Revaloritzar el patrimoni per millorar Barcelona

Quan discutim el model turístic de Barcelona solem queixar-nos d'aspectes denunciables que, des del meu punt de vista, són evidents. Entre ells hi ha la creença en una bombolla que no pot ser eterna basada en una concepció urbana on l'orgia hotelera sembla no tenir fi: exposa els barris i estén la reguera d'un eix cèntric que exclou el ciutadà des de premisses consumistes i de luxe en els nous establiments.

El problema també s'estén amb les Fires i Congressos, com si la capital catalana tingués molt present el lema de l'alcalde Porcioles. Potser, tot i la magnífica façana, no hem avançat tant. Cada dia el carrer em rep amb banderoles que mostren un desmesurat amor propi. L'Ajuntament ven les lloes de la ciutat amb lemes que potencien una marca i ignoren sistemàticament als qui hi viuen. Immersos en el marasme publicitari que ara també, previ pagament, es propaga en les xarxes, poc a poc un sent com augmenta la sensació de viure en una farsa que si triomfa és perquè a molts els agrada viure-hi enganyats o ser-ne personatges. Jo també m'estimo molt Barcelona; però no tinc cap mena de necessitat d'expressar-ho d'una forma naïf que llinda amb el ridícul.

Fa poc Jordi Llovet, gairebé sempre excels, comentava que té poc sentit voler protestar per la negació del cosmopolitisme perquè sempre hem estat provincians. La seva afirmació és encertada, però qui escriu sempre ha cregut en el germen burgès bo que protesta contra la complaença de la seva pròpia classe i mira més enllà del melic i la frontera per millorar el present i establir certes bases per a un futur diferent, que trenqui la monotonia i agiti una bassa seca malgrat els seus dons per les aparences.

En aquest sentit Barcelona sempre presumeix de fer-se amb les grans, i aquesta presumpció la desemmascara quan parlem del turisme, sí. El Consistori i els agents privats que promocionen aquesta falsa bonança que posa al mapa La perla del Mediterrani planifiquen per a rics i alhora observen sense pestanyejar com molts dels nostres visitants són pura carnassa de borratxera, carrers bruts, permissivitat i comiats de solter. El que s'ha dit és només una part del pastís, però tornem al moll de l'assumpte. Volem ser grans? Fixem-nos en els que ho són amb propostes que revaloritzin el que tenim més enllà de quatre tòpics que de tant gastar poden quedar obsolets entre Messi, Gaudí, gastronomies d'estar per casa i l'atractiu del mar, que en ocasions és el morir.

Barcelona és una de les ciutats europees que pitjor exhibeix i informa del seu patrimoni cultural als carrers. Entre les seves deficiències grans hi ha l'escassetat de plaques i la seva nul·la uniformitat. No serveix de res, per exemple, conservar quatre rètols amb els antics districtes i els que permetien l'entrada de carros. Si parlem dels que informen de natalicis i defuncions estem a la cua d'Europa perquè no sabem ni col·locar-los. La placa de la casa del carrer Argenteria on va morir Joan Salvat-Papasseït està col·locada de tal manera que només la poden veure-la les girafes o els que la coneixem. La de l'edifici on va passar Serrat la seva infància és de rajola perquè així les volien als anys vuitanta, com si fossin més populars o folklòriques. Les dels edificis històrics són tan fosques que per llegir-les gairebé has tocar-les, i totes elles són diferents a diferència del que passa a Londres, París o Roma, on la seva uniformitat és exemplar i facilita el coneixement que volen transmetre.

Són poques, i no diré mal avingudes, però sí que és cert que ningú es fixa en elles per la seva ubicació, i el mateix passa amb una infinitat de racons dels que fins al barceloní desconeix la seva transcendència perquè, a més de caminar de pressa i no mirar mai cap amunt, ningú s'ha preocupat per mostrar-los-les. Sí que és cert que en alguns llocs emblemàtics del catalanisme podem saber gestes, virtuts i fins defectes de l'espai i els seus protagonistes, però l'absència d'una sistematització informativa de l'espai, amb rètols in situ per al passejant i apps per a qui així ho desitgi, genera un relat que amaga gran part de la Història de la ciutat, sobretot la que no correspon als interessos dels qui manen.

