Milà, la 'capital moral' d'Itàlia

De l’un de maig al 31 d’octubre obre les portes l’Exposició Universal de Milà damunt d’una idea de rellançament de la 'capital moral' d’Itàlia, la segona ciutat del país i la que exerceix el lideratge econòmic. Entre les fortunes d’aquell país hi figura haver sabut escapar en alguns aspectes al centralisme i entendre que la idea de bicapitalitat no representa cap ultratge. Milà és una capital considerada gèlida per error, d’una riquesa poc acompanyada per l’efervescent bellesa d’altres. Li solen atribuir un ennuvolament plumbi, una prosperitat eixarreïda, un dinamisme gris, un encant utilitari, una poesia de talonari. Cras error! L’or de Milà té una lluïssor només mat en aparença.

S’hi acostuma a arribar per l’aeroport de Linate o pel de Malpensa, quan no són tancats per culpa de la típica boira milanesa. Abans s’arribava més sovint per l’Estació Central, l’escalinata de sortida de la qual estampava el viatger contra el modern gratacels Pirelli i l’impacte estètic quedava garantit. El gratacels Pirelli va simbolitzar la puixança d’una multinacional milanesa.

La Llombardia deu una gran part de la seva primacia a la Pirelli i a la Montedison, com el veí Piemont, a la Fiat i a l’Olivetti. Els condottieri del segle XX eren industrials d’aquesta regió, abans que no irrompés –també des de Milà– l’enginyeria financera dels Berlusconi i adlàters. El dinamisme milanès no ha conegut cap interrupció important, ha esquivat les crisis industrials i postindustrials. Ara és la capital del sector “terciari avançat” i concentra una alta proporció d’empreses d’informàtica, enginyeria, telecomunicacions, serveis financers, publicitat, relacions públiques, moda, editorials...

La investigació judicial anomenada Mans Netes hi va destapar a partir del 1992 el fenomen de la Tangentòpolis (tangente significa suborn, comissió percebuda irregularment), amb sumaris oberts a més de 4.000 polítics i empresaris, la meitat dels quals van acabar davant dels tribunals. El fet va sacsejar la classe política i econòmica milanesa, el complex de superioritat nacional de la vella burgesia nòrdica. També van néixer aleshores a Milà els dos nous partits polítics que arribarien al govern de Roma: la secessionista Lliga Nord d’Umberto Bossi i la populista Forza Italia del magnat Silvio Berlusconi, destinades a escombrar el paper central de la Democràcia Cristiana i del PSI al mapa polític italià.

A Milà hi proliferen avui els polítics i empresaris de nova formada, tot i que el decorat ha canviat menys que l’elenc d’actors. Milà és una ciutat nòrdica i per tant introspectiva. Sens dubte italiana, dinàmica i rica, però nòrdica. Cal circular-hi sense enfundar mai el paraigua i plegar de circular quan tanquen les botigues, perquè aquella “hora després” de l’horari comercial provoca al centre urbà una desolació palpable.

Al gòtic flamíger del Duomo li han netejat les façanes i ha adquirit una carnació més pàl.lida. El dinamisme milanès es veu més sincerament evocat al genuí romànic llombard de la basílica de San Ambrogio o al renaixentisme de Santa Maria delle Grazie. Resulta inevitable la passejada turística al terrat panoràmic del Duomo, però la seducció de l’art cal anar a festejar-la a altres punts més amagats, amb un discerniment més viu.

La plaça del Duomo cobra protagonisme com a esplanada de confluència, de trobada. Les remodelacions parcials han estat contínues i, al capdavall, força inútils. Dintre de la seva amplitud inorgànica, el punt d’articulació més clar del moviment ciutadà és l’arc de triomf civil que marca l’entrada a la galeria Vittorio Emmanuele II, coneguda per il salotto.

Tothom desfila sota la cúpula de vidre d’aquesta nau basilical del comerç. S’hi donen cita, prenen l’aperitiu o el cafè a les terrasses dels bars, dinen o sopen als restaurants, baden davant dels aparadors, van a bouquiner a les grans llibreries de la galeria, a comprar discos i vídeos al megastore Ricordi, a mirar les últimes novetats exposades en matèria de corbates, foulards o barrets, tot i que dintre d’aquest salotto el protagonisme del tèxtil milanès s’hagi centrat molt en la clientela turística. A les terrasses o darrere els vidres dels bars de la galeria es contemplen els abrics més ben aplomats del continent europeu, així com l’elegància d’algunes milaneses per conjuntar l’abric visó amb els pantalons texans.

Les grans famílies de la noblesa local van governar la ciutat i la regió en aliança o en oposició alterna amb les potències estrangeres. A l’època del comte Joan Galeàs Visconti, a les envistes del segle XV, Milà exercia de capital d’una gran part del nord de la península, fins que les batusses de francesos i espanyols pel control del Milanesat van imposar temps d’incertesa. L’etapa d’administració hispànica del 1535 al 1706, arran de la cessió del ducat per l’emperador Carles V al seu primogènit Felip II, no va resultar especialment florent.

A la basílica de San Lorenzo Maggiore es llegeix el rètol: “Dal 1536 Milano subì per 170 anni il dominio spagnolo. Tasse, cattiva amministrazione, legislazione arretrata ostacolarono enormemente lo sviluppo della città, che lavorava e esportava tessuti di lana, di seta e broccatti” [“A partir del 1536, Milà va patir el domini espanyol. Impostos, mala administració i legislació endarrerida van obstaculitzar enormement el desenvolupament de la ciutat, que treballava i exportava teixits de llana, seda i randes”].

