Treballadors que viuen en barraques afronten multes i un altre desnonament a Eivissa: “Seria inhumà fer-nos fora per Nadal”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Joan ensenya els palmells de les mans. Estan brutes, dures, plenes de butllofes, rebentades, i amb tripes. Juan prefereix que li fotografiïn els palmells d'aquelles mans-llima en comptes de la cara. A més de ser la seva eina de treball, la pell rugosa d'aquestes mans explica millor la seva història que el cansament que es llegeix a la cara. Juan guanya, en negre, “uns 1.200 euros” cada mes “botant runes, fent buits, el que surti”, però no té llar. La Constitució Espanyola parla, al capítol 47, del dret a l'habitatge digne i Joan ha viscut, des que va venir de Colòmbia al final de la primavera, en campaments barraquistes. Llogar una habitació és inassumible perquè els preus d´Eivissa estan disparats. “I, a més, hi ha molt pocs arrendaments. Els pocs que hi ha, volen”.
Les últimes dureses de les mans de Joan no es deuen només a les peonades que fa per reunir el seu ingrés mensual. Des que el 31 de juliol es quedés sense sostre quan els antiavalots de la Guàrdia Civil van desnonar les dues-centes persones que encara vivien a Can Rova, Joan ha aixecat una barraca en un tros de terreny enganxat a la tanca de la finca on li cobraven un lloguer il·legal. Diverses raons van portar Joan a pagar per pernoctar durant les primeres setmanes a l'illa al poblat que va muntar, durant anys i al marge de la llei, un dels propietaris d'una finca propera a l'entrada de la capital eivissenca: Antonio Cardona, el propietari-pirata de Can Rova.
“Creguin-me que si a Colòmbia la situació fos bona ens quedaríem allà i no estaríem incomodant els espanyols, gent bona. Deixem enrere les nostres famílies. Sí, em faig entendre? A nosaltres ens va tocar sortir fugint de Colòmbia perquè allà és una situació molt atapeïda la que hi ha ara. Allà hi ha l'Autodefensa, hi ha les FARC, hi ha l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), hi ha l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL). Sí, em faig entendre? Vam fer un gran esforç per vendre les nostres cosetes i venir a Espanya. Allà el salari mínim són menys de 300 euros i una lliura d'arròs valia cinc euros fa uns mesos. 'Ahorita' val deu euros. No es pot viure amb aquests salaris. Sí, em faig entendre? Aquí es pot viure, però no arriba per a l'arrendament. A ningú no li agrada viure en un lloc així. El pitjor és quan arriba la nit perquè no tenim llum. Només necessitem que algú ens col·labori, no voldríem que ens tornessin a tractar com un gos: demanem que es compleixi el dret internacional humanitari”.
Ara, almenys, en Joan només ha hagut d'invertir –temps i diners– en construir una nova barraca. Està a només uns metres d'on era, però no hi ha casolà on pagar un suposat lloguer. Tan a prop i tan diferent.
Si a Colòmbia la situació fos bona, ens quedaríem allà. Deixem enrere les nostres famílies. Vam fer un gran esforç per vendre les nostres cosetes. Allà, el salari mínim són menys de 300 euros i una lliura d'arròs val deu euros. No es pot viure amb aquests salaris. Aquí es pot viure, però no arriba per a l'arrendament. A ningú no li agrada viure en un lloc així [la barraca]. El pitjor és quan arriba la nit perquè no tenim llum
La parcel·la que han ocupat els desnonats de Can Rova està dividida en quatre nivells. Antics bancals on ara es planta material de construcció en lloc de llavors de blat, ordi o civada. Al primer, enganxat a la carretera principal de l'illa, hi ha, sobretot, les caravanes i furgonetes. Al segon, hi ha tendes de campanya i augmenten les barraques. Al tercer, les barraques són majoria absoluta. El quart nivell sembla un taller de bricolatge a cel obert: cops de martell, soroll de trepants, una paleta remenant barreja per fer ciment, metres grocs que es despleguen per mesurar envans i calcular, a ull, volums i proporcions. Està enganxat al talús que separa el terreny d'un camí molt estret per on cada dia passen molts camions perquè condueix a un polígon ia una pedrera. En aquesta franja minúscula els darrers arribats al nou Can Rova treballen per aixecar mitja dotzena de casetes. Aquests peus, que més aviat que tard dormiran sota uns sostres que encara s'han de col·locar, ja van viure al vell Can Rova.
