A Puig Antich: La transició inacabada Gutmaro Gómez Bravo, professor de la Universitat Complutense, traça diverses línies que s'allunyen del discurs oficial, tant del passat com del present. D'una banda l'autor mostra amb claredat com va voler allunyar-se la causa de la justícia ordinària per privilegiar el control militar, tan característic de tota la dictadura franquista. Per l'altra, en unes conclusions letals pel seu contingut, critica el sistema judicial espanyol, on el continuisme és una característica que cancel·la la il·lusió d'una ruptura després de la mort del guanyador de la Guerra Civil d'un país on encara sembla impossible tancar velles ferides entre politiquejos, inutilitats públiques i un sistema poruc que es nega a que la Història amb majúscules emergeixi amb la seva autèntica llum.
Segueixes amb el tema de Puig Antich tot i haver publicat ara el llibre?
Sí, és clar. Hi ha diversos fronts. La figura de Puig Antich és una tècnica d'aproximació per reconstruir el final d'una època. El cas Puig Antich permet veure-ho tot.
Puig Antich com a paradigma.
Mitjançant aquesta troca veus el final del règim, les postures de la societat civil, la pena de mort i moltes altres matèries. Al llibre hi ha dos salts. El que és cap enrere consisteix a explicar el Franquisme com un model amb una continuïtat lògica i plantejada des de la seva pròpia coherència. El salt cap endavant remet a l'evolució de la societat fins als nostres dies.
En el llibre dediques un llarg capítol a situar molt bé el context del cas.
Sense un bon context perds molts factors que són essencials per a entendre la qüestió. Ens situa el 1973 i permet comprendre tot des d'una altra perspectiva. Per exemple ajuda a entendre que més que la baralla per un indult, una cosa en què va insistir el cinema, l'interessant és saber les raons que impedeixen commutar la pena. El govern d'Arias part del no i les coses es reinterpreten fixant bé el context.
Creus que segueix existint una gran ignorància col·lectiva al voltant del final del Franquisme?
Totalment. I a més hi ha una visió de la transició com un moment excessivament plàcid. S'ha fixat la seqüència a partir de la mort de Franco, la coronació de Joan Carles I i a partir d'aquest punt arribarà Suárez i tot serà fantàstic. Doncs no. Estem en un procés on només, durant aquests anys, Itàlia posa més morts sobre la taula. Amb quasi vuit-cents morts, conflictivitat social, desestabilització i moltes incògnites de futur no podem qualificar el període de tranquil. La policia i l'exèrcit es van mostrar amb claredat i el règim...
Se sentia molt amenaçat el 1973?
Els telegrames nord-americans, que sempre tenen una mirada molt fina, ens diuen que no és tant l'atemptat de Carrero el que altera l'ordre. La idea és que no s'ha de repetir un procés com el de Burgos. El règim fa pinya perquè el cúmul de factors aclapara i a sobre s'afegeix al tot la revolució dels clavells i les coses es compliquen més i més. Si tornem a allò que deies de la gran ignorància hem de remetre'ns a quatre dècades on no s'han reconegut dues de les nostres peculiaritats: tenim el dubtós honor de ser el segon país amb més desapareguts després de Cambodja i al mateix temps ser l'únic país que no ha revisat les sentències dels tribunals militars. Espanya segueix sent diferent.
Això ho planteges més al final del llibre i entra dins de la por que existeix a Espanya a tancar les ferides del passat.
Sí, clar que hi ha molta por. El cas Puig Antich afecta policia jutges i exèrcit. Ens parla, i toca, a l'estructura del sistema de poders. El poder judicial no reconeix el seu paper en la repressió franquista, que va legitimar de principi a fi, i tampoc reconeix avui dia que aquells judicis van ser una farsa.
I part del poder judicial actual ja formava part del mateix durant el franquisme. La continuïtat és clara.
I així es veuen les fallades del disseny. Tipus que estaven de jutges d'instrucció en aquest cas el 1973 després estan al Tribunal Suprem de Madrid el 2012 revisant-lo. Com van han de revisar un cas que ells mateixos van instruir?
Sembla que ara ens adonem de les fallades del sistema.
Exacte, ara de cop i volta surten tots els errors i no poden tapar-se així com així.
Si pensem en altres exemples històrics és curiós comprovar que gairebé mai, penso en el cas italià després del feixisme, s'ha produït una ruptura completa amb el passat, sempre s'ha donat una línia de continuïtat com si s'evités el creu i ratlla.
