Rithée Cevasco és una psicoanalista i sociòloga francesa que viu entre París i Barcelona. Es mou en els camps de la psicoanàlisi i la sociologia, interessos que la van portar a fundar el Centre d'Investigació Psicoanàlisi & Societat, que treballa diverses qüestions socials, a Barcelona. Reflexionem amb ella sobre la psicologia de la por i el terror, la paranoia i la sobrereacció després dels atemptats de París. Segons Cevasco, hi ha una dialèctica entre la inseguretat per l'atemptat i la seguretat pel desplegament de forces. La psicoanalista adverteix també dels riscos que augmenti el racisme a França, per això considera que és molt important que davant de la radicalització la pròpia comunitat musulmana respongui: “Si no, s'exacerben els sentiments antiislàmics”.
Després dels atemptats de París hem vist com gent que vivia relativament tranquil·la ara té por. És inevitable sentir por?
Bé en realitat ja des dels atemptats de febrer a Charlie Hebdo la gent viu menys tranquil·la. Cada cas és singular però seria una negació dir que no et fa por una situació d'aquest tipus, com més proper estàs. Els atemptats van ser al districte 11, on jo visc quan estic a París, per això em va impressionar més perquè és un escenari que em resulta proper. Seria preocupant també que la gent no tingués por perquè és una amenaça real. No és el mateix la por que l'angoixa, però.
Quina és la diferència?
Por és quan saps que tens una amenaça. És com quan els animals se senten amenaçats i tenen una conducta de fugida. Però davant l'imprevist, anticipes, i pots anticipar el pitjor. Això és l'angoixa. Es dispara la fantasia, les paranoies, i és més complicat que la por.
Estem vivint una por individual o col·lectiva?
Parlar de por col·lectiva és difícil, la por i l'angoixa són singulars a cadascú però sí que es contamina i hi ha un temor col·lectiu que és com una epidèmia. Tot França se sent amenaçada, perquè és un objectiu precís.
El risc d'atemptat està portant a l'extrem el desplegament en termes de seguretat i precaució.
El discurs dominant en els mass media és “estiguin tranquils”, “seguiu amb les vostres vides”. En la major part de les entrevistes la gent diu coses com “no ens deixarem atemorir”, o sigui que de moment no se sent una gran paranoia. Sí que hi ha un desplegament molt gran de forces, però la presència dels militars i els policies no són el que causen la por, perquè tranquil·litzen la gent, però la seva presència recorda que existeix l'amenaça. T'impressiona però al mateix temps saps que els atemptats poden venir de qualsevol part. Hi ha una dialèctica entre la inseguretat per l'atemptat i la seguretat per les forces.
També és un debat intern entre la inseguretat i la llibertat d'un mateix.
Bé, a França això funciona molt. Només cal veure a tothom cantant La Marseillaise. Divendres passat, quan es complia una setmana dels atemptats, entre els joves hi havia una mena de consigna per omplir les terrasses dels bars i demostrar justament que volien seguir amb la mateixa vida de sempre. La reacció, és diferent, és clar, si una mare ha perdut un fill o un marit ha perdut una dona, evidentment no anirà a ballar o a prendre copes per demostrar que la vida segueix. Però sí que hi ha un discurs sobretot en la gent jove que està marcat en aquest punt perquè l'atemptat es va fer al Bataclan, en un barri que està molt de moda, amb gent que ve d'altres barris, en un moment que es feia un concert de rock. Està molt present la interpretació que justament els terroristes apunten a alguna cosa que té a veure amb la festa, amb “la corrupció de la societat francesa”, o sigui que se senten atacats per l'estil de vida.
Abans comentaves que els francesos tenen molt arrelats valors com la llibertat, la reacció va lligada també a la cultura d'una societat?
Sense cap mena de dubte. Això de la llibertat, igualtat i fraternitat és molt francès. Té la seva doble cara, però, pot també tenir la cara del rebuig a l'estranger, que crea una polarització patriòtica.
Creus que aquesta cara de rebuig a allò estranger anirà en augment?
Sí, el problema és que el racisme pugui augmentar. A França hi ha un partit d'extrema dreta que aprofita la situació al màxim amb el seu discurs racista, que proposa que tots els musulmans sospitosos siguin posats en un camp d'internament. L'important ara és que la comunitat musulmana estigui responent a França.