La parcel·la que han ocupat els desnonats de Can Rova està dividida en quatre nivells. Al primer hi ha, sobretot, les caravanes i furgonetes. Al segon, hi ha tendes de campanya i augmenten les barraques. Al tercer, les barraques són majoria absoluta. El quart nivell sembla un taller de bricolatge a cel obert: en aquesta franja minúscula, els darrers arribats al nou Can Rova treballen per aixecar mitja dotzena de casetes
Sota amenaça d'un altre desnonament
“La gent es va acomodant sense incomodar l'altre”. “Els materials els trobem botats a les escombraries”. “El palet ens serveix per a gairebé tot”. “Aquí no hi ha més electricitat que la que li donen alguns generadors a qui en té: les bateries dels forats les portem carregades de les feines”. “Amb aquesta fila de blocs protegirem la casa de la pluja. És perquè l'aigua no passi [quan caigui vessant avall]”. “Deixeu-me el llistó llarg que ho necessito! / El llistó llarg se m'ha desaparegut de la casa. / De veritat! No ho has vist per aquí? Qui se'l emportaria? No estarem robant a nosaltres mateixos? / Robant no… persones que necessiten. Potser se'l va emportar algú que ho necessitava. / Però aquí no li regalen a res! Aleshores què fem? Li donem amb el que tenim?”
Són frases caçades al vol, converses que van dibuixant el pla d'una urbanització sospitosament semblant a una favela, a una vila misèria, a un slum. Un altre exemple de barri baix, connectat directament amb els que es van construir durant el segle XX a les capitals espanyoles. Aquells suburbis naixien a tota metxa perquè els pagesos que deixaven el camp per convertir-se en proletaris del món urbà sabien que aixecant la seva barraca en una nit es guanyaven el dret que l'Administració no se la tombés. D'una manera semblant, a contrarellotge, però per motius ben diferents, a Eivissa es van ampliar o van crear casetes-varador i xiringuitos a mitjans dels vuitanta, just abans que entrés en vigor la Llei de Costes el 1988.
Ara, al nou Can Rova hi ha pressa –ningú vol dormir a la intempèrie–, però, en canvi, no hi ha por d'un altre desallotjament. José, un colombià, que encara que té la barraca acabada, està cavant una fossa per acabar d'envoltar-la amb una tanca, ho resumeix així quan se li pregunta per l'Ajuntament de Santa Eulària: “Per què parlo mentides? Ni ells m'han vist ni els he vist jo”.
El rellotge administratiu, però, ha començat a córrer. Uns dies després de la conversa, diversos dels habitants del poblat barraquista van rebre la notificació que els informava dels expedients municipals a què s'hauran d'enfrontar per edificar “elements estranys, com ara cases de fusta prefabricades, elements habitables prefabricats mòbils o fixos, merlets, baluards, balustrades, etcètera”. La sanció que hauran d'assumir serà d'un 10 per cent del valor del que s'ha construït, i, si no arriba, de 600 euros com a mínim. Des de l'Ajuntament també sha iniciat un altre expedient contra la propietat del terreny. La idea és aturar, com més aviat millor, les obres de les barraques. Són fora de la llei. Ha mogut fitxa la propietat perquè no la considerin coresponsable del que està passant?
L'Ajuntament de Santa Eulària ha enviat una notificació a les persones que han construït les barraques per edificar "elements estranys" al terreny. La sanció que hauran d'assumir és d'un 10 per cent del valor del que s'ha construït i, si no arriba, de 600 euros com a mínim
“Can Rova es va desallotjar el 31 de juliol i, dies després, els seus habitants van començar a acampar al terreny contigu. El mes d'agost és inhàbil per als jutjats. Durant aquest mes el que ha estat preparant [la propietat] és tota la documentació necessària per interposar les denúncies necessàries davant la Guàrdia Civil i el desnonament respectiu. Ens consta que ho ha fet”, respon, per telèfon, Cristina Tur, regidora d'Urbanisme de Santa Eulària. Ara tot depèn “dels temps del jutjat”, que en el cas de Can Rova van ser vint mesos (des de la denúncia dels copropietaris de la finca fins al desnonament per la força).
