“El fracking és una bombolla com la immobiliària però dura menys temps”

Antonio Turiel és físic i investigador del CSIC amb una ferma voluntat transformadora. Les dades li han demostrat que cal fer un canvi radical de rumb i apostar per un altre model econòmic que s’allunyi del créixer per créixer i, a més, a ritme desenfrenat. Les matèries primeres s’esgoten, les energies renovables no generaran prou rendiment per seguir el ritme del sistema i mètodes com el fracking fan olor d'‘estafa’. Cal parar, analitzar dades i girar el timó.

Quan es parla dels motius de la crisi econòmica sempre arribem a les mateixes conclusions: que si la bombolla immobiliària, que si els cicles econòmics… Però vostè ens planteja quelcom totalment diferent: centra les causes en el sistema energètic...

El problema principal amb què ens trobem és la sostenibilitat del nostre sistema econòmic. Estem davant d’un model que es basa en el creixement exponencial i sistemàtic del Producte Interior Brut (PIB) per generar ocupació i ho acceptem de manera acrítica. Això implica que quant més tens, més has d’aportar, és a dir: amb un creixement del 2’8% -que es consideraria normal-, dupliques el PIB cada 25 anys i això és un ritme molt elevat.

L’Agència Internacional de l’Energia (AIE), entre d’altres, corrobora que perquè hi hagi un creixement de l’economia hi ha d’haver un creixement del consum d’energia. Aleshores, per poder créixer a aquests ritmes exponencials, la disponibilitat d’energia que consumim cada any ha de créixer també exponencialment.

I què passa quan aquestes fonts d’energia estan arribant als seus límits?

Hem d’entendre que els problemes no comencen el dia que s’escuri l'última gota de petroli: comencen quan la producció de petroli no és capaç de seguir el ritme desenfrenat que la nostra economia requereix. I això, de fet, ha començat a passar ja, concretament el 2005, abans fins i tot del començament oficial de la crisi.

És el que es coneix com el peak oil...peak oil

Sí, és el moment en què la producció de petroli ja no puja més i, tard o d’hora, comença a decréixer. És una situació que ja no es pot revertir perquè per extreure petroli, que a més és cada vegada més inaccessible i de pitjor qualitat, necessites gastar més energia i hi ha una cosa clara: en el moment en què costi més energia extreure la matèria primera que la que ella ens pugui retornar després, ja no té sentit.

I, com comentava, ja fa 8 anys que vam tocar el límit.

Sí, amb el petroli va ser el 2005 i ara es troba en una declinació lleugera però en menys de 5 anys la tendència començarà a decréixer molt ràpidament. Tot i així, existeixen succedanis del petroli, que no tenen la mateixa rendibilitat, on encara el peak oil està una mica amagat.

El problema, per això, no és privatiu del petroli. Què passa amb el gas natural, amb el carbó i l’urani?

Aquestes tres matèries primeres encara no han arribat al seu màxim, però s’estima que ho facin d’aquí al 2020. I hem de tenir en compte que el combinat de petroli, gas, carbó i urani s’espera que assoleixi el seu màxim el 2018. Penso, però, que començarà a minvar abans, ja que per a l’extracció d’aquestes matèries primeres es requereix el petroli i aquest és el que té una pitjor projecció.

Una de les conseqüències d’aquest horitzó finit de les matèries primeres no renovables, que suposen el 92% del consum d’energia actual, és la utilització de mètodes d’extracció cada cop més agressius, com és el cas del fracking...fracking

El fracking és una estafa a gran escala. S’està intentant vendre la idea que és una font d’energia que ens alliberarà de la nostra dependència energètica exterior, quan en el fons als EUA s’ha demostrat que ha estat una manera d’arruïnar-se molt efectiva. Les companyies americanes que es dediquen a l’extracció de gas de fracking van arribar a perdre 10 mil milions de dòlars cada trimestre durant el 2010 i el 2011, i el 2012, 10 milions de dòlars l’any. De fet, la majoria d’empreses que es dedicaven a això han fet fallida.

Sembla que aquestes dades no arribin aquí... Més aviat el contrari...

Fàcil. S’està intentant confondre l’opinió pública venent la idea que això pot ser una salvació. Però és un recurs de molt mala qualitat, que costa molt d’explotar, que pot no ser rendible i que, a més, dura molt poc.

I per què els governs català i espanyol insisteixen en donar crèdit a aquesta opció?

M’atreviria a dir que el fracking és una bombolla com la immobiliària, només que dura menys temps. El problema és que té unes conseqüències mediambientals que no són negligibles. Escoltar declaracions del ministre d’Indústria, Energia i Turisme, Jose Manuel Soria, dient que és una revolució energètica i que suposarà coses meravelloses per a Espanya només et fan pensar dues coses: o està molt mal documentat o...

O què?

Jo em limito a donar dades...

El problema de fons està clar: vivim en un món finit, però el sistema econòmic que ens abraça es basa en un creixement infinit. Les energies renovables tenen la clau?

Aquí trobem un altre entrebanc. Les energies renovables estan enormement sobreestimades. És evident que en un futur a llarg termini no tindrem res més que això, però fent les coses molt bé podem aspirar a que només ens donin un 10 o un 15% de l’energia que consumim actualment. També cal dir que potser no caldria consumir-ne tanta, per això. El problema és que el nostre sistema està viciat des de la base i és el que hem de canviar.

Llavors l’única via passa per canviar el sistema, entenc?

És evident. Com que no volem sentir a parlar de modificar el sistema econòmic busquem fonts d’energia miraculoses, però en el fons tampoc no podrien sostenir un ritme infinit en un planeta finit. Acabaríem xocant novament contra algun límit. I no ens parem a pensar que potser l’error de base és el propi sistema.

Bé doncs, dibuixem la transició...

Aquí està la gran dificultat. És relativament senzill plantejar les característiques a què volem arribar: un sistema d’economia estacionària, de circuit tancat, amb energies renovables i on tot s’optimitzi al màxim i que s’afavoreixi el compliment de les necessitats i no el consum pel consum. Però el repte és el moment de pas. Penso que cal començar per sensibilitzar la població, perquè els experts ja en són conscients. El que passa és que no es vol treure el debat al carrer per no generar por i desestabilitzar els mercats encara més.

Hi ha doncs, dos grans reptes: d’una banda, trencar els esquemes preestablerts de la ciutadania i, de l’altra, una qüestió de voluntat política.

Jo no crec que el problema vingui de la ciutadania. La veritable resistència és que els poders econòmics creuen que tenen molt a perdre –tot i que tenen més a perdre encara si no es fa el canvi– i s’hi oposen amb molta força a qualsevol idea que impliqui uns límits. I els polítics estan tan influïts pels grans lobbies de los poders econòmics que no tenen marge de maniobra i acaben actuant al dictat.

Davant de tot plegat, què pot fer la ciutadania des de la base?

Exigir el compliment estricte de la llei i posar sobre la taula un debat clar de quins són els límits i de la necessitat d’un canvi en el sistema.