La recent celebració del Dia d’Europa, el passat 9 de maig, va deixar poc espai per a les felicitacions. Entitats, ciutadans i organitzacions de tota mena van aprofitar la cita per expressar la seva decepció i poca confiança en el futur d’Europa.
No podem fer res més que entendre’ls. Del concepte d’Europa avui només se’n deriven notícies i percepcions negatives: és Europa, la Troika, qui colla els governs perquè facin retallades més enllà dels límits que haurien d’imposar-se per defensar els drets més bàsics dels ciutadans; és Europa qui permet que les grans corporacions i les grans fortunes i corporacions facin dumping fiscal, carregant sobre les espatlles de la classe treballadora el gruix de la fiscalitat dels països; és Europa qui dóna l’esquena a les persones per interessos geopolítics, deixant milers de ciutadans que fugen de la guerra en mans de màfies o de tercers països, mercenaris de l’ajuda internacional.
El projecte europeu, la il·lusió compartida de fer d’una Europa unida un estàndard de convivència, cultura, ciutadania i drets socials s’ha anat diluint en mans d’una crisi no només econòmica, sinó també de valors. No ha estat aliena a aquesta crisi la desfeta del pensament socialista més tradicional -aquell que definia els principis i les persones-, primer totalment aclaparat, després directament plegat a un neoliberalisme en què els individus desapareixen en favor dels interessos de la gran economia.
Com a resultat de tot això, la Unió Europea passa per la que pot ser la seva pitjor situació. Que hi hagi o no possibilitats de que sobrevisqui serà, possiblement, el resultat de la suma de diversos factors que, ara per ara, poden aportar certa esperança. Un d’ells és un nou mapa de partits en què el concepte “verd” creix per anar molt més enllà de l’ecologisme tradicional. Avui, l’Europa verda no és només la preocupada pel medi ambient o la contaminació, sinó la de la sostenibilitat d’un nou sistema productiu i econòmic que vol recuperar la defensa del model europeu de prosperitat per a tots.
El futur d’Europa ha de passar, si vol sobreviure com una unió de ciutadans, per convertir-se en una federació sostenible en l’apartat econòmic, en el social i envers els països veïns. Europa ha d’aconseguir convertir-se en model de benestar i d’equitat per a la resta del món. Per aconseguir-ho no té entrebancs fàcils: el poder de les grans corporacions, la defensa per part dels estats dels seus interessos econòmics...
Gran transicióEn resposta a aquesta necessitat de canvi el grup dels Verds al Parlament Europeu defensa la proposta de l’economista britànic Victor Andersonproposta , que aposta per veure aquesta crisi com una oportunitat per canviar. Esgrimeix Anderson que la necessitat més immediata de reactivar l’economia ha d’anar de la mà de la necessitat, a més llarg termini, de reestructurar les economies per adaptar-les a allò que s’ha anomenat una “gran transició” cap a un nou model econòmic. Una evolució basada l’ús intensiu i més intel·ligent dels recursos, i en fórmules de treball, i fins i tot de vida, més sostenibles.
Anderson defensa que sense aquesta transició el món va abocat a l’autodestrucció, avançada a través de signes tan evidents com l’augment de les temperatures i del nivell dels mars. Sortir d’aquesta senda cap al desastre ecològic requereix una autèntica transformació econòmica, però cal tenir present que cap transició es fa sense inversió prèvia; sense una certa assignació de recursos que l’empeny. És el que els Verds denominen Green Growth.
Cal aclarir, però, que ningú no ha de considerar aquest “creixement verd” com una panacea contra la crisi, sinó només com una de les mesures que calen per sortir del que Anderson denomina la “tempesta perfecta”, un cúmul de factors que ha afectat la zona euro i el sistema financer mundial: un sistema fiscal arriscat amb un nivell de deute molt alt; l’augment de preu dels productes bàsics; la manca de flexibilitat a l’eurozona provocada per una moneda única; i la manca de mecanismes a nivell europeu per una resposta unificada.
Per aconseguir l’assignació de recursos que ha de donar l’embranzida a aquesta transformació cap a un model econòmic sostenible, els Verds proposen un banc central que gestioni préstecs per aportar diners a l’economia. I que ho faci ja no per comprar el deute dels bancs com fins ara, sinó perquè els diners arribin a empreses privades a través de governs locals i regionals que vigilin que aquests diners siguin utilitzats en projectes verds. Això, segons l’autor del projecte, impulsaria el sector verd de l’economia, però no seria suficient. Continuarà fent falta una regulació més estricta i més sensibilització dels consumidors. Finançar l’economia verda des del BCE seria un primer pas en la bona direcció, però no pas “una bala de plata”.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
