Avui es commemora el 40è aniversari de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, aprovat definitivament pel Congrés dels Diputats el 25 de febrer de 1983 i que va entrar en vigor l'1 de març. El camí recorregut per a aprovar la llei més important d'autogovern de l'arxipèlag va ser llarg i accidentat, convertint a les Illes Balears en una de les darreres comunitats a accedir a l'autonomia tan sols per davant de Madrid, Extremadura i Castella i Lleó.
Malgrat la voluntat inicial de la classe política d'accedir per la via ràpida a l'autogovern prevista en la Constitució, finalment es va accedir per la via ordinària i gairebé 6 anys després dels primers inicis dels treballs que van començar amb la signatura del Pacte del Toro el juliol de 1977 per les principals forces polítiques com UCD, PSOE, PCIB, AP, PSM i altres partits. Un pacte que va ser la base de la transició democràtica, la constitució del règim preautonòmic i posà les bases del futur règim autonòmic.
Però per què es va trigar tant en aconseguir l'autonomia en un territori que havia tingut històricament institucions pròpies, llengua pròpia i voluntat de les elits polítiques? Podem trobar diverses explicacions que van dificultar el procés a escala estatal com la fràgil situació interna de la UCD, el cop d'estat del 23-F i la dissolució de les Corts en plena tramitació del projecte. Però sens dubte va ser la discussió entorn de la configuració de les futures institucions autonòmiques el que va retardar el procés. Les Illes Balears s'enfrontaven al repte de dotar-se d'una nova governança comuna. Si bé és cert que en la història recent ja havien existit estructures que agrupessin les 4 illes, com la diputació provincial, aquestes tenien un caràcter administratiu l'origen del qual era un Estat centralista i unitari. Així doncs, quatre illes que han tingut recorreguts històrics diferents, estructures productives pròpies i fins a elits econòmiques i polítiques diferenciades havien de construir un futur comú.
Sens dubte va ser la discussió entorn de la configuració de les futures institucions autonòmiques el que va retardar el procés. Les Illes Balears s'enfrontaven al repte de dotar-se d'una nova governança comuna
La qüestió de la representació de les illes a la futura cambra autonòmica i el paper del nou govern autonòmic va ser una de les principals causes que va bloquejar el procés, tal com afirmen els estudis d'experts com Joan Oliver Araujo i Andreu Ribas, reconeguts professors de Dret Constitucional. A més, com es pot intuir donada la gran diversitat de l'arxipèlag, va ser la històrica absència d'una identitat comuna balear i la falta de sintonia entre illes el que va motivar aquest llarg camí.
Si bé és cert que no va haver-hi dubtes sobre la unitat de l'arxipèlag davant el procés autonòmic, el motiu de discussió principal era el tipus de relació que havien de tenir cadascuna de les quatre illes entre elles; i principalment de Mallorca respecte a Menorca, Eivissa i Formentera. Des de la signatura del Pacte del Toro dues tesis es confrontaven. D'una banda, la paritat que defensava que el pes de Mallorca havia de ser el mateix que el de la resta d'illes, evitant així una excessiva concentració de poder a l'illa més poblada i partint d'idees més confederals. D'altra banda, els defensors de sistemes més proporcionals, que defensaven que el pes demogràfic havia de tenir-se més en compte però amb mecanismes per a compensar a les illes menys poblades. En síntesi, el debat era sobre a quin criteri atorgar més pes: A la representació del territori o a la representació de les persones?
Inicialment es va imposar la tesi paritària a través de la constitució del Consell General Interinsular el juny de 1978, un òrgan preautonòmic i preconstitucional que faria de pont fins a l'aprovació de l'Estatut. Aquest estava format per representants dels 3 Consells Insulars de manera paritària, sent 12 membres de Mallorca, 6 de Menorca i 6 d'Eivissa-Formentera. Un òrgan que va prendre plena forma i va cobrar legitimitat democràtica després de les eleccions municipals de 1979, sent compost per UCD (13 escons), PSOE (4), PSM (2), PCIB (1), CD (1), Independents d'Eivissa i Formentera (3). Aquesta composició prové de la mateixa aritmètica de cada Consell Insular, perquè l'elecció de l'Interinsular era indirecta a través de les eleccions directes als Consells. Les Illes Balears començaven així els seus primers passos cap a l'autogovern de manera paritària.
