¿Lideratges femenins o feministes?

Sara Berbel, doctora en Psicologia Social i directora d’ Empowerment Hub

L'ONU calcula que no hi haurà igualtat fins al 2468, segons va explicar magistralment Amelia Valcárcel al Congrés Feminaria de la Mediterrània celebrat recentment a Tarragona. Sens dubte, una mirada general mostrarà que s'han produït avenços, però a cada pas cap endavant li succeeixen dos en retrocés. Les dones patim amb freqüència la desolació de l'antic heroi Sísif que va ser castigat pels déus a empènyer una enorme llosa fins al cim d'un turó sense aconseguir mai el seu afany.

Si ens sembla intolerable esperar a aquesta data, suggereixo que deixem d’enredar en quins són millors lideratges, si femenins o masculins, ineludiblement tenyits de desitjos i estereotips, i abordem l'autèntica qüestió: independentment del sexe, només els lideratges feministes avançaran en la igualtat.

Hi ha una tendència general a pensar que les dones, en ser directament afectades per la discriminació, seran les primeres defensores de les polítiques d'igualtat i capdavanteres del feminisme. No obstant això, tots els estudis duts a terme al respecte mostren que aquesta creença és errònia. Les dones, com a resultat d'una educació profundament patriarcal, incorporen en la seva vida els valors fonamentals de la nostra societat, diferenciant-se molt poc dels que reben els homes pel que fa al paper que han d'exercir unes i altres.

De la mateixa manera, s'observa una elevada expectativa pel que fa al fet que la presència de dones en llocs de decisió canviarà la societat ja que se suposa que exerciran lideratges diferents als que estem habituats. S'espera d'elles que actuïn d'acord al rol per al qual han estat educades, és a dir, comprensió, sensibilitat, treball en equip, emocionalitat i, un cop més, promoció d’altres dones i defensa dels seus drets. No obstant això, també aquí els estudis objectius refreden aquesta percepció, quan no la desmenteixen completament. No citaré el reguitzell d'investigacions que, des de la Psicologia Social mostren aquests extrems, encara que qualsevol dels metaanàlisis de la Dra. Isabel Cuadrado els conduirà a ells. Crec que n'hi haurà prou amb un senzill repàs, a manera d'anècdota, als líders actuals dels partits polítics al nostre país. Entre els homes, analitzem el model de lideratge de Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Ángel Gabilondo, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Luis García Montero o Alberto Garzón. Entre les dones, aturem-nos en la manera d'actuació de Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, Rosa Díez, Ada Colau o Carme Forcadell. Podem realment adscriure trets transformacionals, consensuadores i feministes a les dones esmentades i autàrquics, individualistes i “dictatorials” als homes? És fàcilment observable que la diversitat entre sexes és molt àmplia i que, en conseqüència, podem trobar homes amb lideratges democràtics, horitzontals i centrats en la persona però també dones autoritàries i personalistes.

El fet de néixer dona, és a dir, el sexe biològic, no pressuposa cap tipus de valor ni ideologia, com tan lúcidament va assenyalar Simone de Beauvoir. Tampoc indueix, en conseqüència, a cap tipus de lideratge específic. És cert que l'educació diferencial en la negociació i centrada en la relació pot facilitar en algunes dones lideratges més transformacionals, però encara no hi ha prou dades (ni dones en llocs de decisió) que aportin diferències estadísticament significatives. La consciència política i social no és congènita sinó que s'adquireix amb el pas del temps i a partir de les eleccions que realitzem al llarg de les nostres vides; un procés de maduració i desenvolupament que suposa un repte tant per a homes com per a dones.

D'altra banda, el feminisme no és un sentiment ni una emoció, tot i les grans dosis de passió que solen acompanyar a qui el defensen, sinó una voluntat d'actuació política, una ideologia per al canvi social. Això implica que la igualtat només arribarà de la mà de líders i lidereses (com li agrada dir a la mestra Marcela Lagarde) que tinguin profundes conviccions al voltant de la igualtat dels éssers humans, que estiguin determinats a lluitar amb valentia per elles i que ho facin de forma col·lectiva i no individual, apoderant a la població i enfortint a la democràcia. La igualtat necessita imperiosament lideratges feministes.