Tina, la xiqueta que demostra que els neandertals cuidaven i protegien els seus menors amb síndrome de Down

Personal investigador de la Universitat de València, de la Universitat d'Alcalá i de la Càtedra d'Otoacústica Evolutiva i Paleoantropologia de HM Hospitals ha descobert el primer cas de síndrome de Down entre els neandertals i que aquest individu, que han anomenat 'Tina', va sobreviure més de sis anys gràcies a les atencions i la solidaritat del grup. L'estudi ha analitzat un fragment cranial de l'orella dreta trobat a la Cova Negra (Xàtiva, València), del qual es dedueix que malformacions a l'orella interna van produir en l'individu una pèrdua d'audició severa i un vertigen incapacitant. El treball s'ha publicat a la revista Science Advances.

El treball genera un nou paradigma respecte de les relacions socials i les característiques que definien les comunitats neandertals, com el sentit de pertinença i l'altruisme. Una de les característiques més extraordinàries dels éssers humans és que s'ocupen i tenen cura de les persones vulnerables. L'altruisme de l'espècie constitueix un comportament insòlit en el regne animal i representa un autèntic desafiament per a la biologia evolutiva. Des de fa dècades, se sap que els neandertals també s'ocupaven i tenien cura dels seus companys vulnerables.

Tot i això, els casos coneguts de cures afectaven individus adults, per la qual cosa els especialistes pensaven que no es tractava d'un autèntic comportament altruista, sinó d'un mer intercanvi d'ajuda entre iguals. “El que fins ara no es coneixia era cap cas d'un individu que haguera rebut ajuda encara que no poguera tornar el favor, cosa que provaria l'existència d'autèntic altruisme entre els neandertals. Això és precisament el que significa el descobriment de Tina”, confirma Mercedes Conde, investigadora de la càtedra d'Otoacústica Evolutiva i Paleoantropologia d’HM Hospitales i de la Universitat d'Alcalá.

Segons l'equip investigador, es resol així un dels enigmes més polèmics de l'antropologia, ja que queda provada l'existència de persones amb síndrome de Down a les comunitats de neandertals,però també ques e’n tenia cura i se’ls protegia de manera altruista.

Un os trobat el 1989 a Xàtiva

El fòssil estudiat, un fragment de temporal, l'os del crani que allotja l'orella, va ser trobat l'any 1989 a la Cova Negra de Xàtiva, un jaciment on s'han recuperat un gran nombre de restes òssies neandertals, moltes d’individus infantils. “Aquestes excavacions han estat clau per conèixer la manera de viure dels neandertals del vessant mediterrani ibèric i han permès definir les ocupacions de l'assentament: de curta durada temporal i amb un nombre reduït d'individus, alternades amb presència de carnívors”, apunta Valentín Villaverde, catedràtic emèrit d'Arqueologia de la Universitat de València, que va liderar les excavacions. La resta fòssil està dipositada al Museu de Prehistòria de València.

L'individu a qui va pertànyer aquesta resta cranial, Tina, va sobreviure almenys sis anys, cosa que sens dubte va requerir les cures i la solidaritat del seu grup. Es tracta del primer cas conegut d'aquesta síndrome en una espècie d’hominins diferent de l'actual.

El fòssil ha estat estudiat per un equip liderat per Mercedes Conde, professora de la Universitat d'Alcalá, que ha comptat amb la participació d'Alfredo García, cap del Servei d'Otorinolaringologia dels hospitals universitaris HM Puerta del Sur i HM Rivas, i de Nieves Mata, otorrinolaringòloga dels dos centres. Mata destaca: “va ser apassionant detectar en el TAC de l'os temporal, que alberga l'òrgan de l'audició i de l'equilibri, unes malformacions presents al naixement, com la displàsia del canal semicircular lateral, i signes de complicacions de les otitis que va poder presentar aquest xiquet durant la seua infantesa, com la presència d'una fístula laberíntica. Totes aquestes alteracions podrien haver conduït a una pèrdua d'audició severa ia un vertigen incapacitant en un xiquet amb una malformació d'orella interna altament suggeridora de síndrome de Down”.