“La gran coalició suposaria la mort definitiva del PSOE”

Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és periodista, filòsof, escriptor i un dels referents del pensament progressista català. Va dirigir durant gairebé vint anys el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), però després de l'arribada de CiU al govern municipal de la ciutat, l'any 2011, va haver d'abandonar l'entitat. Des d'aleshores capitaneja la revista d'humanitats i economia La Maleta de Portbou i l'Escola Europea d'Humanitats..

En plena efervescència de la crisi de l'euro, Josep Ramoneda va publicar el 2012 l'assaig La izquierda necesaria. Era habitual sentir-li dir aleshores que “l'esquerra és més necessària que mai, però no se la troba”. Gairebé quatre anys després, Catalunya Plural l'entrevista en un moment en què els partits socialistes europeus segueixen en plena davallada, però en el qual també han sorgit alternatives, com Syriza a Grècia, Podemos a Espanya o En Comú i la CUP a Catalunya, que han permès l'arribada d'una esquerra alternativa a les institucions. Tanmateix, ell recorda que a aquestes alternatives encara els falta molt per consolidar-se, i sobretot per construir un programa diferent al de la socialdemocràcia clàssica.

Després de les últimes negociacions entre PSOE i Podemos sembla que l'opció d'un govern d'esquerres resulta impossible i que ens dirigim cap a noves eleccions. Per què el PSOE i Podemos no arriben a posar-se d'acord?

Si es mira objectivament el resultat de les eleccions del 20-D, només hi ha una opció de govern possible: el govern d’esquerres. PP i Ciudadanos no sumen i la gran coalició és impossible perquè suposaria la mort definitiva del PSOE. El socialisme espanyol està en una situació molt delicada i corre el risc de convertir-se en la Convergència del sud, un partit només d’Andalusia i d'Extremadura.

Pedro Sánchez ha evitat aquesta mort segura que suposaria la gran coalició. Però no ha tingut el coratge de desafiar els sectors de l’establishment del partit que encara viuen en la cultura del bipartidisme i no s’atreveixen a afrontar el difícil repte que seria conformar un govern d’esquerres. Com que les relacions internes del PSOE no li permeten sumar un govern d’esquerres, Sánchez ha acceptat el mite del centre i de la superació de la dreta i l’esquerra i ha aposta per sumar-se amb Ciudadanos. Però el PSOE oblida que el centre sol no suma mai. Les aliances acaben fent-se entre blocs, d’esquerres o de drets. I aquesta majoria acaba arrastrant el centre.

Què hauria de fer Podemos davant de la coalició PSOE-Ciudadanos?

És molt difícil per a Podemos sumar-se a un pacte amb Ciudadanos, ja que aquesta aliança representaria una fractura molt forta amb el seu electorat d’esquerres, que no voldria donar mai un vot a un partit de dretes com Ciudadanos, en alguns aspectes liberal però en d’altres més conservador que el PP.

Però si ho pensem fredament Podemos podria sortir-ne guanyant, en termes electorals, d’un govern PSOE-Ciudadanos. Aquest tindria una durada curta de dos o tres anys i a Podemos li quedaria tot l’espai de l’oposició d’esquerres. Guanyaria el temps necessari per consolidar-se orgànicament i per trobar el seu rol i el seu projecte, que continua sent molt indefinit i genèric. Però reconec que vendre aquests arguments al seu electorat no és fàcil. Ho podria justificar dient que es treu al PP i que s’obre una millor perspectiva de futur.

Quin creu que serà el partit de l’esquerra espanyola més perjudicat amb la repetició de noves eleccions?

Penso que tant el PSOE com Podemos perdran vots en el cas d’unes noves eleccions. I no els convé gens que n’hi hagi. En el cas de Podemos, hauria de començar a pensar que és fort allà on es presenta amb partits locals, com Catalunya, Galícia o el País Valencià. Però ho és menys quan es presenta sol i això l’hauria de fer reflexionar.

Per què el PSOE s’oposa amb tanta fermesa al referèndum?

Els socialistes espanyols creuen que permetre una consulta sobre la independència a Catalunya els enfonsaria electoralment a la resta d’Espanya. Però els bons resultats de Podemos a les eleccions generals han servit per trencar el tabú que fer una concessió a Catalunya et perjudica a la resta d’Espanya. Em sorprèn que els partits espanyols no hagin fet el mateix que el primer ministre britànic David Cameron amb el referèndum escocès. Si Rajoy hagués autoritzat una consulta el 2012, probablement l’hauria guanyat 70 a 30. Però si ara esperen tant, potser acabaran perdent.

