Que la dona del portaveu parlamentari del PSPV-PSOE estiga “obstinada que tanquen no sé què”, segons l’expressió condescendent del seu marit, Manolo Mata, no és comparable al fet que la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana advoque per unes restriccions contra la pandèmia més estrictes de les que el president Ximo Puig està adoptant. I dic el president, perquè és ell qui ha assumit aquest protagonisme per damunt de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, des que es va declarar la COVID-19. Amb el seu to prepotent, les declaracions fetes dissabte pel líder parlamentari del PSPV abans d’una reunió de partit revelen un imaginari que està instal·lant-se entre els socialistes, tendent a considerar Mónica Oltra una molèstia i a tractar-la com si fora una figura aliena al nucli dur de govern. Resulta simptomàtic que siga algú com Mata, que ha contribuït des del canvi polític a la Comunitat Valenciana a la convivència i la cohesió de les forces d’esquerra en el si del Pacte del Botànic, qui expresse potser sense voler aquesta mentalitat.
No és una novetat que, cada vegada que la líder de Compromís alça la veu en una negociació, un debat o una crisi, sorgisca un cor de crítiques a la seua intolerància, la seua estridència o coses per l’estil. Es va conformar en les albors del Pacte del Botànic i ha ressorgit aquest cor cada vegada que hi ha hagut tensions entre els membres del Govern valencià amb uns qualificatius que a vegades seria insòlit veure aplicats a un càrrec públic que no fora una dona. I això obeeix al fet que no hi ha una figura que tinga més pes, a part del president, en la política d’aquest Govern precisament que aquesta dona. En té des dels orígens, ja que Ximo Puig va arribar al Palau de la Generalitat Valenciana, amb els pitjors resultats dels socialistes en la història de les Corts Valencianes, gràcies al fet que la inesperada irrupció electoral de Compromís, impulsada pel lideratge de Mónica Oltra, va permetre desallotjar el PP i conformar una majoria d’esquerres.
Oltra va ser el 2015, i va tornar a ser-ho després de les eleccions autonòmiques del 2019, una sòcia inevitable per a Puig al mateix temps que l’única capaç de disputar-li el lideratge de l’esquerra. En el desacord que va causar la decisió unilateral de Puig d’avançar els últims comicis per fer-los coincidir amb les eleccions generals del 28 d’abril, que va enfadar molt Compromís, perquè situava a la coalició en un escenari molt ingrat, es van mesclar el xoc partidista i la rivalitat personal que durant tota la primera legislatura del Pacte del Botànic havien quedat aparcats. Al final, el govern de progrés es va salvar amb un marge molt just, atesa la caiguda electoral de Podem, gràcies al creixement del PSPV-PSOE i al fet que Compromís va aconseguir mantindre la major part del seu electorat en terres valencianes malgrat l’enfonsament de la seua representació en el Congrés dels Diputats. En aquell moment es va deteriorar la confiança i el segon Pacte del Botànic es va construir sobre unes relacions més distants.
El lideratge davant la pandèmia
L’experiment de coalició d’esquerres que més èxit ha obtingut a Espanya funciona des de fa mesos en un altre context, amb un Govern central de coalició en què conviuen el PSOE i Podemos i enmig d’una pandèmia que ho condiciona tot. I la crisi del coronavirus no ha servit per a acostar Puig i Oltra, que ha mantingut un perfil baix mentre el primer assumia tot el protagonisme, i la responsabilitat, en una lluita que va superar les errades inicials i va encarrilar amb bastant encert les mesures estrictament sanitàries. I en què la vicepresidenta, que ha hagut de bregar amb l’impacte del virus en les residències, va ser marginada del gabinet de crisi que funciona de facto en Presidència de la Generalitat.
La Mesa Interdepartamental per a la Prevenció i Actuació davant el Coronavirus, que presidia Puig i de la qual formaven part la vicepresidenta, el vicepresident segon, Rubén Martínez Dalmau, cinc consellers i dos secretaris autonòmics, es va constituir al març i a penes va funcionar. Pot pensar-se, amb raó, que la seua composició se solapava tant amb la del Consell mateix que no tenia sentit. Però la major part de les grans decisions sobre la pandèmia, que n’han sigut moltes, les ha preses i les ha anunciades el president al marge de la dinàmica habitual de l’executiu valencià, de les deliberacions del qual dona compte cada divendres Mónica Oltra en la seua condició de portaveu. D’altra banda, han hagut de passar dos mesos des que ho va demanar l’alcalde Joan Ribó, un altre referent de Compromís, perquè la Conselleria de Sanitat Universal es decidira a crear una comissió bilateral amb l’Ajuntament de València per coordinar la lluita contra la COVID-19 a la ciutat.
L’elaboració del projecte dels pressupostos de la Generalitat Valenciana per al 2021, amb una previsió rècord de despesa per a impulsar la recuperació de l’economia i la cobertura sanitària i social, ha coincidit amb la decisió de la líder de la coalició de començar a expressar en públic el seu malestar i s’ha saldat amb una topada entre Oltra i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, a causa de problemes d’enteniment ben evidents en la defensa que fa la vicepresidenta fins de l’últim euro per al departament que gestiona, el d’Igualtat i Polítiques Inclusives, que veu créixer els seus comptes en més d’un 19%.
Uns miren Cantó i uns altres, Baldoví
No és cap secret que Compromís observa amb recel els acostaments de Puig al líder valencià de Ciutadans, Toni Cantó, a la recerca del seu suport a aquests pressupostos, en una actitud paral·lela a la que Pedro Sánchez manté cap a Inés Arrimadas per recaptar el suport del partit als comptes de l’Estat. Ni que als socialistes valencians quina poca gràcia que els fa que Compromís negocie inversions per a la Comunitat Valenciana amb el Govern de Sánchez i reivindique la reforma del finançament autonòmic, visibilitzant amb el seu únic diputat, Joan Baldoví, una defensa dels interessos valencians que queda enfosquida en el si d’un partit d’àmbit estatal com és el PSOE.
Si a això afegim detalls com la freda invitació formal a la vicepresidenta per a l’acte que dijous passat va protagonitzar a València Pedro Sánchez per presentar amb Ximo Puig el pla de recuperació basat en els fons europeus, o qüestions estratègiques com el nivell de participació, i d’informació, de Compromís sobre les gestions de la Generalitat davant el Govern per a la inclusió en aquest pla de projectes valencians, ens farem una idea de fins a quin punt s’ha perdut la sintonia, almenys, entre dos dels socis del Pacte del Botànic (el tercer, Unides Podem, manté a través del vicepresident Martínez Dalmau una neutralitat militant).
Temptació perillosa
Els governs de coalició són complicats i les diferències, legítimes. L’important és saber gestionar-les, com s’han cansat de repetir els protagonistes del Pacte del Botànic. La complicitat passa per fases més delicades que altres. El problema és que s’impose la idea d’amortitzar Oltra, una sòcia fonamental, i fundacional, de la majoria progressista que disposa d’una projecció molt transversal en l’opinió pública. Es tracta d’una temptació palpable en les files socialistes, i a penes insinuada en algun sector del Bloc, que la gestualitat del president no deixa d’alimentar. Una temptació molt perillosa, no sols perquè a la legislatura li queden encara quasi tres anys, sinó perquè en un país com el valencià, on fa ara un any les dretes van guanyar en les últimes eleccions generals, pot ser literalment un suïcidi. La realitat és que Ximo Puig no governa sol. I és bo per a l’esquerra que no ho semble.