Després del desnonament de Can Rova, fixar una sanció per a Antonio Cardona ha portat força menys temps al departament que dirigeix Cristina Tur. L'arquitecte va fer una valoració dels cent “elements” (el tecnicisme –o eufemisme– que s'utilitza per referir-se als documents oficials a les barraques, les caravanes, les furgonetes, els vaixells encallats…) que el casolà-pirata va permetre que s'acumulessin a la finca. El resultat de la suma era de 425 mil euros, que després es va multiplicar, com dicta el reglament, per una mica més de dos per calcular l'import de la multa: 903 mil euros, que podrien rebaixar-se si Antonio Cardona reconeix la seva responsabilitat i paga aviat. Si escull xocar amb l'Ajuntament, els seus béns –presents i futurs– respondran pels seus actes il·legals. La sisena part de Can Rova que té està, per tant, en joc. A la sanció municipal s'hi hauria de sumar, properament, la que està preparant el Govern. “Hi haurà una multa milionària, no li serà rendible haver-se aprofitat de la vulnerabilitat dels altres”, va dir la presidenta Prohens durant una sessió del Parlament a mitjans de setembre.
Antonio Cardona, el propietari-pirata que cobrava als 200 llogaters de Can Rova més de 400 euros per una parcel·la de terreny, s'enfronta a una multa de 903.000 euros
“Hi ha d'haver consens polític per solucionar aquest problema, un Ajuntament no ho pot aconseguir per si mateix. És un tema insular i nacional. La competència de vivenda la té el Govern central”, explica la regidora Tur.
– Però, regidora, les competències [d'habitatge] estan transferides a les autonomies. I els ajuntaments poden cedir terrenys a organismes com ara l'Institut Balear de l'Habitatge (IBAVI); és a dir, els municipis tenen eines per ajudar a construir habitatge públic.
– A Santa Eulària tenim tres solars disponibles i hem contractat experts perquè ens facin plans i poder construir habitatges amb una concessió a setanta-cinc anys. En comptes de venda seran a preu de lloguer taxat perquè els joves que vulguin tornar puguin tornar o la gent que vulgui venir a treballar hi pugui venir. Però amb aquests dos-cents habitatges que es puguin fer no solucionarem un problema que és insular.
– I a curt termini? Què pot fer un ajuntament per evitar aquest drama social?
– No podem autoritzar aquest tipus d'assentaments. Va en contra del Pla territorial insular i de qualsevol norma que regula el sòl. Tampoc volem defensar aquest tipus de vivenda.
– Els afectats no desapareixeran. La majoria dels habitants d'aquest poblat diuen que tenen feina, legal o cobrant sota mà, i per això no volen marxar de l'illa. Si se'ls desallotja d'aquest terreny, el més probable és que busquin un altre lloc.
– Hi ha diferents casuístiques. Per això, hi ha altres administracions que haurien d'estar treballant per solucionar-ho. (...) Ens hem reunit, gràcies al Consell d'Eivissa, amb la directora general d'Habitatge del Govern balear per establir un protocol d'actuació davant d'aquestes casuístiques. No oblidem que és un terreny privat i que no hi podem entrar sense una ordre judicial.
“Imagina't que ens fan fora just abans de Nadal!”
L'Ajuntament de Santa Eulària calcula que al nou poblat barraquista hi viuen més de cent persones. Diversos dels seus habitants expliquen que, segons els càlculs, són més de tres-cents.
– Està fotut…
– A mi em sembla bé aquesta multa que li han posat. Es va aprofitar massa.
– Però aquesta multa és com milers de vegades el que…
– Aquest home aixecava 20 mil o 30 mil euros cada mes! A mi em cobrava 450 euros per aparcar la meva caravana perquè estava sol. Si estaves en parella, 600, 700…
– Miri, compa, l'únic que espero és que no signin el desallotjament al desembre. Imagina't que ens fan fora just abans de Nadal!
– No crec que els polítics siguin tan ximples. Seria inhumà, se'ls armaria una crisi social increïble.
– Sabem que l'alcaldessa no ens ajudarà. No ens ficaran banys portàtils ni portaran contenidors d'escombraries. Si ho fessin, seria deixar-nos ficats. Què ens poden aguantar un temps? Això sí.
