Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.
Amb Carles Dénia (Gandia, 1971) arribem a l’últim protagonista del cicle de música valenciana ‘Cançons de prop’. Cantant, guitarrista i compositor, Dénia és un clar exemple de la vitalitat i la versatilitat dels creadors i creadores valencianes. La seua trajectòria és un recorregut per diversos estils com el flamenc, el jazz o la cançó d’autor. Parlem amb ell sobre el seu últim treball, Cant Espiritual, basat en l’obra homònima d’Ausiàs March; i també repassem la situació actual de la cultura i la música valenciana, amb un clar consell: ‘Mirem cap a França’.
De la teua carrera destaca la versatilitat d’estils. Has transitat pel jazz, el flamenc, el cant tradicional valencià, la música sufí o la cançó d’autor. El teu últim treball és ‘Cant Espiritual’, un disc autoeditat, que fa referència al poema més important d’Ausiàs March. Quins estils trobem en aquest disc?
Al llarg de la meua trajectòria he anat alternant la música estrictament tradicional amb altres treballs on deixe fluir espontàniament la meua fantasia musical i la composició lliure. Ho faig de manera deliberada, per tractar de no perdre mai el contacte amb les fonts, i el sabor de la música tradicional, que són les bases del meu llenguatge.
És el cas del Cant Espiritual o El Paradís de les Paraules. A partir d'unes formes tradicionals, intente crear un univers propi, posant en la graella tot el meu bagatge musical, amb les diverses influències que han marcat la meua vida.
D'aquesta manera, en el Cant Espiritual es poden trobar, de manera més o menys explícita, materials com ara els cants de segar mallorquins, la malagueña de Gayarrito, el romance del Chozas, ritmes i estructures de seguidilles, etc. Després, com si d'una pintura es tractara, intente integrar aquestes “figures” en un paisatge creat mitjançant elements més contemporanis, ja siga el jazz o elements provinents de la música clàssica contemporània. L'objectiu és integrar-les sense estridències, de la manera més harmònica possible.
Fa uns dies publicaves en les teues xarxes socials que vivim “temps durs, però almenys tenim la música”. Quins refugis estàs trobant durant l’actual estat de confinament?
Molts refugis! Tants que acaba faltant-me el temps. En primer lloc, crear noves composicions per a un proper treball. Practicar el piano, la guitarra, i altres instruments.
Escoltar música que esperava ser escoltada des de fa molt de temps. Llegir llibres que també esperaven en un calaix. Estudiar el complicadíssim procediment de la construcció d'una viola de roda.
Jugar amb els meus fills, siga a jocs o a inventar i construir màquines i artefactes. Veure amb el meu fill gran, que ja té 13 anys, les grans pel·lícules de la història del cinema (comencem amb Hitchcock). En fi, la vida familiar que tant enyorava, i que donava ja per perduda. Sempre he pensat que als fills ens els “furten” massa d'hora. Aquesta és una gran oportunitat per a conviure amb ells, i satisfer els nostres instints gregaris.
Com penses que pot afectar tota aquesta situació a la indústria musical valenciana?
A hores d'ara, és impossible determinar l'abast d'aquesta catàstrofe. En mig del guirigall de crítiques, demandes, reivindicacions, etc, és importantíssim mantindre la calma, callar, observar, i extraure conclusions a mesura que van desenvolupant-se els esdeveniments. I anar preparant-se per a quan tot açò acabe, obtindre una fotografia completa de la situació. Aleshores, parlar, criticar i reivindicar.
En qualsevol cas, aquest desastre és només l'estocada final per a un sector, el de la música en particular, on es venen practicant unes polítiques paternalistes i totalment infantilitzades. On es barreja el món professional amb l'amateur, la qual cosa dificulta la nostra capacitat d'organització i sindicació, per un evident conflicte d'interessos. De vegades, ens preguntem innocentment quin és el motiu pel qual ens resulta impossible crear un sindicat eficient. Bé, ací tens la resposta. No és que els músics siguem criatures provinents d'una altra constel·lació, incapaços d'organitzar-nos. En resum, mirem cap a França.
En el teu cas, com t’ha afectat en l’àmbit professional?
Doncs, suposa una frenada en sec, i una absència total d'ingressos. Però no ploraré. Hi ha qui està molt pitjor que jo. El temps que puga invertir ara en crear música nova, és un temps que hauria d'invertir en qualsevol altre moment. Quan s'acaben els diners, si la cosa no pinta bé, buscarem un altre ofici.
Quina cançó del teu repertori ens recomanes per aquests dies de confinament?
Seguiu-me al desert, amics, del disc ‘El Paradís de les Paraules’.
Sobre este blog
Bandes o solistes, del rock, el reggae o l'ska a la música d'arrels i els ritmes tradicionals, una sèrie audiovisual d'eldiariocv.es, amb la col·laboració d'InfoTV en la producció, se centra al llarg de 12 setmanes en algunes de les principals veus del fenomen musical en la llengua dels valencians.
0