Aquesta composició paritària era provisional fins a l'aprovació de l'Estatut, l'avantprojecte definitiu del qual va ser redactat per la Comissió dels Onze, formada per UCD (4), PSIB (2), Partit Socialista de Mallorca (1), Partit Socialista de Menorca (1), PCIB (1), Aliança Popular (1) i Independents d'Eivissa i Formentera (1). Al llarg del camí recorregut des dels primers esborranys fins a l'aprovació definitiva es van anar rebaixant substancialment les aspiracions del text. Finalment, un pacte entre UCD i PSOE, els dos principals partits amb representació en el Congrés, va definir el text definitiu. Un pacte que va deixar fora del text una de les principals qüestions i discussions de la configuració de l'autonomia balear: la representació de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera a la futura cambra legislativa.
No obstant això, no va ser del tot així. Inicialment el projecte d'Estatut preveia la inclusió en el seu articulat de l'assumpte més espinós, definint així les circumscripcions electorals i el seu pes. La majoria de forces polítiques van acordar passar de la paritat existent a la proporcionalitat corregida, això va ser possible després de la consolidació dels Consells Insulars com a institucions d'autogovern de cadascuna de les illes i la descentralització del poder polític i competencial que es plasmava a l'Estatut. Totes les forces polítiques, incloses les insulars de Menorca i Eivissa, així ho van acordar al llarg de les negociacions. Totes excepte Aliança Popular que va continuar defensant la paritat.
Una vegada enviat el projecte d'Estatut a Madrid el text va sofrir més modificacions, entre elles l'exclusió de la proporcionalitat corregida de l'articulat a causa de les fortes pressions d'Aliança Popular que amenaçava de votar en contra. Es va decidir, per tant, prioritzar l'aprovació de l'autogovern que ja es retardava en excés i deixar la qüestió més espinosa al seu desenvolupament mitjançant la Llei Electoral.
Es va decidir prioritzar l'aprovació de l'autogovern que ja es retardava en excés i deixar la qüestió més espinosa al seu desenvolupament mitjançant la Llei Electoral
De fet, l'Estatut no especifica res sobre aquest assumpte, tan sols marca “un sistema de representació proporcional que assegurarà una adequada representació de totes les zones del territori”, és a dir, el mateix que posa la pròpia Constitució. No obstant això, pocs mesos després se celebraven les primeres eleccions autonòmiques per a triar al primer Parlament balear i era necessari disposar d'unes normes electorals provisionals. Per això, es va introduir la Disposició Transitòria Segona per a regular els comicis en la qual s'estableix el següent: “Existiran quatre Districtes Electorals corresponents a cadascuna de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. L'illa de Mallorca elegirà 30 diputats; la de Menorca, 12; la d'Eivissa, 11, i la de Formentera, 1”. L'Estatut deixava així al primer parlament resoldre un dels assumptes més sensibles de l'autonomia balear mitjançant la redacció de la Llei Electoral, però va deixar marcat el camí amb el sistema proporcional corregit de la Disposició Transitòria, amb l'abstenció d'Aliança Popular i el vot a favor de PSOE i UCD.
Arribem així a la redacció de la Llei Electoral que, aquesta vegada sí, havia de resoldre l'assumpte que des de feia 6 anys es debatia. Després de les primeres eleccions autonòmiques de 1983, que es van celebrar amb el sistema proporcional corregit, es va formar el Govern d'Aliança Popular que es va quedar lluny de la majoria absoluta. Un Govern en solitari amb el suport parlamentari d'Unió Mallorquina. No va ser fins al 26 de novembre de 1986, 6 mesos abans de les eleccions, quan va arribar al ple del Parlament el projecte de Llei Electoral. Un text que va sortir de l'Executiu amb el sistema paritari, però que a través de la seva tramitació parlamentària es va anar modificant fins a evolucionar al sistema proporcional corregit.
El text aprovat no va ser el que va presentar el Govern, sinó la proposta del conjunt de l'oposició que va aconseguir els 29 vots a favor per a aprovar la Llei enfront de 23 en contra. La proposta de la coalició parlamentària formada pel Grup Socialista (PSIB) i Grup d'Esquerra Nacionalista (Partit Socialista de Mallorca i Menorca) amb el Grup Regionalista (Unió Mallorquina) va ser la que finalment es va aprovar; donant-se la circumstància que el Govern va perdre una votació clau.
