Per ordre de la reina Isabel d'Anglaterra, Shakespeare s'embarca cap a Dinamarca, com a membre d'un grup de cortesans que té com a missió reforçar les relacions amb el rei Cristián IV. Durant el viatge, el vaixell serà assetjat per una monstruosa balena blanca, que l'escriptor vol convertir en protagonista d'una de les seves obres dramàtiques.
Una situació sorprenent no es basa en la novetat absoluta, sinó en la probabilitat. Unint dos elements coneguts, però que habitualment estan desconnectats, es pot crear una situació nova. Per exemple, seria una gran sorpresa trobar a les deu de la nit un programa de crítica de llibres en un canal televisiu de gran audiència.
En aquest sentit, la novel·la de Jon Bilbao és profundament original, no perquè inventi un assumpte nou, sense antecedents, sinó perquè fon dos temes de sobres coneguts, però fins ara separats: la vida de Shakespeare i Moby Dick, la novel·la de Herman Melville. Aquesta associació, explícita en el títol de la novel·la, a Google només l'haguéssim trobat enfocada cap a la influència de Shakespeare sobre Moby Dick. Però Jon Bilbao es distancia d'aquest plantejament erudit i el capgira. És Shakespeare qui, de manera anacrònica, però creïble, s'inspira en la mateixa balena que va inspirar la novel·la de Melville per imaginar una trama teatral destinada a sorprendre el públic de Londres. La presència del monstre marí fa que Shakespeare s'oblidi del seu projecte de drama basat en la Ilíada i reflexioni sobre la creació d'una obra teatral aliena a models literaris.
Un cop atret l'interès dels lectors amb cimbells tan atractius, l'autor ha hagut d'afrontar el desafiament de seguir interessant-los amb materials argumentals que són familiars als lectors mitjanament cultes. I aquí és on cal advertir que, per gaudir plenament de la novel·la de Jon Bilbao, es requereix un cert coneixement tant de la vida de Shakespeare com de l'argument de Moby Dick. En cas contrari seria difícil captar les constants referències llançades cap a aquests dos referents.
Pel que fa a la vida de Shakespeare, Jon Bilbao ha sabut moure's entre la realitat (el que coneixem del genial dramaturg) i la ficció (tot el que desconeixem de la seva grisenca i sovint nebulosa biografia). I, pel que fa a Moby Dick, ha sabut recrear els elements simbòlics de la misteriosa novel·la del no menys misteriós Melville.
L'autor ha hagut de documentar-se a fons perquè fos creïble la barreja d'ambdós components. I ho ha aconseguit. Només cal esmentar alguns anacronismes de menor importància. No obstant això, és una llàstima que no hagi aprofitat, encara que de manera anacrònica, les referències a les balenes que Cervantes introdueix en la seva novel·la pòstuma Los trabajos de Persiles y Sigismunda (1617). S'hi descriuen diverses situacions que apareixen a Shakespeare y la ballena blanca. Per exemple, els rajos d'aigua que llancen “aquellos monstruosos pescados”, davant els quals “menester es disparar toda la artillería, con cuyo ruido se espantan (Libro II, XV). Hauria estat una altra de les interessants connexions que hi ha entre tots dos genis literaris coetanis. Sabem que l'anglès va escriure una obra teatral (avui perduda) basada en un dels episodis del Quixot.
Tot i que la novel·la ha aconseguit un notable grau de fidelitat històrica, hi ha una escena que no només resulta poc creïble, sinó que trenca la tensió climàtica del final. Calhoun és un mariner esquerp, al qual tota la tripulació mira amb por i recel. Ha caçat balenes amb els mariners bascos. Quan es presenta voluntari per matar la monstruosa balena blanca, el comte de Derby li ofereix una generosa recompensa. Però Calhoun no en té prou, i reclama l'exquisit vi destinat al rei de Dinamarca. Quan l'ha begut, exigeix passar la nit amb l'amant del comte. I a més, vol fer servir la cabina de l'aristòcrata. El comte accedeix gairebé sense resistència, i aguanta estoicament la humiliació afegida de que Calhoun formuli totes aquestes exigències amb gran grolleria, a plens pulmons i davant tota la tripulació.
Per descomptat, podrien haver-se donat unes conductes tan inusuals en un aristòcrata i un mariner de l'època, però un cas tan excepcional hagués requerit que el novel·lista tracés una profunda caracterització dels personatges i una detallada explicació que fes versemblant allò improbable.
Un altre problema és el desajust entre l'estructura i l'argument. L'extensió (230 pàgines aconseguides a base d'una molt generosa mida de lletres i espais) correspon més a una nouvelle, una novel·la curta, que a una novel·la. Per això els salts temporals cap enrere, dedicats a certs episodis de la vida de Shakespeare, ocupen un espai i un protagonisme desproporcionats, que els col·loca a la vora de la digressió. Interrompen la narració i sovint queden desconnectats del tema principal, que és el viatge marítim i l'amenaça de la balena blanca. Situats en una estructura més àmplia, aquests episodis haguessin completat i il·luminat les vivències i reflexions de Shakespeare durant el viatge, connectant així les vicissituds del viatge amb les de la vida del dramaturg.
En definitiva, Jon Bilbao ha obert una original senda narrativa, que porta a un tipus de novel·la culta, intel·ligent i al mateix temps amena, i que en el futur probablement produirà nous i millors resultats. Per això Shakespeare y la ballena blanca és una rara i prometedora excepció dins del panorama de la narrativa espanyola actual.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
