La Model, records de la sisena galeria

La sisena galeria de la presó Model de Barcelona albergava reclusos amb llargues condemnes, però no especialment violents. A principis de 1984 un redactor i un fotògraf de La Vanguardia vam obtenir permís per deambular lliurement per aquesta galeria i conversar amb qui acceptés parlar. Passem allà diverses hores i molts reclusos van acceptar explicar vivències recents o passades. La majoria eren tipus curtits, de mitjana edat, que s'havien adaptat a la vida a la presó i havien après a "buscar-se la vida", una de les expressions més escoltades aquell dia. El que aquí segueix són fragments d'aquella visita. El text recull converses i records dels reclusos i, en cursiva, apunts diversos sobre la presó.

La primera consigna és no preguntar per què hi són. Però se sap. A la presó Model tot se sap. Les notícies volen. Salven reixes, portes, reixats, galeries. I al capdavall, un cop dins el delicte és el de menys. “L'important no és el que un hagi fet. L'important és el seu comportament a la galeria. Que es pugui conviure amb ell”. Dia a dia, a cada moment, cada un dels interns de la presó ha de ‘buscar-se la vida’ des de que s'aixeca fins que se'n va a dormir. Encara que alguns no tenen necessitat de ‘buscar-se la vida’. “Qui té diners ho aconsegueix tot. I com es mouen molts diners, a qui no té, sempre li arriba alguna cosa”. I quan preguntes què es pot fer en una presó si tens diners, responen: “Menjar bé, beure alcohol, aconseguir drogues..., ¿et sembla poc?”

A la sisena galeria abunden els presos amb llargues condemnes. Un dels reclusos, que demana mantenir l'anonimat, recorda el seu pas pel Puerto de Santa María (una altra de les presons considerades “dures”) i explica que ha viscut, a la Model, “temps amb quatre i cinc morts” per baralles entre presos. Ha vist desfilar, un darrere l'altre, els cossos ensangonats. I potser per això diu que “cal crear-se una mica fama de dur, que el respectin a un”.

A principis dels vuitanta corren pocs diners a la presó. Està prohibit tenir més de vuit mil pessetes (menys de 50 euros) en ‘cartrons’ de la presó (‘moneda’ d’ús intern), però algú ha vist fins a 200.000 pessetes (uns 1.200 euros) en bitllets de 5.000. I algú també ha vist quantitats similars a la taula de joc. “Amb diners s'aconsegueix tot. I cada un sap a qui cal tocar”, repeteixen els interns.

De l'ampolla de ‘Pepsi-cola’ encara traspuen unes gotes. És wiskhy. De la millor qualitat. El ‘chabuco’ està perfectament ordenat. Tovalloles netes, camises que semblen -i fan olor- a recent planxades. Vesteix una jaqueta de cuir que s'endevina costosa, sabates llustrades, mans que semblen haver passat cinc minuts abans per la manicura, cabell curt i ben cuidat, elegant rellotge de polsera. Sembla fora de lloc.

'Mangurrinos i julandrones'

Una de les històries recurrents és l'arribada a la Model de diversos implicats en un frau milionari a la Seguretat Social. “En període -les cel·les en què tots els reclusos passen les seves primeres quaranta-vuit hores- els ficaven un paper per sota de la porta dient-los: 'O em dones mil duros o després et rajo la gola'. I al poc veies aparèixer els diners per sota de la porta”.

Un dels principis bàsics de supervivència a la presó és que no cal deixar-se acovardir. “Aquí només 'sirlan' al julandrón i al mangurrino”. Traduït: que atraquen amb objecte punxant als massa ingenus i als que no saben adaptar-se a les circumstàncies.

Molts enyoren els temps en què dos destacats membres de “la camorra” van ocupar aquestes cel·les. Però ningú vol parlar massa. “No és gent de bromes”. “Es van portar aquí molt bé. Per estar presos, aquesta gent és del millor que hi ha. Respectuosos amb tots, no abusen de ningú... Els delinqüents 'professionals', com més 'grossos', millors són per conviure aquí. Aquesta gent va pagar l'advocat a un parell d'interns que no tenien ni un duro”.

També s'escolten comentaris sobre valors. Sobre valors entre delinqüents. “Si a la presó només hagués professionals no hi hauria cap problema... Però els problemes sorgeixen perquè hi ha molt aficionat... Perquè hi ha tios que comencen un atracament fotent tirs... Això és ser un boig. I molts d'ells són 'ionquis'... Aquesta gent és un desastre...”I un dels que ho diu és... heroïnòman. O més aviat havia estat, perquè està convençut que “per ficar-se 'cavall' cal ser Rockefeller o posar-se una caputxa i fer una 'sirla'. I a això no arribo”.

