'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.
Sobre el temps invisible de les dones
El treball exploratori encomanat per Barcelona Activa 'Nadons a l’aula?' ha permès recollir, analitzar i traslladar algunes reflexions a Dones en Xarxa.
Dones –i homes- entre els vint-i-bastants i els trenta-i-escaig. A la corba ascendent de la població econòmicament activa. Un dilema vital: Tenir o no tenir descendència. Decidir no tenir-ne, legítim. Decidir no tenir-ne per por a no poder ni saber com mantenir-la, tal vegada és una problemàtica rellevant. I això, no hauria de deixar indiferent als organismes competents.
Assenyala el director del Centre d’Estudis Demogràfics, Albert Esteve Palós, a l’article 'No vull. No Toca. Amb qui? Massa Tard!' que “la davallada de la natalitat des de 1975 ha estat vertiginosa. Tres, quatre fills/es era ”el normal“. Un/a fill/a com a trenta-i-escaig és la mitjana actual. La inestabilitat laboral és un dels orígens”. Ara bé, com en tants altres aspectes que sucumbeixen en el terreny d’allò “domèstic”, manquen dades, estudis que les reclamin per traslladar-les a informacions que corroborin o refutin hipòtesis. El que no es visualitza, no es fa visible i per tant, no existeix. Roman en el llimb.
El que sí que hi ha són indicadors.: L’edat mitjana de les dones en tenir el primer fill no para de retardar-se. A Catalunya actualment són els 31 anys i escaig.
Una vegada es té descendència, coincideixen els temps d’exercir el rol de pares i mares amb el període crucial per al desenvolupament professional. Concorren, en aquests anys decisius, dos fenòmens simultanis:
- La canalla transcendeix. Als fills/es se’ls estima incondicionalment (deplorables excepcions a banda). Com més petits, més requereixen presència, atenció i cura a discreció; temps de dedicació. De qui? En les cultures del sud d’Europa, sobretot de les mares, perquè “Es considera que és el seu rol, la seva responsabilitat” diu Lourdes Muñoz, experta en igualtat i presidenta d´Open Data. “Tenir la casa i la canalla al cap”.
- En aquest mateix cap i en la mateixa etapa es requereix temps pel creixement formatiu i professional. Alta concentració, dedicació i atenció.
Si es disposa d’una feina estable, es treballa en una organització amb responsabilitat social real, si hi ha prou renda econòmica, xarxa familiar i amical disponible, forta convicció en la importància de la pròpia trajectòria professional, els serà més fàcil. Empraran tots els mitjans per compaginar la cura de l’infant amb el progrés formatiu i laboral propi. Cert què hi ha dones amb horitzons brillants que assumeixen satisfetes dedicar-se en exclusiva a tenir cura de la canalla mentre la parella treballa. Hi tenen tot el dret. Ara bé, hi ha prou indicadors que, una vegada es perd el tren professional és, si més no, difícil de recuperar-lo. Com manifesta Yolanda Triviño, creadora i directora de Valkiria Coworking Space, “que les mares deixin de treballar per cuidar el nen/a convertint-lo en el centre de la seva vida és perillós, estan condicionant el seu futur. Ara, és perfectament respectable”.
Dit això, ho tenen pitjor aquelles provinents de nivells educatius baixos, amb fracàs escolar a l’esquena i previsible poca motivació per la formació i el seu desenvolupament professional, amb rendes humils, treballs inexistents, precaris o inestables i una xarxa familiar i relacional feble. Si les unitats familiars no poden suportar la despesa d’una escola bressol i/o els nenes/es no han estat admesos a les llars d’infants de titularitat pública (desbordades, en general, a les ciutats grans, per la demanda). Places que tampoc són gratuïtes a no ser que s’acompleixin uns criteris estrictes. Aleshores, sense cap altra mena de suport públic, no hi ha elecció. És probable que “decideixin” quedar-se a casa amb l’infant. “Ni-Ni”: Ni es formaran, ni treballaran fora de casa. Invisibles i soles.
D’altres, cercaran marcs alternatius. Comenta Laxmi Fernandez, participant d’un grup de criança compartida quan el seu nen no va poder entrar a l’escola bressol pública: “Quan els bebès són tan ”peques“, necessites una tribu, una xarxa que et faci costat, gestionar-te amb la casa i el món laboral i no sentir-te tan sola”.
Una disjuntiva sobrevola l'anàlisi: És incompatible la cura i benestar dels infants amb el creixement professional de llurs mares?
Assenyala Chelo Chacartegui, experta en dret laboral i igualtat d’oportunitats que “s'ha de deixar de culpabilitzar les dones que aposten també pel seu desenvolupament professional i personal”. Elisa Stinus, especialista en usos del temps i igualtat, reflexiona que “més enllà de generar tensions, conciliació laboral versus benestar dels infants, caldria reconciliar-los. Tan important és facilitar la trajectòria professional de les dones com facilitar la cura en l’àmbit domèstic”. A les edats en què són mares tal vegada es troba un dels focus crucials de la desigualtat.
Per tant, per part dels organismes competents que aposten per una igualtat d’oportunitats real i per transformar de forma efectiva la realitat actual, què cal?
- Cal fer visible la problemàtica, posar-hi el focus, recollir, analitzar i fer “parlar” les dades.
- Cal avançar en consens, contrastant punts de vista, construint xarxes entre agents d’interès.
- Cal fer proves pilot per dones (i homes) amb infants petits. Apunta Bárbara Carfí, mare entrevistada: “Les Administracions haurien d’arriscar-se i planejar proves pilot. Trobar models a proposar a mares i pares amb infants. És un univers complex. I molt divers”.
- “Cal dissenyar polítiques públiques d’usos socials del temps. Considerar el temps com un dret de les persones, la gent ha de tenir dret a poder utilitzar el temps per a desenvolupar-se professionalment”, manifesta Carme Freixa experta en igualtat i especialista en polítiques d’usos del temps.
- “Cal prendre decisions arriscades i valentes que ajudin a mares i pares a compaginar la relació i criança dels seus fills/es amb el seu progrés laboral i professional”, expressa Manel Bardavio, expert en polítiques d’igualtat de gènere.
Cal, en definitiva, dedicar-hi recursos, enfocar, prendre decisions, dissenyar polítiques, consensuar, provar, fer xarxes efectives, donar ajudes flexibles i col·lectives, obrir el debat sobre l’invisible temps de les dones amb canalla i la seva gestió. Temps, sempre el temps.
