Ni Felip VI, ni Felipe González. Cap d’ells. En realitat, ningú. No vull gendre. Tinc una filla de vuit anys i estic segur quan porte a casa la seva primera parella no m’acabarà d’agradar. A mi ja m’està bé les coses com estan, no necessite novetats. De fet, qualsevol novetat serà una amenaça a la nostra estabilitat. Els pares, còmodament instal·lats en el poder del seu “sistema” familiar, voldrien que les coses seguiren sempre igual. Ja ho sé, és miopia, egoisme, intransigència. És voler negar el pas del temps, resistir-se al fet que el temps et supera. És un sentiment ridícul.
Doncs molt més ridícul encara resulta escoltar aquests dies en l’escenari polític espanyol els que acusen de radicals, extremistes, perillosos i “bolivarians” als que pretenen canviar les coses. El “sistema”, començant per la Família Real, seguint pels grans partits i acabant en banquers, empresaris, jutges i periodistes instal·lats, no vol sentir parlar de canvis. Les possibles novetats són sempre amenaces per als seus privilegis. Molt més que la parella de la meva filla.
I no, en els canvis no hi ha cap perill més enllà que la democràcia, quan és democràcia, té la mala costum de rebel·lar-se de tant en tant contra el poder i substituir-lo. No es conforma amb alternances i busca veritables alternatives. Si la Transició s’ha acabat ha de començar a notar-se de veritat. Els protagonistes de la política espanyola dels últims 30 anys han de canviar d’una vegada i les formes de fer la política, també. El seu temps ha passat. I si, per contra, resulta que la Transició encara dura, pitjor; voldrà dir que s’ha fet tan malament tot que als seus màxims responsables el mínim que se’ls hauria de demanar és que desapareguen discretament i deixen lloc a altres.
Donant per bo tot el que s’ha fet fins ara (que ja és molt donar perquè si les coses s’hagueren fet bé no estaríem com estem), toca passar pàgina. Això no té res de “bolivarià”. És simple qüestió de temps. El relleu generacional, de veres i no cosmètic, és necessari per posar fi als complexos arrelats en aquells que van viure el franquisme. Estem en un altre moment. Moltes gràcies, però ja no calen complexes.
L’abdicació del rei Joan Carles arriba, i no per casualitat, just després d’unes eleccions que han sacsejat el mapa polític espanyol. El bipartidisme està en els seus mínims històrics i baixant, mentre apareixen noves forces per la dreta i per l’esquerra. No és el rei substituït l’únic que ha caducat, ha caducat el “sistema”, però una cosa és saber-ho i una altra, molt diferent i molt més complicada, concretar-ho. El canvi en la pràctica política significa canviar també als actors i això té una alta dificultat tant per qüestions materials (molts privilegis en perill) com psicològiques (la complicada acceptació del fet que passes del centre de l’escenari als marges i que en el teu lloc es posen homes i dones que podrien ser quasi els teus néts i que, damunt, no t’agraïxen tots els teus esforços).
Hi ha tres demandes socials fonamentals que l’actual “sistema” ni tan sols contempla però que cada dia es fan més presents. Estan molt relacionades entre elles. Són: les reivindicacions nacionalistes, sobretot, a Catalunya i a Euskadi; el replantejament del sistema polític monàrquic i, per damunt de tot, la revisió del model econòmic per fer-lo més just i sostenible. No són qüestions menors i encara es fan més grans si pensem en el desprestigi de la classe política, en la desconfiança de la gent vers els seus representants i les seves institucions.
Les tres grans demandes no es poden tractar de forma independent, no se’n pot resoldre una i deixar passar la resta. Qualsevol acció generarà un efecte en cadena. L’altra possibilitat (i és la que el “sistema” pretén) és no moure fitxa amb l’estúpida i antidemocràtica actitud que tot continue igual, com si es poguera parar el temps. Com més tarden a arribar els canvis més profunds seran.
Al remat, el que ha vingut per a quedar-se és un nou discurs, unes noves formes, nous mètodes. Estem a les portes d’un veritable canvi social i polític profund. Canvi de règim. De fet, el debat sobre la monarquia o sobre la independència de Catalunya són menudeses. El problema de fons és la resistència del “sistema” a deixar que la gent tinga l’última paraula en allò que l’afecta. El problema és la normalitat democràtica, l’extensió del dret quotidià a decidir. La batalla(i serà dura) està a saber si són primer les persones o, com fins ara, els euros, si es legisla pensant en els vulnerables o en els poderosos.
Felip VI està en perill, la unitat d’Espanya està en perill, sí però això, en realitat, no afecta el negoci. El drama del “sistema”està en el risc que corren, fins i tot d’acabar entre reixes, gent del tipus d’Emilio Botín, Isidre Fainé, Florentino Pérez, Antonio Brufau, Ignacio Sánchez Galán, Amancio Ortega o Juan Roig. No és broma. Si fa quatre dies li hagueren dit a Rafael Blasco o Gerardo Díaz Ferran que anaven a ser carn de Picassent, també s’hagueren posat a riure.