El relat de les dones

Un noi amb els cabells recollits en una cua; un minusvàlid en cadira ortopèdica, una noia amb brusa ample i rostre afable, una dona elegant i solvent de 70 anys, joves que van al Parlament sempre amb samarreta.....L ‘imatge dels i les polítiques esta canviant. I aquest es ja un missatge, que ens diu que s’hauria d’ acabar no solament amb els vestits foscos, les corbates serioses dels home i els vestits jaquetes de les dones que tant semblen la versió femenina del mateix, sinó que hem de contemplar la diversitat de persones que volen fer política institucional o partidista. I que cal canviar de cultura política, d’objectius, estils i maneres de fer. Que cal trencar amb una cultura política formalment endreçada i correcta en les formes, però pregonament immòbil , de discursos ressecats, i amb tendència autistes. I el que es pitjor, generadora de desigualtats creixents i d’un dolorós esqueixament del teixit social

Hi ha un corrent de fons, imparable. I en aquest corrent, les dones apareixen sovint com a capdavanteres , prenent a les seves mans les regnes del canvi que la nostra societat demana. La naturalitat amb la que s’ha anat acceptant la seva creixent presencia publica, ens indica dues coses : que elles han sabut entendre el que tenien en comú amb l’energia transformadora que està espitjant les transformacions... I que la feina feta perquè les dones poguessin donar la seva versió dels assumptes col•lectius ( recordem que en els 80 la presencia de dones en la política institucional no depassava mai el sis per cent) ha estat útil. Es tracta ara d’omplir de contingut i de formes de fer diferent, aspectes fonamentals de la vida política. Es tracta de qüestionar – sumant.se a la corrent que vol canvis de prioritats- una manera de fer política, útil en els seus inicis, però desajustada en aquests moments. Ara torna a tocar posar al esser humà al centre de la política, redefinir els objectius de la mateixa, i transformar la manera de fer política, la “ ”cultura“ política. I això inclou tant els partits i les seves dinàmiques com la forma de relacionar-se amb la ciutadania, la forma d’escoltar, negociar, parlar, bo i introduint criteris ètics i de servei......

Però per fer-ho cal construir un altre discurs, diferent del clàssic. Cal seguir el consell de M. Pearl, quan ens diu: Qui controla les històries te el poder. Si tu convences el teu poble que a l’Irak hi ha armes de destrucció massiva, el portes a una guerra, si una societat diu a les nenes que l’ablació es bona, no necessita mes justificació. Les dones han de parlar perquè es conegui una altre narrativa.

Cal que les dones opinin, inventin , gestionin, narrin. I que aportin la seva llarga experiència humana al àmbit de lo públic. I moltes coses canviaran.