Però almenys s'aparten o es depuren. En el cas de la policia la cosa clama al cel. El cap superior de policia de Barcelona després del cas Puig Antich és ascendit, l'envien a Bilbao i acaba de governador.
Per què no es produeixen depuracions?
Un altre error del sistema visible en els Pactes de la Moncloa. L'article 10 desenvolupa la llei d'amnistia, que a mitjà termini és un error fatal i a llarg termini té un cost molt car. La tercera generació de néts de la Guerra Civil ha exigit amb força i ha mogut una sèrie de coses que políticament han tingut diferents efectes. Pel que fa a la transició parlem de gent que encara viu, i això també té un risc de manipulació, ja no es pot parlar de por o de perills perquè l'exèrcit o la policia assumeixin les seves responsabilitats. Polititzar la memòria i polititzar l'assumpte judicial té el seu cost, i aquest és que un munt de gent, no necessàriament conservadora, ha assumit això de manera perillosa, al revés, com un risc, com si anessin a alterar la seva cosmovisió.
Al final la classe política amb aquests mecanismes impedeix a la ciutadania la llibertat d'entendre veritablement la història recent d'Espanya.
Memòria amb Història, perquè si la Història no té memòria és un pamflet.
El mateix cas Puig Antich és més un símbol que un contingut.
Si es manté el mite es creen imatges intocables i irreconciliables, de José Antonio Puig Antich, i així la cosa no pot funcionar.
I sembla que els mecanismes textuals es desacreditin, gairebé sembla que un llibre com el teu sigui una mica perillós, tot el contrari que altres llenguatges com l'audiovisual, acceptats perquè són un relat fàcil.
I és complicat. Té a veure amb la immediatesa i la placidesa cap a missatges fàcils, quan en realitat el cas Puig Antich és una seqüència complexa que no es pot analitzar des d'un únic punt de vista. Per a un historiador és un repte perquè ens situem en un moment de canvi on no estava clar el fi i hi ha un revers tenebrós perquè et poden encasellar i determinats sectors s'han apropiat del mite.
En el llibre marques clarament la seqüència, és tan complicat el procés que necessites desgranar molt bé.
El procés judicial és molt complicat i enrevessat. La fase de 1973 a 1974 permet veure el funcionament policial i això és molt difícil, i aquí entra el tema de la protecció dels arxius. Després d'un any i mig et donen uns papers tapats amb típex, cosa al·lucinant que contrasta per exemple amb el senzill que resulta consultar arxius al Foreign Office, on pots fotografiar el que està desclassificat. En el llibre intento explicar el poder absolut de la Direcció General de Seguretat, que funciona com a policia científica i està per sobre del poder judicial. Això ho pensem molts historiadors, però no sempre tenim proves o evidències per demostrar-ho.
De fet amb Puig Antich ells intenten evitar per tots els mitjans que el cas vagi a la justícia ordinària.
El capità general de Catalunya no veu que el cas entri en l'òrbita militar, però Gil Mesas, cap superior de policia, uneix les diligències dels atracaments del MIL amb la mort del subinspector Anguas i crea un delicte de terrorisme. Hi ha moltes negligències i tripijocs, com quan prenen declaració a Puig Antich a l'hospital i l'endemà es repeteix l'operació i es modifiquen una sèrie de coses perquè el cas caigui en el delicte de terrorisme i es propiciï la pena de mort. Això és més visible en delictes de la postguerra però és clar, atordeix a veure com quaranta anys després es reprodueixen els mateixos mecanismes d'arranjament.
I com incideix l'assassinat de Carrero Blanco en l'assumpte?
En la rapidesa del procés. Un mes abans del de Carrero el fiscal ja havia demanat dues penes de mort per a Puig Antich. L'Estat superposa les seves crisis amb les execucions, sobretot en aquest cas la fusió es produeix amb la problemàtica amb la església, amb el cas Añoveros.
Què es pretén amb l'execució de Puig Antich?
Accelerar el procés és una mica exemplaritzant. La llei es compleix i qualsevol assumpte d'ordre públic es controla des d'allò militar quan molts grups demanen la prevalença de la justícia ordinària i reclamen drets humans. Tot això passa durant el supòsit aperturisme de l'esperit del dotze de febrer, que alguns companys de professió s'han cregut fins a parlar d'Arias Navarro com un protodemócrata.
Una cosa que és d'acudit, sona absurd pensar en Arias des d'aquesta perspectiva.