Valentín i Luis xerren asseguts en una taula de càmping sense conèixer, òbviament, els expedients que, aleshores, està tramitant la regidoria d'Urbanisme de Santa Eulària. Sancions que, però, que a ells no els haurien d'afectar perquè viuen en caravanes i, més enllà de la taula i la cadira on xerren, no han instal·lat davant de casa rodant “altres elements” com pèrgoles per aconseguir una mica de ombra extra. Aliens al fet que l'Ajuntament tingui un pla per desallotjar per segona vegada els desnonats de Can Rova, els dos homes comparteixen unes cerveses a la caiguda de la tarda. Quan sigui de nit encendreu un serpentí i cuinareu el sopar. Les seves rutines al nou campament són exactament les mateixes que al vell campament.
Per què van arribar aquests dos homes a Can Rova? Després d'algunes males experiències, a principis del 2024, Valentí va acceptar pagar per aparcar de forma permanent en un terreny tancat i proveït de llum i aigua. Per, en definitiva, tenir un ancoratge mínim. Un lloc on anomenar llar. Luis s'uniria a la primavera, poc abans del desnonament; a la seva última feina, el cap li cobrava 400 euros per dormir en un magatzem devorat per la floridura. Quan, a principis d'agost, Valentín va poder sortir de la finca amb la caravana que es va comprar fa uns anys no ho va dubtar: va conduir tot just cent metres i la va ficar al terreny que queda entre la tanca de la propietat de la família Cardona i la primera de les tres rotondes que marquen l'entrada a la capital eivissenca. Ara, Valentín i Luis viuen just a la mateixa esplanada de la que durant el matí del 31 de juliol la Guàrdia Civil va fer fora diversos periodistes i fotògrafs perquè no documentessin els minuts més violents del desnonament que estava expulsant més de dues-centes persones de les infrahabitatges pels quals pagaven un lloguer.
Després d'algunes males experiències, a principis del 2024, Valentí va acceptar pagar per aparcar de forma permanent en un terreny tancat i proveït de llum i aigua. Per, en definitiva, tenir un ancoratge mínim. Un lloc on anomenar llar. Luis s'uniria a la primavera, poc abans del desnonament; a la seva última feina, el cap li cobrava 400 euros per dormir en un magatzem devorat per la floridura
Valentín i Luis són dominicans, però fa molt de temps que són a Eivissa. Una dècada Valentí, que passa els cinquanta; dues dècades Luis, que s'acosta als setanta. El més jove és cap de manteniment. El gran, a qui el seu amic anomena “oncle” en senyal de respecte, és cuiner. Suficients anys i bones feines per armar unes vides que, segons diuen, ha desarmat l'escalada desenfrenada de preus que ha sacsejat el mercat immobiliari eivissenc: ells són els últims migrants que van poder llogar a l'illa sense deixar-se la meitat del salari, però també han acabat convertits en nòmades per força.
No van dubtar, en canvi, quan, després del desnonament, van rebutjar l'oferta de l'Ajuntament de Santa Eulària per volar de franc a la península (on tenen familiars) o a Santo Domingo, la capital del país on van néixer, però on els vincles són cadascú més llunyans. Va pesar més la vida armada –relacions personals, possibilitats laborals: arrelament– que els preus desenfrenats –habitar els pocs metres quadrats d'una caravana, esbrinar l'aigua corrent, la llum elèctrica: desarrelament–. Luis ho resumeix així: “Aquí ens han pogut estafar amb la vivenda o ens hem hagut de marxar d'una feina perquè ens volien ratejar la meitat del sou, però tenim els papers en regla i mai no ens ha faltat feina. Som ciutadans espanyols i no volem tornar-nos enlloc perquè el nostre lloc és Eivissa”. I Valentí rebla: “Mira, hi ha gent per tot arreu. Darrere de la ITV, a Santa Eulàlia, a Sant Antoni. Si ens desallotgen a tots, com funcionarà aquesta illa? Però el més fort és que segueix arribant gent a Eivissa. Si vius a Amèrica o, fins i tot, a Madrid penses que si hi ha tants guiris a aquesta illa s'han de guanyar diners. Però véns aquí i és una altra cosa, oncle!”.
