Sales de cinema reconvertides en bancs i locals de bingo: el 'crash' dels cinemes a la ciutat que va albergar més pantalles

El 1965, fins a 8.193 sales de cinema es trobaven en actiu a Espanya, la xifra més elevada registrada al país i una de les més grans a nivell europeu. Les projeccions s'estenien, fins i tot, als cafès, teatres, places de toros i salons de balls, locals parroquials i poblats miners. El 1975, Palma es convertia a la ciutat amb un nombre més gran de sales d'estrena i cinemes de barri per habitant, amb desenes d'elles repartides de llarg a llarg de la capital balear. Cinquanta anys després, res o gairebé res queda ja aquells temples del cel·luloide. Van escombrar amb ells la irrupció del VHS i el furor dels videoclubs, que, de passada, es van endur els comerços i negocis que havien florit a la calor del tràfec d'espectadors. Les antigues sales de cinema són avui sucursals bancàries, sales de bingo i botigues de roba.

Ho relaten Joan Villafàfila i Pako Navarro al llibre recentment publicat Palma Grindhouse (Nova Editorial Moll), un compendi d'història de les sales de cinema que van inundar els carrers als anys setanta i vuitanta i d'aquells cartells impactants que es publicaven a la premsa per anunciar les pel·lícules que es projectaven, ja fossin l'última estrena de fantaterror espanyol (al capdavant un prolífic Paul Naschy i una Lone Fleming d'ulls encisadors), d'Emmanuelle, de l'últim spaghetti western o els exorcismes del pare Karras. Se submergeixen en aquella època amb un cert sabor agredolç en comprovar en què s'han convertit les sales de cinema actualment: “Multisales sense personalitat, on se li dóna més importància al que es ven al bar que a com es projecta la pel·lícula, llocs on la gran majoria menjarà, beurà i parlarà en comptes de gaudir d'un bon film, sense respectar aquells que sí que acudeixen per amor al cinema”, comenten amb nostàlgia els autors.

Una de les grans supervivents d'aquella època d'esplendor cinematogràfic és la cèntrica sala Augusta, a les avingudes de Palma. Les instal·lacions van començar a finals dels anys quaranta al mateix espai que, tot just una dècada abans, havia albergat una de les presons més fosques i tràgiques de la repressió franquista a Mallorca, la presó de Can Mir, a la qual s'entrava pel mateix accés que cada any travessen milers de cinèfils. Durant cinc anys, aquesta presó va acollir més de 2.000 reclusos, la majoria vinculats a associacions obreres i partits d'esquerres.

Quan El exorcista va desfermar el pànic

Com expliquen Villafàfila i Navarro, el 1970 Palma comptava amb dotze sales d'estrena i la sala Augusta estrenava la dècada amb un aforament de 1.411 localitats -en l'actualitat, les seves set sales la componen 1.383 butaques-. Una dècada després, les seves instal·lacions van ser remodelades i convertides en multisala en què els espectadors van poder delectar-se amb Christopher Reeve encarnant l'Home d'Acer a Superman (Richard Donner, 1978), a més de gaudir de Perros de paja (Sam Pekimpah, 1971) i Harry el sucio (Don Siegel, 1971) i tremolar amb El exorcista (William Friedkin, 1973), que no va arribar a les pantalles de Palma fins al setembre de 1975, ja erigida en autèntic fenomen cultural que va provocar que milers de persones guardessin cua per veure-la i la projecció de la qual va ser interrompuda en nombroses ocasions davant el pànic generat als espectadors i prohibida a diversos països acusada de blasfèmia.

Per a la projecció de El exorcista, els autors recorden com la façana del cinema Augusta va ser decorada per a l'ocasió amb un impactant cartell central de quatre metres d'ample i sis de longitud amb sengles figures del pare Merryn a banda i banda del pasquí.

Els estralls censors de la dictadura

També a Palma, però a la sala Born -que amb 1.334 butaques oferia les estrenes més taquilleres al bell mig del Passeig des Born-, havia estat estrenada el 17 d'abril d'aquell mateix any la italiana El anticristo (Alberto De Martino, 1974), una de les nombroses imitacions que van sorgir després de l'estrena de El exorcista. El film podria haver estat projectat gràcies a la moderada relaxació de la censura imperant a Espanya, que havia provocat la prohibició de multitud d'obres cinematogràfiques. El mateix cartell que publicitava la pel·lícula deia: “Gràcies a les noves normes de censura cinematogràfica, aquesta pel·lícula es pot estrenar al mateix temps que a totes les principals capitals europees”, esperonant així centenars d'espectadors a acudir immediatament a la sala Born.