Ho estan fent ja?
És clar, fins ara hi havia un discurs de no pronunciar-se gaire. Ara immediatament el major responsable del món islàmic es va pronunciar contra els atemptats i aquest divendres a la Grande mosquée, a la mesquita més important de París, cantaran La Marseillaise. Això és absolutament inèdit i és un pas molt important. Davant la radicalització la pròpia comunitat musulmana ha de respondre, si no, s'exacerben els sentiments antiislàmics.
Quina és la responsabilitat dels mitjans de comunicació en tot això?
Els mitjans tenen molta responsabilitat, sí. Al meu parer la informació sobre els atemptats va ser molt discreta, la qüestió ve després perquè en el moment de l'acte els mitjans no van induir a la situació de pànic i la policia va ser bastant eficaç. El problema ve amb la utilització política de l'assumpte. Aquí és molt variable segons les ideologies dels diferents mitjans també.
A Bèlgica es va demanar, per exemple, una apagada informativa temporal aquest diumenge sobre les operacions de la policia.
A Bèlgica és diferent però, perquè en aquest cas és una situació de previsió, no és una situació que estan ja en l'acte de l'atemptat, porten des de dissabte amb l'estat de setge decretat [aquesta entrevista es va fer dilluns dia 23]. Encara que no és responsabilitat directa dels mass media, sí que se m'acut un exemple d'irresponsabilitat. El ministre Manuel Valls va anunciar en un moment que hi havia la possibilitat de l'ús d'armes químiques, això sí que va causar molta angoixa. És una cosa que no està ubicada, que pot afectar tot un sector geogràfic...no tens resposta davant d'això. Caldria analitzar tots els mitjans. En el meu cas jo no em vaig informar per la televisió, mai la miro, sinó per France Info, una ràdio d'informació.
Hi ha països on la gent viu amb aquesta situació diàriament.
Un no pot viure amb l'angoixa constant, cal detenir-ho d'alguna manera, i això és molt variable en cada persona. Nosaltres som una generació que no ha conegut la guerra, això cal preguntar-ho als que sí que l'estan vivint. Hi ha molts països que viuen constantment sota la guerra i hi ha alguna cosa que es fa per continuar vivint, si no és impossible.
S'està sobrereaccionant?
Jo sóc francesa, i els atemptats es van produir en un lloc que em resulta familiar. Amb la qual cosa et puc dir que vaig estar quatre o cinc dies amb sobrereacció, estava d'acord amb que es prenguessin mesures de seguretat fora del que és normal però quan passa un temps cal abaixar la sobrereacció i començar a calcular les conseqüències també de fet que suposa un estat d'excepció i els atacs als drets humans que pot haver-hi, així com també plantejar-se si bombardejar és el millor o no. Val la pena comparar la situació amb la de Charlie Hebdo, perquè en aquest cas no va ser reivindicat per Estat Islàmic. Estat Islàmic o Daesh, com en diem nosaltres, està territorialitzat, llavors hi ha objectius més precisos.
El gihadisme juga amb el terror psicològic i en part està guanyant aquest joc.
Sí, això sens dubte, l'objectiu és crear pànic. És clar que fan una política de terror indeterminat, perquè l'objectiu al qual apunta és tot Europa i també els Estats Units i és població civil. No és una guerra d'un exèrcit contra un altre, encara que hem de recordar que a les guerres modernes sempre hi ha el que anomenen “danys col·laterals”, civils.
Alguns autors s'han atrevit a parlar de la psicologia del terrorista.
És difícil saber el que li passa pel cap a algú així. Es poden establir una sèrie de causes, es pot fer un perfil, és una generació molt soferta socialment però caldria passar pel cap un per un. A més, un mai té l'oportunitat de parlar amb un terrorista. Ja hi ha moltes hipòtesis que prenen l'odi i la frustració com a base. No són soldats qualsevol, estan disposats a perdre la vida i això és una causa molt forta, perquè aparentment no tenen por a la mort. La posició és sacrificial i d'això sí que es pot dir molt, està sostingut en la creença que ser màrtir és guanyar-se el cel. Paradoxalment és morir per gaudir més, canviar el malestar de la vida per un gaudir després de la mort. Si creus que hi ha una vida més enllà aquesta la pots sacrificar, és així de senzill.
Sobre este blog
El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
