Anomenin-ho estirp o llinatge, herència de sang o estofa. Diguin-li endoll. Qualsevol d'aquests termes ens condueix a la Nepocràcia i, tal com estan les coses, és difícil que la seva sola menció no ens remeti a un patró immediat. A qualsevol exemple d'aquestes sagues familiars que protagonitzen el poder polític recent, fresc, d'avui mateix...
Al capdavall, diran els lectors, per què parlar d'històries antigues si aquí no es parla més que dels Borbons o els Pujol? ¿Per què tanta arqueologia si una mica més lluny tenim el possible retorn del cognom Clinton a la Casa Blanca, la pintoresca presència del tercer Kim consecutiu a Corea del Nord o el segon Castro seguit que governa a Cuba després de gairebé sis dècades?
Aquesta immediatesa, en tot cas, està sent ventilada en qualsevol mitjà de qualsevol tendència i sota qualsevol suport. I és que l'ús de la Nepocràcia (més aviat el seu abús, ja que la seva mera existència ja implica arbitrarietat) no coneix fronteres geogràfiques, polítiques o ideològiques. En democràcia i en dictadura, en la Monarquia i la República, sota el capitalisme i el comunisme, així en la pau com en la guerra, la Nepocràcia persisteix com un do sostingut de la vida política.
És clar que no podem negar el seu apogeu en les monarquies, però tampoc convé esbargir en el consol que és alguna cosa exclusiu d'aquestes. Si mirem als Estats Units, on no hi ha hagut reis, trobem que allí es parla amb tota naturalitat de la dinastia dels Kennedy o els Bush. I això en el que toca a la política, diguem-ho així, directament. Un Rockefeller mai ha necessitat la presidència del país per manar-hi.
Aquesta omnipresència de la Nepocràcia contrasta amb el seu escàs lloc en els diccionaris. Allà, “Nepotisme” es manté com l'expressió convencional d'aquest tipus de poder, encara que no tots els països, llengües o cultures li prestin la mateixa atenció, cosa que diu molt sobre aquest assumpte. Sense convertir-ho en costum, un rastreig per les diferents versions de la Wikipedia il·lustra aquestes diferències. En català, per exemple, se li destinen al nepotisme unes cent paraules, mentre que en castellà no passa de quatre-centes. A la Wikipedia francesa les coses canvien, creix el volum de la definició, i hi ha lloc considerable per la seva història amb exemples que van dels Bonaparte als Mitterrand. La Wikipidea en anglès aporta, a més, una sucosa recomanació de llibres i articles per eixamplar els nostres coneixements sobre aquest poder filial.
Mentre això succeeix en els territoris del llenguatge, en el camp de les idees s'ha imposat recentment la teoria d'un capitalisme nepocrático al qual Thomas Piketty diu “patrimonial”, en el qual es trenca l'ascensor social que dinamitzava a les societats contemporànies. És del que tracta, precisament, El Capital al segle XXI, llibre assentat en una meticulosa anàlisi estadística que manifesta la ruptura entre l'acumulació de riquesa i la distribució d'aquesta riquesa durant els últims 250 anys. El resultat, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, no deixa cap dubte: el món actual s'ha construït sobre la base d'una desigualtat creixent. Una disparitat que dissol les oportunitats de millora social i la vella fantasia d'uns pares que s'esforçaven perquè els seus fills visquessin millor que ells.
Així les coses, parlar avui de Nepocràcia no requereix que traguem del bagul històric a tota la saga de reis, magnats, presidents o primers secretaris que en el món han estat. Només cal remenar una mica això que es diu “capitalisme patrimonial”, aquesta mena de feudalisme de mercat de l'actualitat, per veure que, d'una manera cada vegada més notable, són les mateixes famílies les que incrementen la seva riquesa i són les mateixes famílies les que incrementen la seva precarietat.
La Nepocràcia -des d'aquesta perspectiva de la Desigualtat (Inequality)- reforça la idea d'un món que, a nivell social, va tornant al segle XIX. Però hi ha un altre punt que no convé oblidar. Tothom coneix la molt famosa, i molt mafiosa, frase de Roosevelt sobre Somoza: “És un fill de puta, però és 'el nostre' fill de puta”. En aquesta Era del Capitalisme Selectiu, aquesta sentència es reforça segons el projecte polític de què es tracti: El problema no és que siguin capitalistes, és que no siguin “els nostres” capitalistes.
Destruïda la quimera de l'home fet a si mateix que podia canviar l'estigma de la seva pobresa ancestral, el Capitalisme Selectiu s'incrusta en les elits i, sobretot, en uns governs que legislen a favor (que no per a tots els capitalistes) com a premi a la seva lleialtat (que no a la seva capacitat competitiva).
A aquest capitalisme només per capitalistes li queda poc del vell liberalisme, i resulta difícil trobar en el seu procedir alguna cosa de l'esperit d'Adam Smith a La riquesa de les nacions. El Capitalisme Selectiu té arrels més properes a les implantacions de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina o a la Xina de Den Xiaoping, models en què David Harvey va detectar l'inici del neoliberalisme a escala mundial. Un altre capítol important de la seva evolució estaria connectat a les transicions de les societats comunistes a l'economia de Mercat, amb les seves teràpies de xoc i el sorgiment dels nous oligarques. Un tercer moment de Capitalisme Selectiu el podem trobar en els emirats àrabs, on el matrimoni entre petroli i monarquia no para de seduir Occident.
Estats Units, Europa o la Xina són cada vegada més proclius a aquesta mena de capitalisme sota el qual l'Estat funciona com a director d'operacions, mediador o mer subordinat, segons convingui. Per a aquest model, i sempre tenint en compte els matisos, un capitalista no és dolent pel fet de ser-ho, sinó per no donar suport suficientment la causa del govern. I a l'inrevés, per a aquests capitalistes ultraliberals l'Estat ja no li resulta nefast per definició, sempre que els permeti operar al seu gust.
La Nepocràcia és, doncs, la forma ideal de poder que assumeix en l'actualitat el Capitalisme Selectiu. Anomenin-ho “capitalisme patrimonial” o “capitalisme de l'1%”. Diguin-li “capitalisme especulatiu”. Al final de la revolució sandinista, els nicaragüencs van emprar un terme que val la pena portar al present: “La Piñata”. Un grup està a partir un pinyó polític sempre que tingui a la mà un fil per estirar per trencar i beneficiar-se de la pinyata econòmica.
És aquest el moment extàtic en què el pare li traspassa al fill els seus caramels i li deixa anar aquesta frase bíblica que defineix la Nepocràcia: “Aixeca't i mana”.