El príncep Eugeni de Savoia aprofitaria la Guerra de Successió de la monarquia hispànica per conquerir el Milanesat i cedir-lo al control d’Àustria. Després del parèntesi napoleònic de 1796 al 1814, fins el 1859 la ciutat no es va incorporar al regne d’Itàlia, a l’actual país unificat. El parèntesi napoleònic tindria una abast fenomenal a través de Henri Beyle, Stendhal. Les estades de l’escriptor francès a Milà van suposar una importància decisiva en l’obra d’un autor que volia ser enterrat sota l’epitafi “Qui giace Arrigo Beyle, Milanese”.

Avui el centre del municipi és una ciutat oficina. Té prop de dos milions d’habitants, nivell que va assolir als voltants del 1970, sobretot per la immigració del sud italià (el 1850 comptava tot just amb 240.000 habitants). Si s’hi suma la comarca metropolitana, que inclou fins a Bèrgam i Varese, arriba a quatre milions. De totes les persones que col.lapsen cada dia el centre a peu o en cotxe, no en queda ni una després de les vuit del vespre. Al centre hi resideixen tot just 35.000 persones, la meitat del nombre d’espectadors de cada diumenge a l’estadi de San Siro, compartit pels nerazzurri de l’Inter i els eterns rivals rossoneri del Milan.

Els esquemes de conducta italians, arrelats a la comedia dell’arte i la picaresca nacional de l’arte di arrangiarsi, coneixen a Milà variants pròpies carregades d’al.legats a la diferència. El milanès té una manera diferent de ser italià sense deixar de ser-ho. Al país del “Piove, governo ladro!”, la contaminació urbana milanesa tendeix a ser vista com una venial perversió de la pròpia atmosfera i no pas de l’excés d’automobilistes, una immoralitat natural dels elements, una simple fatalitat estadística contra la qual els humans no poden fer-hi res, de la mateixa manera que davant la pluja o les nevades. Aquí fa molt temps que han convertit els desequilibris en un constant canvi de postura dels equilibris.

El protagonisme dels arquitectes i els dissenyadors provoca que alguns punts de la ciutat siguin una constant desfilada de models, a dalt o a baix de la passarel.la. El 70 % dels abundants empleats de relacions públiques són dones, les temibles pi-erre, abreviació fonètica que oficialment significa public relations i oficiosament pranzi e ricevimenti (dinars i recepcions). Les autèntiques desfilades de models no són les que munten a data fixa els estilistes, sinó les que protagonitzen cada dia les compradores al “quadrilàter de la moda” format pels carrers Montenapoleone, Gessú, San Andrea i Via della Spiga. Hi impera una aparença de discreció. El luxe heretat es desmarca de les ostentacions dels nous rics. El vell caràcter europeu contrasta enfront de les puerilitats dels milionaris nord-americans o xinesos.

A Milà, ni grandiloqüències ni aparatositats. Antics palauets acullen dintre del traçat convencional del barri burgès autèntics temples del luxe gairebé d’incògnit, sense més enunciat que uns noms mítics expressats en lletres petites: Versace, Armani, Ferragano, Valentino, Ungaro, Ferreti, Cartier, Damiani, Gucci. Els aparadors projecten la mateixa contenció, fins i tot un cert despullament, una austera depuració de formes. No solen afixar el preu dels articles exposats a les vitrines. Més que entrar-hi a comprar, a aquestes botigues s’hi entra a exercir el privilegi d’aquells que no necessiten saber el preu.

Alguns dependents són el viu retrat dels models de les desfilades i els anuncis de moda. Probablement són les mateixes persones. Si tots els visons que passegen per aquests carrers en forma d’abric, jaquetó o estola es reencarnessin de cop, compondrien una riada com la d’Hamelin.

La moda vestimentària s’ha convertit a Itàlia en un imperi econòmic i aquest imperi té la capital indiscutida a Milà. Li ve de lluny, atès que durant molts segles va ser el primer centre seder d’Europa. Ha aconseguit formar part de la tríada de capitals mundials del negoci de la moda, amb París i Nova York. L’augment del paper social del ram de la moda a Milà, en detriment dels antics condottieri de la indústria i les finances, també ha estat vist com una causa de la decadència del to muscular de la ciutat.

L’escriptor Alberto Arbasino opinava: “És possible que a Milà l’èxit comercial de la moda hagi humiliat qualsevol altra activitat ciutadana, perquè la moda guanya diners i n’ofereix en quantitat, de manera que exigeix i obté només qualificatius elogiosos i superlatius, mentre tots els altres treballs i oficis atrauen algunes vegades elogis i d’altres vegades crítiques. Això ha transformat una ciutat que era multiforme en un trist monocultiu comparable amb la Torí automobilística de la Fiat”.

Milà ja havia organitzat l’Exposició Universal del 1906 i ara pren el relleu de Shangai 2010. L’Expo milanesa 2015 ha triat com a lema “Alimentar el planeta, energia per a la vida”. És una simple coartada per redescobrir la “capital moral” d’Itàlia amb els seus millors arguments “repristinati”, restaurats amb la capa de vernís del nou segle.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Milà.