Barcelona entra en un moment clau de la seva historia
Barcelona, una ciutat que es fa estimar. Una ciutat que facilita la convivència i la mixtura, una ciutadania popular i treballadora, una historia de llibertat i de tolerància. Barcelona és la gent al carrer. Gent de tots colors i de tota mena, gent que lluita per viure i per progressar. Una ciutat que mai ha suportat les dictadures i les injustícies. L’historiador Hobsbawm la va qualificar de la ciutat més revolucionària d’Europa des de finals del segle XVIII. EL poble de Barcelona ha fet que avui estimem la nostra ciutat.
La Barcelona moderna neix d’un somni: la “ciutat igualitaria” que va projectar Cerdà. La construcció de la ciutat iniciada a mitjans del segle xix va generar especulació, va ocupar els espais col·lectius a l’interior de les mançanes, va orientar la ciutat de qualitat cap a l’oest com territori de les minories privilegiades, es van abandonar el centre històric i els barris popular de la perifèria, La ciutat no va ser igualitària.
Però va resistir i la gent amb el seu treball i el seu coratge van fer ciutat, precària i deficitària, però digna, a tot arreu. Salvador Seguí deia a Victor Serge el 1916: “Aquesta ciutat l’han feta els treballadors i els burgesos se l’han apropiat. Però un dia serà nostra.” A començaments del segle XX s’inicia un cicle de lluita popular paralel·la a la lluita sindical. El boom econòmic afavorit per la neutralitat en la primera guerra mundial i el nou marc polític degut a un Ajuntament més actiu i a la creació de la Mancomunitat van facilitar la mobilització social que reivindicava unes condicions de vida dignes, principalment l’habitatge i els serveis bàsics. Allò que prometia el Pla Cerdà i que els poders polítics i econòmics els hi negava.
La proclamació de la República és el resultat d’unes eleccions municipals. I es proclama primer a Barcelona. El nou Ajuntament republicà assumeix el repte de respondre a la demanda urbana popular. Emergeix el Gatcpac que representa al Moviment modern i la Carta d’Atenes, l'urbanisme que pretén ciutats integradores que ofereixin qualtitat de vida al conjunt de la població. Ho lideren els joves arquitectes Josep Torres Clavé i Josep Lluís Sert, el primer mor al front de Lleida quan la guerra acabava, el segon s’exilia a Amèrica. Promouen l’habitatge obrer (el prototip és la casa-bloc), la Ciutat del Repòs i Vacances i el Pla Macià o Le Corbusier que els va assessorar. La guerra acaba amb el Gatcpac i amb l’urbanisme amb vocació social. Aquest esprit el recupera el Grup R (Bohigas, Ribas Piera, etc) a mitjans dels anys 50.
La Barcelona dels anys 60 es va caracteritzar per un urbanisme “desenvolupamentista” que es va identificar com el “porciolisme”. L’urbanisme municipal es va posar al servei de la especulació, de promoure la ciutat de “ferias y congresos”, l’abandó dels barris populars i les operacions immobiliàries d’habitatges per la població treballadora, de mala qualitat i sense serveis ni equipaments. Però també va haver-hi un altre “desenvolupament” que es manifestar amb força a partir de finals dels 60 i que va acabar paralitzant els projectes del “porciolisme”. Emegeixen les lluites urbanes als barris, la crítica dels sectors professionals, la confluència entre els conflictes social i les denùncies i propostes de l’urbanisme ciutadà. Les AA de Veins i la FAVB, els Col·legis professionals, la premsa local, el CEUMT, el LUB, fins i tot el Cercle d’Economía, van ser expressions d’un moviment ciutadà crític i alternatiu. Es va consolidar una cultura urbana democràtica que va servir de base als programés dels partits i moviments progressistes que van guanyar les primeres eleccions municipals (1979).
El període democràtic ha estat caracteritzat primer com un moment històric gloriós i més endavant se l’ha satanitzat. Certament Barcelona es va transformar els anys 80 i 90 i cal reconèixer que la majoria de la ciutadania ho va reconèixer i celebrar. Els mitjans de comunicació ho van exagerar i la projecció internacional ho va confirmar. Moltes actuacions de l’època van millorar la ciutat i les condicions de vida de la gran majoria dels ciutadans. Espais públics i equipaments, regeneració de barris degradats i marginals, infraestructures ciutadanes i no com les que projectava el “porciolisme”, noves centralitats entre altres. Es van reduir les desigualtats socials i va millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Però hi ha l’altre cara, la manca d’una política d’habitage, l’insuficiència dels transport públics, la manca d’una política metropolitana. L’èxit de la Barcelona del 92 va atraure als promotors i constructors i als capitals financers locals i internacionals. Es va desfermar la especulació urbana, el planejament públic va ser substituït pels projectes dels privats, l’arquitectura va imposar-se a l’urbanisme. Es va desfermar el boom immobiliari fins que va esclatar la crisi. Fa 7 anys que dura.
La Barcelona somiada als anys 70 va començar a ser realitat als anys 80. O així ens ho va semblar. Els anys 90 la tendència va canviar de direcció gradualement i a inicis del segle XXI era evident que l’urbanisme ciutadà havia quedat sumergit per l’urbanisme especulatiu. Amb el canvi de majoria (CiU substitueix al PSC, aliat amb IC-EUiA i ERC) el que abans es feia amb una certa mala consciència ara es fa amb cinisme i triomfalisme: privatització dels espais públics fins i tot les voreres, oferta de zones senceres i ben posicionades als capitals financiers internacionals com a la zona del Port i Monjuic, afavorir el turisme de tota mena en detriment dels residents com a la Barceloneta, projecte de fer del peu de Collserola una vasta operació especulativa, permetre als bancs i propietaris que continuïn a desnonar i fer gestos caritatius per alguns casos dramàtics, etc.
El resultat es un sentiment de despossessió de la ciutadania, una creixent tendència a augmentar les desigualtats socials, una degradació de la imatge internacional de Barcelona, una pèrdua de valor de la capital de Catalunya.
La resistència social però cada dia es més forta i el fet mateix de l’existència de Guanyem és un indicador. És suficient seguir la revista de la FAVB per comprovar la dinàmica conflictiva en els barris. I com cada dia hi ha una crítica al no-urbanisme de Barcelona mentre que l’alcaldia ven “smart fum”.
Barcelona, una ciutat que es fa estimar. Una ciutat que facilita la convivència i la mixtura, una ciutadania popular i treballadora, una historia de llibertat i de tolerància. Barcelona és la gent al carrer. Gent de tots colors i de tota mena, gent que lluita per viure i per progressar. Una ciutat que mai ha suportat les dictadures i les injustícies. L’historiador Hobsbawm la va qualificar de la ciutat més revolucionària d’Europa des de finals del segle XVIII. EL poble de Barcelona ha fet que avui estimem la nostra ciutat.
La Barcelona moderna neix d’un somni: la “ciutat igualitaria” que va projectar Cerdà. La construcció de la ciutat iniciada a mitjans del segle xix va generar especulació, va ocupar els espais col·lectius a l’interior de les mançanes, va orientar la ciutat de qualitat cap a l’oest com territori de les minories privilegiades, es van abandonar el centre històric i els barris popular de la perifèria, La ciutat no va ser igualitària.