Tornen a Barcelona les tancades de migrants per reclamar drets

Hi haurà calfreds. Així ho asseguren diferents testimonis d'altres tancaments a Barcelona, preguntats per les experiències de lluita migrant que van regirar la ciutat fa uns anys. El record de les reivindicacions del 2001, 2005 i 2013 pesarà al cap de molts quan, aquest divendres a les 18h, després d'una concentració a la rambla del Raval, torni a produir-se una tancada. Aquest cop exigint una resposta a la crisi dels refugiats, però també amb el focus posat en la migració que ja és al territori.

Malgrat que és impossible no traçar paral·lelismes entre les protestes d'anys anteriors i la que començarà aquest divendres, les diferències pesen. El “papers per a tots, treball i un sostre sota el qual viure”, va portar el 2001 350 persones a ocupar l'església del Pi, a més d'altres a tot el territori català. Al gener del 2001, la imminent aprovació de la llei d'estrangeria del PP va provocar que un miler d'immigrants –pakistanesos, bengalís, subsaharians o marroquins– es tanquessin a una dotzena de parròquies de la ciutat i d'alguns municipis veïns per exigir la regularització de la seva situació a Espanya. Va ser probablement el primer acte d'autoafirmació i reconeixement del col·lectiu immigrant no només a Catalunya, sinó a la resta de l'estat, com recordava Norma Falconi a Catalunya Plural, activista i en aquell moment portaveu dels tancats.

L'acció va durar 47 dies. L'Eli en va viure la majoria d'ells. Va ser una de les moltes persones no migrants que es van sumar en solidaritat a la lluita dels migrants. L'Eli era una veïna del nucli antic de Barcelona, i va participar en la tancada de l'església de la Medalla Miraculosa, al carrer Rocafort. En aquell moment formava part de la Casa de la Solidaritat, i estava implicada en la lluita dels brigadistes de Nicaragua. “Allò era un moviment molt potent. Allò va ser un cop sobre la taula molt gran”. El fet que hi hagués una vaga de fam la va motivar a ajudar.

Si bé després dels tancaments del 2001 molts dels participants van obtenir els seus reclamats papers, gràcies a un acord amb la Delegació del Govern, no totes les situacions es van resoldre. De fet, els oblidats del 2001 van ser els responsables de tornar a encendre la flama de la protesta uns anys després.

L'Aziz va arribar el 2004 del Marroc. No tenia papers i va trucar a la porta de diferents associacions a la recerca de suport, fins que va donar amb Cornellà Sense Fronteres. Allà va compartir espai amb companys que van estar a les tancades del 2001. Els testimonis de les assemblees que l'entitat celebrava assíduament van demostrar que, tot i les protestes uns anys abans, molta gent seguia en la mateixa situació, precària. Sense papers.

Amb l'objectiu de revertir la situació van començar diverses manifestacions, de nou. Col·laboraven amb entitats religioses o moviments estudiantils. Es van tancar tres dies, l'any 2004, a la Universitat Pompeu Fabra. “Les manifestacions no eren prou”, comenta a aquest mitjà l'Aziz.

Finalment es va fixar una lluita oberta i permanent, i les persones implicades en la mobilització es van posar d'acord després de la sortida de la universitat per acabar tot allò en una tancada: van entrar a la parròquia del carrer del Carme, el 2005 ja. També es van tancar a l'església del Pi, més de 200 persones magribines i pakistaneses. Després seguirien la tancada a Can Vies, durant dos mesos. D'allí van marxar a Sant Boi, un altre mes.

“Per a mi és un altre context, però hi donaré suport”, diu l'Aziz, que encara no té la nacionalitat. Té permís de treball, això sí, i fa feina en un centre social. Fos com fos, l'Aziz, prop dels 40 anys, entén aquells tancaments com a part clau de la seva adaptació i creixement. “Va ser clau la tancada, van haver de modificar els temps de permís per al padró! Això va ser el que vam aconseguir. Encara que, si et dic la veritat, més enllà d'això, els tancaments van ser una escola. En el terreny personal. El català el vaig aprendre en les lluites, a Can Vies”.

Si bé l'esperit del 2001 i el 2005 bategarà amb força en la tancada d'aquest divendres, la reivindicació més propera serà la que es va produir el 2013, i que va tenir com a protagonista el col·lectiu ferroveller. Un centenar de persones, procedents de les naus desallotjades al barri del Poblenou, van optar per tancar-se en l'església Bernat Calbó com a mesura de pressió perquè l'Ajuntament de Barcelona els proporcionés un sostre sota el qual viure. L'acció va comptar amb el suport dels veïns i del propi cura. “Volem que l'alcalde compleixi la seva promesa”, expressava, assegut en un banc de l'església, el veterà activista Manel Andreu en aquell moment.

Més organitzats, igual de discriminats

“És similar perquè començarà com una cosa de només alguns sectors. No s'ha fet una gran publicitat i esperem adhesions a poc a poc”, comenta l'Esteban, de Tras la Manta, un dels responsables d'organitzar la tancada. L'Esteban espera que, aproximadament, unes 300 persones, entre migrants i activistes, donin suport als tancaments. No tothom és tan optimista: “Tinc els meus dubtes de fins a quin punt podria haver-hi un moviment tan gran com el del 2001, en aquell moment la societat civil es va llançar a ajudar, gent del carrer, veïns. Una barra de pa la posava tothom; quan ja es podia menjar, és clar”, explica l'Eli.

L'Esteban assegura que, respecte a altres ocupacions, ara als migrants se'ls hi sumen la crisi i la desocupació. No és l'única particularitat del nou capítol de tancaments que viurà la ciutat. Ara la protesta s'amplia a refugiats. Però també als treballadors de la neteja a les cases, per exemple. “Les promeses han estat incomplertes, fins i tot la llei d'asil: estem a la cua de rebre gent. Però, més enllà d'això, posarem el focus en igualar als refugiats amb els immigrats interns, que també els queda un llarg camí per adquirir drets. Com tractarem als que vinguin? Aquesta és la gran pregunta”, analitza l'Esteban, veterà activista.

El moviment, que comptarà amb el suport de col·lectius com el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, Tras la Manta o Papers per a Tothom, té ara –respecte a les protestes del 2001, 2005 o 2013– una major organització en temes laborals: manters, llauners, persones que treballen en cases, caminen més organitzats que anys enrere. “Abans era més una organització per comunitats”, recorda l'Esteban, que espera que aquesta organització serveixi per ampliar el radi d'acció de la tancada.

Papers sense necessitat de contracte; nacionalitat sense examen ni taxes; tancament dels Centre d'Internaments per a Estrangers; llibertat per als immigrants detinguts; drets per a les persones que es dediquen a la venda ambulant; o igualtat de les treballadores de la llar i de la cura amb la resta de treballadors. Aquestes són algunes de les mesures concretes per les quals lluitaran els organitzadors de la protesta, que decidiran després del tancament –en una assemblea oberta– si l'ocupació es perllongarà en el temps, i per quants dies. Per a alguns dels participants en mobilitzacions anteriors, una cosa està clara: la força de la tancada passarà perquè sigui indefinida. “Cal anar a mesures extremes, i nosaltres hi donarem suport”, etziba l'Eli.