'Aquí ens han pogut estafar amb l'habitatge o ens hem hagut de marxar d'una feina perquè ens volien ratejar la meitat del sou, però tenim els papers en regla i mai no ens ha faltat feina. Som ciutadans espanyols i no volem tornar-nos enlloc perquè el nostre lloc és Eivissa”, comenta Luis, a qui l'Ajuntament li va oferir un vol de tornada a Colòmbia després del desallotjament de Can Rova
Ho sap bé Osmar, que va venir de Ciutat de l'Est –la frontissa del Paraguai amb el Brasil i l'Argentina– i resumeix, entre interrogacions, el sentiment col·lectiu de molts d'aquests migrants: “Com aconseguirà un pis una família si estan demanant 3 mil euros a l'estiu? Jo sóc jove i em puc adaptar a aquesta situació i a la que vingui, però com ho fan uns pares que tinguin tres, quatre o cinc fills? No tenen més solució que enviar-nos a la nostra terra? Aquí un es busca la vida i en un lloc com aquest anem contribuint els uns amb els altres. Imagina't que et diuen després de l'esforç que vas fer per venir: 'pren, un bitllet i ves a prendre per cul'. En realitat, volem una altra solució. Per exemple, lloguers accessibles per a la gent. Una casa que es pugui anomenar llar”. Osmar ha passat els tres darrers dels seus vint-i-vuit anys a Eivissa. Sense deixar de treballar (fontaner, electricista, paleta…) sense contracte. Ara que se sent a les portes del NIE no vol llençar la tovallola.
No tenen més solució que enviar-nos a la nostra terra? Aquí un es busca la vida i en un lloc com aquest anem contribuint els uns amb els altres. Imagina't que et diuen després de l'esforç que vas fer per venir: 'pren, un bitllet i ves a prendre per cul'. En realitat, volem una altra solució. Per exemple, lloguers accessibles per a la gent. Una casa que es pugui anomenar llar
Aquesta “una altra cosa” de què parlava Valentín també l'està comprovant una altra paraguaiana. Rilsi explica la seva supervivència a Eivissa mentre transmet la calor del cos a Fidencio Javier. Aquest bebè va agafar el primer vol de la seva vida quan tenia quatre mesos. Del Silvio Pettirossi d'Asunción a l'Adolfo Suárez Madrid – Barajas. La idea de Rilsi, des del principi, era acabar el viatge a Eivissa. Aconseguit el repte, el seu fill acaba de complir el primer any vivint en una caseta de fusta.
La mare explica que, abans de les set del matí, surt amb el petit als braços i el porta amb una família que viu al centre de Vila. Se'l cuiden (“A l'associació guaraní que hi ha a Eivissa ens està ajudant tot el que poden”) mentre ella puja a un autobús per arribar a Sant Antoni, on li han donat feina. Dues hores trigarà a desfer el camí, recollir el nadó i tornar a una barraca sense subministraments bàsics. La comoditat més luxosa de què gaudeix és un generador al qual poden endollar una rentadora que li resol la roba bruta. “Estic buscant una guarderia per al nadó i, també, mirant habitacions a San Antonio, per estar a prop de la feina, però demanen més de 500 euros. No m'ho puc permetre. Així perdo molt de temps i vull que passem l'hivern en un lloc millor”.
El fill de Rilsi acaba de complir el primer any vivint en una caseta de fusta. 'Estic buscant una guarderia per al nadó i, també, mirant habitacions a San Antonio, per estar a prop de la feina, però demanen més de 500 euros. No m'ho puc permetre. Així perdo molt de temps i vull que passem l'hivern en un lloc millor”, comenta la mare
La tardor no s'hi amaga. Les tardes s'escurcen. La humitat és penetrant i amb la humitat, el fred. El sol és a punt de posar-se darrere dels turons que s'aixequen a l'oest del campament barraquista. Els dos nens que jugaven a la pilota al mateix passadís (o ja és un carrer sense voreres, asfalt, clavegueres, fanals, números de portal, nom?) que acaba just a la casa on viuen Rilsi i Fidencio Javier ja s'han recollit. Desenes de cuques de llum a piles comencen a encendre's al nou Can Rova. Puntets de llum a la foscor.
0