Si alguna cosa no es pot dir de Joaquim F. és que fos un 'ionqui' inconscient. Ronda la trentena i fa uns set anys que va començar a 'picar-se'. Té un “currículum” acadèmic i professional que molts voldrien per a si: metge, especialitzat en medicina tropical per la Sorbona, un any de treball en l'Amazònia, un altre al Zaire, enrolat com a oficial mèdic d'un vaixell “de Gadafi, teòricament de passatge”, com ell mateix el defineix. “Tinc coneixements suficients per saber el que és l'heroïna, el que són els opiacis”.

“I ja veus, una de les grans incongruències de la presó Model -intervé un intern- és que tenim aquí a un metge i no està a la infermeria.” Joaquim F. tanca el tema amb un lacònic “prefereixo no comentar res sobre l’equip mèdic ”. El seu germà Miguel no se separa ni un moment d'una carpeta que porta tot el dia sota el braç. Era professor de Llengua i Literatura espanyola a Gothenburg (Suïssa), a on es va exiliar per la seva pertinença a grups anarquistes. Ara està preparant un llibre sobre la presó. 'Sisena galeria' pot ser el títol. Els seus amics estan a la caça d'editors.

Des de fa un any Joaquim F. comparteix amb el seu germà Miguel un dels “chabucos” de la sisena galeria. Van arribar a la presó amb els més foscos pressentiments. Però no comptaven que abans de traspassar la porta del carrer Entença ja els esperaven. Ja els coneixien. El seu atracament frustrat a una entitat bancària de Vallirana va ser filmat en vídeo i retransmès repetides vegades a la televisió. Cap altre reclús havia gaudit de tal 'privilegi'. “La gent es va portar de meravella amb nosaltres. Van venir a la cel·la, ens portaven pastilles, 'canutos', ens animaven. Va haver-hi quantitat de solidaritat”. “Era la cosa psicològica, tu. La gent, que veia que un metge i un professor també atraquen”. “I això dóna prestigi al ram”.

Sis galeries com puntes d'una estrella. Un centenar de cel·les en cadascuna d'elles. Una cosa així com sis metres quadrats d'intimitat compartida. D'un any ençà la vida ha canviat notablement. S'ha passat de 2.500 interns -la operació és simple: nombre d'interns, dividit per nombre de cel·les- a 950. Encara lluny de la capacitat prevista quan es va construir: 600 presos.

Estricte codi moral

No són pocs els presos que passen ‘el mono’ en les cel·les de període. “El pitjor del 'mono' són setanta-dues hores. Però no passa res. Saps que en realitat no passa res. Però hi ha un component sociològic molt fort. Tens una ansietat incontenible: crides, et regires, et creus pitjor del que en realitat estàs. Fas l'impossible perquè et fiquin alguna cosa a la vena”.

No són pocs els que segueixen ‘picant-se’ a l'interior de la presó. “En aquests moments hi deu haver tres o quatre ‘tios’ punxant-se”. Un gram d'heroïna costa unes 25.000 pessetes (150 euros), entre set mil i vuit mil pessetes (uns 45 euros) més que al carrer. I hi ha qui l'aconsegueix. “La presó és el mitjà més hostil per pretendre que un toxicòman es curi. És absolutament impossible que un paio 'enganxat' deixi d'estar-ho, almenys psicològicament”, diuen els especialistes.

Molt més barat és decantar-se per la cervesa, el ‘vici’ carcerari per excel·lència, encara que també hi va haver èpoques en que servia per especular. Comprada a la presó costa disset pessetes (uns deu cèntims d'euro), però s'ha arribat a pagar fins a sis vegades més, unes cent pessetes, en la febre del dissabte nit per una ‘garimba’. Qui vulgui, pot aconseguir menjar de l'exterior. Fa anys, un empresari rebia diàriament a l'interior de la presó una ració d'ostres.

Té la presó un estricte codi moral. Els atracadors són els més respectats. Un violador, per contra, ho pot passar malament. Bastant malament. “És el més 'tirao' que hi pugui haver”, “el delicte més repugnant”, són algunes de les frases que poden escoltar-se de boca dels reclusos. Alguns intenten amagar la naturalesa del seu delicte. Però difícilment ho aconsegueixen. Tot se sap. En el millor dels casos, queden marginats.