Al seu llibre, Villafàfila i Navarro, investigadors -i devots- del setè art, expliquen com als anys setanta, el règim franquista, potser conscient que el seu final estava a prop i “desitjós de preservar tant sí com no la font d'ingressos que suposava l'incessant flux de turistes”, volia projectar una imatge de normalitat, especialment de cara a l'exterior. Era l'època en què va començar a canviar el paradigma dels viatges: davant del turisme de classe mitjana i alta els treballadors van començar a estalviar i fins i tot a viatjar. No en va, va ser també als setanta quan va arribar la consolidació de les discoteques a Mallorca, un fenomen difícil d'entendre sense un context de turisme massiu, com assenyala, per la seva banda, l'historiador Tomeu Canyelles al seu estudi Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca (1960–1975), en què recull el testimoni de gran part dels qui van presenciar aquella voràgine.

En aquest context, si la indústria musical era de vital importància per continuar explotant, amb efectivitat, elboom turístic iniciat als seixanta, les sales de cinema no van quedar enrere. El cinema havia arribat a ser considerat “indústria bàsica per a l'economia nacional” pel Decret llei del 25 de gener de 1946, relatiu a la regulació de la producció cinematogràfica. Deu anys després, constituïdes en un mitjà eficaç de propaganda, fins a 4.490 sales es repartien per tot el territori estatal. I el 1963 es publicava una ordre ministerial que regia la censura amb preceptes com aquest: “Quan l'acumulació d'escenes o plans que en si mateixos no tinguin gravetat crei, per la reiteració, un clima lasciu, brutal, groller o morbós, la pel·lícula serà prohibida”.

Les regions turístiques s'obren al cinema sense censura

L'amputació d'escenes que desvirtuaven el sentit de les cintes o l'obligació de doblegar-les a l'espanyol van ser altres elements en què es van recolzar els censors. Una circumstància que va començar a canviar amb l'aperturisme d'Espanya al turisme, que va obligar a relaxar la censura. Per això, com expliquen Villafàfila i Navarro, a principis dels setanta els governadors civils de totes les regions turístiques del país, entre ells el falangista Víctor Hellín a les Balears, van rebre la instrucció de moderar, i fins a cert punt relaxar, l'acció censora i repressora, “atenent no les necessitats de les persones, sinó del negoci”.

Així van arribar a Palma pel·lícules com Repulsión (Roman Polanski, 1965) -de la qual anys enrere s'havia arribat a afirmar que “la terbolesa de l'ambient i la complaença sàdica creen un clima morbós inadmissible” d'acord amb el que estableixia la norma de 1963-, Defensa (John Boorman, 1972) i El Doctor Jekyll y su hermana Hyde (Roy Ward Baker, 1971), de la mítica productora britànica Hammer, que va tenyir de vísceres i color sang els monstres del terror clàssic i, entre altres aspectes, va tornar els ullals a un comte Dràcula que el Codi Hays, el 1931, havia arrabassat a Béla Lugosi.

Amb l'aperturisme d'Espanya, a principis dels setanta, els governadors civils de totes les regions turístiques del país, entre ells el falangista Víctor Hellín a Balears, van rebre la instrucció de moderar, i fins a cert punt relaxar, l'acció censora i repressora

Tot i això, a finals dels setanta les pel·lícules van irrompre en l'àmbit domèstic amb l'aparició del reproducció de vídeos VCR i els dispositius d'enregistrament com el Betamax i les cintes VHS, l'abast del qual va vaticinar el 1982 el llavors president de l'Associació Cinematogràfica d'Estats Units, Jack Valenti: “Els asseguro que el VCR és al productor de cinema i al productor nord-americà el que l'estrangulador de Boston a una dona sola a casa”.

Les sales de cinema perden la batalla davant dels videoclubs

Amb l'arribada dels VHS, un nou tipus d'establiment va entrar en voga, els videoclubs, inicialment concebuts com a punts de venda de pel·lícules, optant ràpidament pel lloguer i les quotes de subscripció. Amb el pas del temps, aquests locals es convertirien en el nou refugi dels amants del cel·luloide i la majoria de sales de cinema es va veure abocada a introduir tota mena de reformes i innovacions tecnològiques per poder sobreviure, amb la paradoxa que, tot just uns anys abans, l'obertura de nous cines, com el Versalles, el 1974, i els històrics Chaplin, el 1978, havia convertit Palma a la ciutat espanyola amb més sales d'estrena.