El debat parlamentari va ser d'alta intensitat, tal com recull el diari de sessions. Es va arribar a acusar els grups de l'oposició de legislar de manera anticonstitucional i anti estatutària. El principal punt de fricció va ser evidentment l'article que regulava el sistema electoral, les circumscripcions i els escons. Així doncs, van arribar a votació del ple esmenes substancials que afectaven l'article 12. Aliança Popular va defensar aquestes esmenes en les quals s'introduïa un sistema paritari per a un Parlament format per 60 escons dels quals 30 corresponien a Mallorca, 15 a Menorca, 13 a Eivissa i 2 a Formentera; consolidant així una paritat entre Mallorca i la resta d’illes. D'aquest repartiment cal destacar dues qüestions: la primera, la diferència entre Menorca i Eivissa, tenint en compte que ja en aquest moment la pitiüsa major tenia més població que Menorca; la segona, el segon diputat per a Formentera la qual cosa asseguraria sempre un diputat per a l'esquerra, però també un altre per a la dreta. Avui dia, després de 10 eleccions sabem que el diputat de Formentera ha estat molt important per a decantar les majories parlamentàries.
Addicionalment, les esmenes afegien l'existència de districtes electorals dins de Mallorca, dividint els 30 escons entre els 3 partits judicials existents (Palma, Inca i Manacor). Aquesta esmena va ser fortament criticada per l'oposició, acusant a Aliança Popular de crear districtes per interès electoral i de dividir l'illa sense justificació. A més, aquest fet provocaria circumscripcions amb un baix nombre d'escons, la qual cosa perjudica els partits amb menys percentatge de vot. Cal dir que, inicialment, la divisió de Mallorca en 2 circumscripcions entre Palma i Part Forana va ser una idea que va tenir bon acolliment entre alguns dirigents del PSM, però va ser descartada.
Finalment, després d'un llarg debat, les tesis paritàries van ser derrotades i es va acabar imposant el sistema proporcional corregit, el qual és una adaptació de la proporcionalitat a favor de les illes menys poblades per a evitar una excessiva concentració de diputats per Mallorca. Si bé, aquest sistema està realment més prop d'una aproximació paritària que d'una estrictament proporcional a la població.
Les tesis paritàries van ser derrotades i es va acabar imposant el sistema proporcional corregit, el qual és una adaptació de la proporcionalitat a favor de les illes menys poblades per a evitar una excessiva concentració de diputats per Mallorca
Després de l'aprovació de la Llei, la polèmica no va acabar perquè el Grup Parlamentari Popular del Congrés va presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. Els principals arguments eren dos. En primer lloc, l'illa de Formentera només tenia un diputat i això ho convertia en un sistema majoritari pur sense atendre el caràcter proporcional del sistema. En segon lloc, a Menorca se li concedeix un diputat més que a Eivissa quan aquesta ja tenia més població, trencant l'ordinalitat que s'exigeix a un sistema proporcional. Finalment, el Tribunal Constitucional va desestimar aquest recurs.
Així doncs, la ciutadania de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera compleix 40 anys de convivència democràtica representada conjuntament en una cambra després de l'aprovació de l'Estatut. Un camí, com s'ha vist, va ser llarg, difícil i accidentat; continuant el principal punt de discussió vigent en l'actualitat.
L'any 2007 es va reformar l’Estatut amb alguns canvis substancials relatius a la representació de les illes. El primer, es va consagrar, aquesta vegada sí, la circumscripció insular com a part fonamental del sistema electoral. El segon, es va establir la necessitat de disposar d'una majoria qualificada de ⅔ per a reformar la Llei Electoral amb l'objectiu d'evitar possibles modificacions unilaterals per part d'un partit polític. A més, l'Estatut reformat va confirmar els Consells Insulars com a institucions autonòmiques d'autogovern i va crear un Consell Insular per a Formentera.
Després de 40 anys d'Estatut i 10 eleccions podem afirmar que el nostre sistema electoral ha aconseguit representar al conjunt de població de les Illes Balears tenint en compte la seva diversitat territorial i identitats insulars. No obstant això, els profunds canvis demogràfics soferts entre les diferents illes, especialment en el cas eivissenc, provoquen nous reptes perquè un Parlament dissenyat en 1986 continuï representant de manera justa a l’actual població de l'arxipèlag.
Sobre este blog
Grup d'anàlisi política i social compromès amb el debat rigorós i autocentrat. Ho feim a través de dades i arguments oberts a la crítica.
Autors:
Julián Claramunt - @jclarama12
Llorenç Soler - @llorenc_soler
Guillermo Bezzina - @G_Bezzina
Toni Barber Fedelich - @ToniBarber96
Irene Sánchez Campins - @irenescampins
Victor Picó Gutiérrez - @vitopico
0