Sembla fins i tot confortable, si es permet l'expressió. Paper pintat de tons suaus a les parets i al ‘garito’ de l'excusat. Un llum amb estampats de flors a joc amb la cortina que tapa la finestreta de la cel·la. Flors de plàstic aquí i allà. I mòbils i quadres penjats del sostre i dels murs. Com va aconseguir el paper pintat i l'engrut és un secret que guarda gelosament. El seu ocupant anterior la va cedir, “per 25.000 poderoses raons”, a gent de ‘La camorra’. J. A. era policia. Els seus fills creuen que està ara a Euskadi, “matant etarres”.

Sense calendaris

La imatge estereotipada del reclús marcant un a un els dies ja complerts de la pena no es dóna a la Model. No es veuen calendaris a les parets. O millor dit, els calendaris que es veuen -amb dones amb escassa roba- han estat desproveïts de la part corresponent a les dates. “Què és molt de temps? Quan vaig entrar aquí em semblava absolutament impossible sobreviure trenta dies. Després, més o menys, t’endureixes. Sobrevius”. Però les xifres van ballant al cap. Quan aquesta condemna suma setanta-cinc anys, és tot un dur exercici de recordar a cada moment que 'només' s'han complert tres.

Salvador D. porta ulleres fosques, mocador al coll, un fi bigoti sobre una boca més aviat petita i un somriure escorat cap a la dreta. En la seva cel·la s'ha muntat el que tots - i ell mateix- anomenen ‘el santuari fatxa’, una mena d'altar presidit per una fotografia del general Franco. És un dels privilegiats reclusos que no comparteix cel·la. En una ocasió va aparèixer allà un altre intern. Salvador va baixar a veure els funcionaris i els va dir alguna cosa així com “estic condemnat a 75 anys per matar dos delinqüents comuns”. De manera que segueix sol. Era cap comarcal de Fuerza Joven al Maresme però es considera abandonat pels que creia els seus companys. Diu que és apolític i es nega a fer la salutació feixista quan l'hi insinua el fotògraf. I anuncia que un dia explicarà tota la història dels fets que el van portar a la presó.

Gent que al carrer no es creuarien una sola paraula conviuen aquí al marge de qualsevol ideologia política. Les ideologies es deixen a la porta. Un cartell a la cantina sembla resumir l'actitud que ha de tenir cada intern: “Respecta i seràs respectat”.

Discriminació, marginació

Són molts els que s'aprenen el codi penal a la perfecció i són capaços de aclaparar-te amb un llarg reguitzell d'articles, modificacions i consideracions jurídiques. Com 'el pres-poeta', que mostra orgullós les seves dues 'obres' més preuades: un exemplar de ‘Mis poesías' i un altre de 'La reforma penal de 1983'.

Antonio R. té més sort amb els seus poemes que amb les seves incursions burocràtiques. Algunes de les seves obres són habitualment llegides en una emissora de ràdio. Condemnat a cinc anys i cinc mesos per dos atracaments, quan el seu pare va morir no va obtenir permís per a acudir al sepeli. Ara intenta aconseguir autorització per visitar a un dels seus fills malalt. Té especial debilitat per una poesia dedicada als jutges. Irreproduïble.

Antonio comparteix 'chabolo' amb Leonardo F., antic director gerent d'una empresa immobiliària, que fa constar en el seu 'currículum' nombrosos cursos especialitzats i un 'Dale Carnegie'. La primera vegada que va entrar a la Model estava condemnat per falsificació de documents mercantils. La segona, per atracament. “Quan vaig sortir vaig poder trobar feina en tres empreses. Però en cadascuna d'elles, a l'hora de formalitzar el contracte, em denegaven el ‘Seguro Social’ per tenir antecedents penals. No vaig tenir més remei que dedicar-me a fer un atracament. Però com no tinc experiència, em va sortir malament”. Tampoc es mostra massa esperançat per quan aconsegueixi la llibertat provisional. “La discriminació i la marginació estan a l'ordre del dia. La gent que surt al carrer ha de tornar a delinquir”.

Hi ha una escala que s'enfonsa en una profunda foscor, com en un malson. Que sembla conduir al subsòl de la presó. Els esglaons, entapissats d'una pasta greixosa, compacta. Coberts d'ampolles, papers, burilles, paquets de tabac rebregats, restes de menjar...

No porta enlloc.