L’any 2015, s’estima que hi va haver a Catalunya una despesa energètica aproximada de 222.000 GWh. Aquesta xifra és la suma de tota l’energia procedent de recursos fòssils i urani importats, més tota mena de recursos renovables destinats a usos tèrmics, elèctrics, mobilitat de persones i mercaderies[1].
De tota aquesta despesa energètica, només s’ha aprofitat en forma d’energia útil (o final, a la “roda del cotxe”, a les llars o a les industries) uns 100.000 GWh/any. La resta, el 55%, s’ha dissipat i perdut pels viaranys dels llargs itineraris energètics típics dels combustibles fòssils, que tenen uns rendiments energètics molt baixos (“del pou a la roda” en un vehicle no s’arriba al 19% de rendiment).
Aquests 100.000 GWh/any realment utilitzats poden reduir-se amb relativa facilitat a uns 80.000 GWh/any millorant l’eficiència en base a tècniques contrastades i disponibles, a usos més racionals i a millors pràctiques socials. Això es pot fer sense exigir cap mena d’heroïcitat ecològica ni cap renuncia al confort. Aquest potencial global de millora en eficiència concorda plenament amb les previsions i estimacions oficials de la Unió Europea.
Finalment, si al 2015 ja haguéssim estat en la fase 100% renovables, per a poder subministrar a la societat catalana aquests 80.000 GWh/any realment útils caldria capturar en origen i dins del territori de Catalunya uns 145.000 GWh/any. Malgrat les energies renovables tenen uns itineraris energètics molt més eficients, també dissipen i tenen pèrdues. Les principals “pèrdues” corresponen a les necessitats d’emmagatzemament associades a les renovables, en bona part basades en l’hidrogen generat quan hi ha excés de sol o de vent i poca demanda instantània d’electricitat).
En resum, malgrat que des del marc mental de les energies fòssils sembli el miracle dels pans i dels peixos, és pot afirmar que amb el nou model:
amb “145” es pot fer el mateix que ara fem amb “222”;
que sortiria més barat (estalvi de la FEEF[2]);
que es pot fer sense malmetre ni el territori ni el paisatge;
que generaríem ocupació local de qualitat i sostenible; i
la contaminació, causa del canvi climàtic i de moltíssimes malalties, s’acostaria a zero.
Algú pot pensar que es tracta d’idees utòpiques sortides de ments d’il·luminats. Però no es tracta d’un miracle. El nou model es basa, senzillament, en una captura de fluxos energètics naturals inesgotables; en una millora en eficiència (tècnica i social); i en uns itineraris energètics de proximitat (Km0 i Km100).
Les dificultats hi són amb escreix, però les possibilitats d’una real Transició EnergÈTICA (bonic cal·ligrama) estan totalment al nostre abast.
_______________________
[1] L’únic que no inclou són la part dels transports aeris i marítims internacionals. Les dades que es donen s’han extret del llibre ja citat de l’Eduard Furró.
[2] La Factura Energètica Exterior en Fòssils (FEEF) és la que es paga “a port” pel conjunt de combustibles fòssils importats (petrolis, gas i urani) i no inclou impostos.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