Sí, però aquesta visió serveix per crear antecedents i generar més punts del relat cap a la democràcia. Segons això Suárez és prolongador d'una cosa que ja s'havia començat i bé, crec que convé revisar la qüestió.
I la transició fins fa ben poc ha estat intocable. Serà la meva generació la que hagi de donar un cop a la taula.
Potser la literatura ha trencat més aquest paradigma. A Història Espanya no és l'epicentre del qüestionament. Cal allunyar-se de visions oportunistes.
El descrèdit de la transició sorgeix per una lògica natural dels esdeveniments.
I aquí el fracàs de la memòria té molt a veure. És posar portes al camp. El relat ha perdut credibilitat.
El relat era clau en la vertebració de la idea d'Espanya que teníem fins fa ben poc.
És l'ordre de les coses. La Constitució i la Llei de Reforma Política van ser bons mecanismes, però van ser grans passos que van eixamplar el sistema sense aprofundir en la qualitat democràtica, la descentralització i els drets socials, per això parlo d'una transició inacabada.
De veritat creus que podem completar aquesta transició?
Des del punt de vista judicial ho hem de fer, i no passa res perquè uns senyors acceptin la seva part de responsabilitat en el Franquisme, ja ho va fer l'església i no va passar res. En el tema de partits polítics és més complicat, tant PP com PSOE haurien de deixar que es revisin sentències i hi hagi un debat obert en les ciències socials amb, entre altres coses, comissions de la veritat.
A Sud-àfrica la comissió de la veritat es va fer per al ciutadà, i aquí seguim a cegues.
I en aquest sentit estem fatal. No es poden consultar documents i no és concebible que l'arxiu d'Afers Exteriors estigui sempre en obres perquè no puguis consultar-lo.
Nyaps volguts.
És al·lucinant.
I no ets el primer que em parla d'aquesta obstrucció a la consulta d'arxius, siguin de la Guerra Civil o de la transició.
I a més impedeixen veure dades que estan comprovades, com expedients de policies. No té sentit tapar amb típex el domicili d'un mort, és tot molt paranoic.
I mentre dius tot això penso una mica massa en la casta, que es protegeix a si mateixa.
Por, por a la inversa. Por a un major desprestigi. La cúspide actual del poder judicial comença als anys setanta, i clar no és el mateix dir que van començar a la dictadura, és una cosa que fa pudor. Haurien de posar a tot arreu La vida dels altres, és el que hauríem de fer aquí. El Franquisme no era tan perfecte, però...
No eren alemanys.
Però tenien fitxat a tothom, era un totalitarisme de la vida quotidiana amb un control social important. Els sectors hegemònics d'avui dia procedeixen d'allà.
De tots és sabut que això és així.
Però pensa en la dimensió del tema. Imagina que la casa del teu avi no fos seva, que procedís d'una altra gent a través de confiscacions. En aquest país s'han creat fortunes amb les mans tacades de la sang, i en aquest sentit el pacte segueix viu. Amb la sang de Puig Antich i altres s'adverteix que aquest domini de certs grups de la dictadura segueix molt viu.
I després un cop mor Franco el procés cap a la democràcia és el maquillatge d'aquesta perpetuació.
I la llei d'amnistia el consagra. Tres dècades d'incomprensió en aquest sentit generen un intent de solució política, la Llei de la Memòria Històrica, amb mala viabilitat tècnica i sense suport en el poder judicial. No es pot desenvolupar aquesta llei amb la gent que està allà dins, no es podia desenvolupar.
Gairebé sembla que haguem d'esperar altres trenta anys per solucionar-ho, s'hauran de morir tots per poder parlar-ne clarament.
O un canvi d'imatge o de govern que obri balcons i arxius.
I això només podria ser mitjançant una tercera via, perquè ni PP ni PSOE voldran fer-ho.
Llevat que vulguin sobreviure. No sé què els diran els seus assessors, però el tema del passat és molt important per a les identitats, i aquí se la juguen. La identitat espanyola és una identitat no resolta, entre altres assumptes com el de la guerra, assumpte polièdric per excel·lència on el nacionalisme juga un paper no molt clar, el que implica que el problema no és només dels dos grans. Els exemples per solucionar-ho hi són. Alemanya, Colòmbia, Sud-àfrica i Cambodja han obert arxius, han depurat responsabilitats judicials i han fet comissions de la veritat per unificar els relats i passar pàgina.
No ho fem perquè no volem?
Models no ens falten, i ja no podem dir que els espanyolets no sabem llengües.