Per aconseguir el que proposo hauria d'abordar-se la idea des d'una idea de totalitat. Un cas flagrant d'omissió és l'era de l'Anarquisme, quan Barcelona era la rosa de foc. Mantenir algunes xemeneies de cara a la galeria no serveix per quedar en pau. El que van fer aquests homes i dones és digne de ser recordat perquè va implicar una lluita pels drets de tots, just el que ara perdem. Si abandonem l'actualitat i ens centrem en el pretèrit crec que és just recordar tant els seus locals d'oci com els seus llocs de protesta i batalla, de l'Edèn Concert a la Rambla, passeig que d'altra banda té en els seus murs una sobredosi de capes històriques que cau en el pou de l'oblit perquè s'ha convertit en una passarel·la de l'homologació.

Parlo de l'anarquisme i el mateix serviria, des d'aquesta aspiració d'englobar tot el conjunt de vivències que han proporcionat els segles, per a altres efemèrides de caire més llòbrec, des de la llarga nit franquista fins a alguns crims que són un tros més del cos sentimental ciutadà. D'aquesta manera es restituiria l'espai a la seva veritable dimensió de calaix de calaixos, no només com un magnífic experiment de memòria històrica, sinó com a mecanisme de propiciar que tant el turista com el ciutadà adquireixin una consciència més gran d'allò que trepitgen.

Seria desaprofitar els diners en temps de crisi? No, en absolut, perquè impulsar el coneixement monumental i de la quotidianitat passada genera un altre tipus d'espai urbà que adquireix policromia i és més procliu a procurar interaccions, perquè abandona la seva passivitat funcional per despertar des d'una doble vessant. Les cases, els carrers i els detalls guanyen rellevància i el ciutadà, amb o sense interès per allò narrat, en algun moment es pot fixar en l'escrit, i d'aquí sorgirien xerrades entre amics, comentaris breus però precisos, una mostra precisa de com amb poc s'aconsegueix molt.

Gairebé per acabar, perquè això no és cap programa i només són reflexions d'un home que camina molt per Barcelona i observa determinades minúcies significants, crec que sí que s'han donat encerts amb apostes museístiques que potser aclaparen per la quantitat sense desentonar amb la qualitat. És el cas del Museu de les cultures del món o del Disseny HUB, perfecte per ajuntar quatre temàtiques interrelacionades entre si i pensar un bitllet d'ingrés que et permeti tornar qualsevol dia en el termini de sis mesos. Aquesta iniciativa és senzilla i eficaç, com l'entrada gratuïta els primers diumenges de cada mes. En canvi no estaria gens malament crear bons museístics per zones com els que hi ha a disposició per als turistes, que poden comprar la Barcelona Card, que inclou infinits museus, moltes visites i bastant oci per una quantitat que oscil·la entre 45 i 60 euros en funció del nombre de dies. Resultaria molt positiva la creació d'una carta que englobés tots els centres museístics del centre o de Montjuïc, per esmentar dues zones barcelonines que d'haver-se planificat bé podrien ser excepcionals illes de continguts culturals com succeeix sense anar més lluny a Berlín i Viena.

Finalment, ara sí, opino que hauria de remeiar-se altre element que obstaculitza l'accés dels barcelonins a llocs com el Poble Espanyol, la Sagrada Família o la Casa Batlló: tenen preus abusius per als que no estan de vacances. Per què no es gestiona un tiquet reduït per al ciutadà i un altre de major quantia per al turista? L'experiment s'ha provat al Park Güell des d'una altra perspectiva que en realitat s'assembla al que suggereixo, només ha de perfeccionar-se i potser aconseguiríem un teixit urbà molt més complet i empàtic amb el que resideix entre aquests murs. Passar del menyspreu a l'atenció, tant per a la Història que pot palpar com per a qui paga els seus impostos a Barcelona, no costa tant, només és qüestió de pensar menys en el continent i donar veritables oportunitats al contingut, sigui humà, arquitectònic o la crònica de fets que no s'haurien de perdre en la desmemòria voluntària que alguns propugnen per afavorir els seus interessos.