Les Nòvies i Oro Jondo converteixen la plaça Catalunya en una rave

La segona nit d'actuacions del Festival de les Idees i la Cultura es va viure (i va ballar) al ritme de la música electrònica de les Nòvies i d'Or Jondo. El duet format per Ari i Carlota Palà (també humorista coneguda artísticament com a Charlie Pee) va ser l'encarregat de sortir primer a l'escenari. Des que van compartir la seva passió com a DJ's sota el nom de 2manyzorras, han consolidat el seu nou alter ego creant enèrgiques sessions. A la plaça Catalunya, van passar de l'italodisco a algun himne pop (visca Like a prayer i Hung up de Madonna!) a èxits tràngol i música màquina.

Ari va lluir una samarreta que deiaI love Barcelona i Carlota (guionista de programes com La resistencia) unes ulleres de sol que no es va treure en cap moment. I totes dues, amb les seves minifaldilles texanes i mitjons de mitja canya blancs, no van parar de moure's a l'hora i mitja que va durar la interpretació.

El torn va ser després per a Oro Jondo, que tenia molt ben preses les mesures a aquesta cèntrica plaça, on va actuar el maig passat per celebrar el cinquè aniversari del Centre LGTBI de Barcelona. Així que, dominant bé el terreny, Juan Sánchez Porta (així figura al DNI) va sortir directament disposat a oferir “tralla de la bona”, com li agrada dir. I, com aleshores, entre les primeres files, l'exalcaldessa Ada Colau va estar entregada.

A la pantalla, la primera projecció (homenatge) va ser per a l'enyorada Lola Flores, amb els seus enormes pendents. El multidisciplinari artista lorquí va mostrar, una vegada més, que si alguna cosa sobra a la música (bé, a la vida mateixa) són els prejudicis. I va fusionar rap, reggaeton, tecnorumba… i, és clar, bakalao. No en va és una música que domina de valent tal com va demostrar a 'Dame la gasolina', un llibre a mig camí del fanzine i l'assaig lleuger.

Or Jondo és la resposta d'una generació que ha crescut veient Els vigilants de la platja en un televisor amb flamenca i tapeta. I en totes les facetes sempre hi ha espai per al trash, el kitsch i la psicodèlia. Per a molts, el seu projecte estrella és el calendari de paret que edita cada any amb dotze obres inèdites en què reuneix el més selecte del repertori iconogràfic tant nacional com internacional. Un almanac transgressor que substitueix el santoral diari per curioses efemèrides.

Juan Sánchez Porta (1989, Lorca) és un noi lorquí i lorquià que actualment viu a Madrid però que freqüenta Barcelona des que va debutar aquí el maig del 2023 (concretament a la Sala Apolo). Aquell mateix any, va passar pel Sònar. I ja compta amb fidels seguidors que ahir a la nit van gaudir amb la sessió tan eclèctica com frenètica. El “perreo” industrial més avantguardista i altres sons urbans del futur es van barrejar amb hits immortals desconstruïts i trencapistes estiuencs que va travessar pel techno més dur i el bakalao.

En diversos moments, una parella de ballarins sobre la tarima va animar encara més el personal. De fet, fins i tot es va marcar més d'un gosseig. I gairebé tota l'estona, el seu nom es va projectar girant sobre ell mateix i movent-se compulsivament a la pantalla. “Fiestas, fiestas, fiestas, fiestas locas como estas. ¡Viva la fiesta!”, va repetir una veu gravada mentre Oro Jondo agitava les mans.

Més imatges xocants (o no): diversos Son Goku de Dragon Ball ballant com culturistes sexies; unicorns encabritats envoltats d'extraterrestres; insistents ganivets voladors a manera de calidoscopi; dibuixos porno hentai; una Sara Montiel maquilladíssima; Bad Gyal amb la seva boca sensual…

La veu de Patricia Manterola cantant “que el ritmo no pare, no pare, no” va cobrar una bona estona protagonisme, amb gent del públic sobre l'escenari. Al tram final, ja amb la samarreta fora, Oro Jondo va aconseguir que més gent fest “perreo” desacomplexada. I l'última imatge projectada va ser la mateixa que la primera. Sí: la de Lola Flores. Sempre va ser i serà La Faraona.