Diverses sales van buscar en el sistema tridimensional (3D) la sortida per diferenciar-se les unes de les altres, però va resultar efímer. Al cinema Rivoli, un dels pocs que roman dret, van arribar a estrenar-se només tres pel·lícules mitjançant aquest procediment, com documenten els autors de Palma Grindhouse: la tercera part de Tiburón (Joe Alves, 1983), la tercera de Viernes 13 (Steve Miner, 1982) i Emmanuelle 4 (Francis Leroi i Iris Letans, 1984). Posteriorment, la sala recuperaria de forma parcial el 3D amb la projecció, el 1991, de Malson final: la muerte de Freddy (Rachel Talalay, 1991).

El 1981, el Bellver Cinema, aprofitant la derogació de la normativa que imposava límits horaris a les sales de cinema, posava en marxa les sessions nocturnes -també conegudes com a 'golfes'- a partir de les dotze de la nit, una cosa ja habitual a grans ciutats espanyoles i altres capitals europees, i que a Palma va suposar una autèntica novetat que posteriorment seria explotada pels multicines Chaplin, que, a més d'emetre pel·lícules d'estrena, va començar a reposar clàssics de tot gènere.

Adaptar-se als nous temps

Villafàfila i Navarro expliquen que l'última de les innovacions que podien incorporar els propietaris de les sales de cinema per adaptar-se als nous temps i a un públic cada cop més exigent passava per dur a terme una reforma integral del local o per convertir-los en multicines, però no tots podien fer inversions d'aquest calibre. Les sales de reestrena van ser les primeres perjudicades, atès que el seu punt fort eren els preus ajustats, en general per sota del que costava llogar una pel·lícula al videoclub. Per exemple, el preu d'una sessió doble de reestrena a l'Atlantic Cinema pujava a 200 pessetes el 1983 i els dilluns, a 150. No obstant això, quan els videoclubs van començar a multiplicar-se, principalment als barris, el preu del lloguer de VHS va caure notablement i, de nou, va enfonsar la recaptació de les sales. L'Atlantic Cinema va acabar tancant les portes el 1984, reconvertint-se en una sucursal bancària.

L'última de les innovacions que podien incorporar els propietaris de les sales de cinema per adaptar-se als nous temps i a un públic cada cop més exigent passava per dur a terme una reforma integral del local o per convertir-los en multicines, però no tots podien fer inversions d'aquest calibre

Per la seva banda, el cine Arlequín no va arribar a batallar amb el cinema domèstic: “La seva bona estrella es va anar apagant alhora que ho feia la moda del cinema classificat com a 'S' i va acabar tancant el 1979”, assenyalen els autors. Poc després va ocupar el seu espai una sala de bingo i actualment és la seu d'una congregació religiosa. Amb els anys, també es van veure abocats al tancament l'ABC Cinema, l'Astoria o el Metropolitan. En el cas dels Chaplin, continuen els investigadors, van arribar a ser considerats els multicines més rendibles de la capital balear en equilibrar cinema comercial i cinema d'autor, sobrevivint fins i tot al boom del vídeo domèstic i ampliant el 1995 el seu aforament amb una sala més. Finalment, van baixar la persiana el 2004 i el local, que conserva diversos dels seus elements originals, roman tancat.

El mateix va passar amb els Metropolitan, ubicats a la barriada de Pere Garau, avui objecte de desig d'inversors internacionals i víctima de la gentrificació. Des del 1988 comptaven amb la pantalla més gran de Mallorca i va quedar dividit en cinc sales, fins que el 2011 els seus propietaris van anunciar el tancament 'per vacances'. Menys d'una setmana després, se'n va confirmar el tancament definitiu, eclipsats pels nous complexos d'oci com l'Ocimax i el Festival Park. El mateix va passar amb el Jaume III Cinema el 1987, el Nuevo Moderno aquell mateix any, la sala Born el 1988, actualment ocupada per un megamagatzem d'Inditex, el Palacio Avenida l'any 2000 o el Rialto el 2002.

Després de quedar orfes, igual que els espectadors, d'aquelles jornades inesgotables de cinema en 35mm, els autors es mostren recelosos del futur de les sales de projecció. “Són temps durs per a tothom, i l'onada de conservadorisme polític que s'ha intensificat a Europa des de fa gairebé una dècada ha situat tota manifestació artística al punt de mira”, lamenten Villafàfila i Navarro, que asseguren no imaginar-se què hauria passat “si tots aquests salvadors de la decència s'haurien topat amb aquell cartell enorme” que es va exhibir el 1979 al Palacio Avenida amb motiu de l'estrena d'Holocausto caníbal. I sentencien: “Sense llibertat no hi ha creativitat, i sense creativitat només hi ha mediocritat. El que ha passat amb els cinemes des de fa uns vint anys fins ara no és res més que un reflex de la societat d'avui dia”.