La inspectora Petra Delicado i el sotsinspector Fermín Garzón han d'investigar un assassinat comès cinc anys abans, que havia quedat arxivat sense resoldre. La investigació anirà destapant lligams subterranis entre una família barcelonina típicament burgesa i la Camorra italiana.
Han estat molts els intents d'adaptar la novel·la policial al nostre context. Val la pena assenyalar que un dels primers va ser el de l'escriptora Emilia Pardo Bazán, que a La gota de sangre (1911) va crear el detectiu Ignacio Selva, en part inspirat en Sherlock Holmes. Però no va aconseguir situar-lo de manera creïble a la societat espanyola, on, a diferència del món anglosaxó, el detectiu privat no pot exercir la investigació criminal. Més endavant, durant la transició democràtica, es va produir el mateix problema amb la caracterització d'altres detectius, com Pepe Carvalho, creat per Manuel Vázquez Montalbán.
És evident que el detectiu és la peça fonamental de la novel·la policíaca, un gènere que es defineix més pel seu protagonista que per la seva temàtica criminal. Ell és l'intermediari entre el lector i la realitat social en què es produeix i en què s'explica el crim. Per això, la novel·la policial ambientada a Espanya ha de basar-se en detectius de la policia oficial. Més que en models anglesos o americans, són més adequats d’altres com el comissari Maigret, emblemàtic de la França que atorga a la policia estatal el monopoli de la repressió del crim.
La inspectora Petra Delicado, que ja ha protagonitzat diverses novel·les, és una figura detectivesca consolidada i creïble per la seva encertada configuració psicològica. Petra és una dona forta, però no prepotent. El seu feminisme és pragmàtic, natural i imprescindible per demostrar la seva competència professional en un àmbit dominat pels homes. Però el que la converteix en un personatge literari sòlid és la seva complexitat, les seves contradiccions, les tensions entre la seva vida professional i la seva vida de parella, els seus reprimits anhels de maternitat, els seus moments de desànim... D'aquesta manera el personatge de Petra se salva dels tòpics en què han caigut altres dones detectius, aquestes senyores que resolen els casos gràcies a la seva innata sensibilitat o la seva “intuïció femenina”.
L'encertada configuració del personatge principal es completa i es reforça amb la de la seva parella professional, el subinspector Fermín Garzón, que s'autodefineix com “homenot de poble” (p. 415). Fermín és el contrapunt sanchopanzesc de Petra, amb la qual manté una relació professional lleialment competitiva. Petra i Fermín formen, doncs, una parella de policies que es complementen molt bé, que treballen en equip, encara que no vulguin admetre-ho.
No només els personatges principals estan ben traçats. La resta de personatges, tant els que apareixen en tota la sèrie com els que intervenen només en una de les novel·les, també són creïbles. La seva caracterització és breu, però no esquemàtica ni maniquea. Que l'autora domina àmpliament l'anàlisi psicològica també ho comprovem amb els aguts comentaris que apareixen de tant en tant, com si no tinguessin gaire importància: “Tot afecte, per petit que sigui, genera una obligació en qui el rep, i aquesta obligació pot estar tan sols fonamentada en que no desitgem trencar la bona imatge que de nosaltres té qui ens estima ”(p. 309).
No està al mateix nivell l'ambientació. Resulta que la persona assassinada és justament un empresari tèxtil, sector emblemàtic de la indústria catalana fins fa uns anys. Però la Barcelona que descriu a la novel·la és un decorat basat en tòpics turístics. No hi ha ni la més mínima referència al català, una llengua ben present en la realitat quotidiana de la ciutat. Un lector mexicà que no disposés de més informació podria arribar a pensar que Barcelona és una ciutat en què tots parlen castellà i res més que castellà. En canvi, autors com García Márquez, en els seus relats situats a Barcelona, han deixat constància dels personatges que parlaven en català. I, molt abans, Cervantes havia certificat que Perot parlava en català amb els seus bandolers. No es tracta de cap homenatge ni de cap opció ideològica, sinó, simplement, de no ignorar una realitat social evident.
Un problema semblant es planteja quan en la novel·la amb prou feines trobem una referència marginal als mossos d'esquadra, la policia autonòmica que des de fa anys té competències sobre la investigació criminal. Llevat que la novel·la se situï bastants anys enrere, no és versemblant que la inspectora Petra Delicado ignori aquest tema. Un exemple recent de com s'ha d'abordar la qüestió el trobem a La marca del meridiano, de Lorenzo Silva. En aquesta novel·la policial ambientada a Barcelona, la Guàrdia Civil investiga en col·laboració amb els mossos, i no com una concessió o una decisió personal, sinó en compliment de la legislació vigent.
És innegable que una novel·la pertany al regne de la ficció, i no té per què reproduir les últimes novetats legislatives, però una novel·la policial ha de ser versemblant, ha de tenir una ambientació creïble. L'autor és totalment lliure a l'hora d’escollir l'escenari, realista o fantasiós, en què situarà la trama argumental. Però, una vegada exercida aquesta lliure decisió, ha de ser conseqüent amb ella. En cas contrari, perd credibilitat als ulls del lector. Si se'ns permet un exemple molt exagerat, és el que passa amb certes pel·lícules americanes, que situen els sanfermines a Sevilla.
En fi, la Barcelona de la inspectora Petra Delicado no s'assembla molt a la Barcelona actual. Desconeixem les raons d'aquest dèficit, però sens dubte no es deu a un descuit, perquè l'autora demostra que sap construir una correctíssima ambientació per als episodis situats a Itàlia, esquitxats d'expressions italianes, de tòpics com la pasta, els italians seductors, etc.
L'estil de la novel·la és bastant cinematogràfic: acció constant, molt diàleg espontani, descripcions concises... Però s'eviten els excessos de presentar els esdeveniments només des de fora, des d'una mirada externa. L'ús de la primera persona permet introduir breus moments d'introspecció, de reflexió sobre els fets. I l'alternança entre la Petra inspectora i la Petra casada humanitza la protagonista, dosifica el ritme narratiu i frena la tendència a centrar-se exclusivament en la investigació i en l'acció trepidant. Com en les bones novel·les negres, la veritat oculta va aflorant a poc a poc, més que per la sagacitat genial de l'inspectora, per la seva constància a l'hora de reconstruir i remoure els ambients en què i de què va sorgir el crim. D'aquesta manera, la solució de l'enigma deixa de ser una sorpresa per esdevenir una conclusió lògica, inevitable, que el lector comparteix amb l'autora.
Aquestes qualitats de l'estil narratiu destacarien més si estiguessin acompanyades per l'ús d'un llenguatge estàndard, però correcte i curós. Les comes sobren en alguns llocs i falten en d’altres. Sembla que haguessin estat llançades com qui tira sal a l'amanida. Una bona correcció d'estil hagués pogut evitar-ho, igual que les incorreccions lèxiques i gramaticals que apareixen amb massa freqüència. Oferim tan sols una breu selecció de les mateixes, per no sobredimensionar aquesta qüestió de detall, però no menor, i que no només competeix a l'autora, sinó també a l'editorial.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
