent. Al marge del fracàs democràtic, des del punt de vista polític i ideològic, donar una revalida a les dretes em sembla poc menys que temerari.