La situació actual d’enfrontament entre el nacionalisme espanyol i el català es perllongarà durant els propers anys?

Aquesta mena d’empat etern s’ha de veure cap a on evoluciona. L’independentisme ha de tenir en compte que la seva única força és el vot dels ciutadans i que no disposa de cap mecanisme de coacció per imposar una sortida unilateral. Si demà el president Puigdemont proclamés la República catalana, no canviaria res i estaríem en el mateix punt en què estem ara. Però quan l’independentisme arribi al 55%, aleshores els partits espanyols hauran d’acceptar la idea d’un referèndum i ho faran quan ja sigui massa tard pels seus interessos. Però no està escrit enlloc que l’independentisme arribi a aquest 55% i ara s’endinsa en una fase molt complicada.

En què consisteix aquesta situació complicada de l’independentisme?

El govern català segueix venent al públic que arribaran a la independència en divuit mesos. Però com explicaran durant la primavera del 2017 als seus electors que no hi ha hagut una desconnexió? En algun moment ho hauran de reconèixer a la ciutadania i això provocarà problemes en el si de l’independentisme. S’ha presentat a la CUP com el gran problema de la majoria independentista, però el gran problema és la disputa entre Esquerra i Convergència per l’hegemonia de l’independentisme. I el dia en què pugi la tensió la unió entre aquests dos partís es trencarà.

En Comú, Podem i Iniciativa estan construint un nou partit d’esquerres que aspiraria a governar Catalunya. És una hipòtesi factible?

En aquests moments es planteja a Catalunya qui es farà amb l’hegemonia de l’esquerra. La va tenir durant molts anys el PSC, però aquest ha deixat de ser un partit imprescindible en l’escenari polític català. Ara la lluita és entre Esquerra Republicana i En Comú. En anar junts amb Convergència a les eleccions del 27-S, ERC va cometre un error monumental i s’està allunyant de l’espai de l’esquerra. A més, va perjudicar-los la investidura final de Puigdemont que va evitar unes noves eleccions en què ERC s’hagués presentat per separat i probablement hagués guanyat a Convergència. Aquestes dificultats d’ERC fan que En Comú tingui moltes possibilitats de fer-se amb l’hegemonia de l’esquerra catalana.

Deixant de banda Catalunya i Espanya, en quina situació es troba actualment l’esquerra europea?

Seguim en plena davallada de la socialdemocràcia que va començar durant els anys vuitanta, quan es va trencar el consens socialdemòcrata i es va imposar el mal anomenat model de governança neolliberal. Des d’aleshores la socialdemocràcia no ha trobat un discurs alternatiu. Ho simbolitza la figura de Tony Blair, que va vendre el discurs de la tercera via com la gran solució. Però en realitat era l’acceptació del marc ideològic i cultural inspirat en la nova ortodòxia econòmica, que predominava des dels mandats de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Aquesta promovia el discurs del no hi ha límits, de la desregulació generalitzada i de la ineficiència de l’estat.

A més, la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat han generat unes fractures socials molt profundes i han generat un malestar molt gran, capitalitzat per l’extrema dreta en la majoria de països. L’esquerra ha tardat moltíssim a reaccionar i l’extrema dreta s’està apropiant de les classes populars que s’han sentit abusades. Per exemple, a França bona part de l’electorat comunista vota ara el Front Nacional.

Una de les raons de la crisi de la socialdemocràcia és la fractura de les classes mitjanes.

La crisi ha acabat amb la utopia de l’època anterior a la crisi que deia que tots conformem una immensa classe mitja. Com ho explica la sociòloga Marina Subirats, la majoria formàvem part d’una gran classe mitjana, en què uns anaven a Zara i uns altres a Louis Vuitton, però tots érem classe mitjana. La crisi ha fet que aquesta classe mitjana s’hagi partit per la meitat. Alguns ho han perdut tot i han tornat a veure un abisme econòmic i en canvi uns altres han conservat la feina i se n’han sortit bastant bé, ja que la inflació ha baixat.

Aquesta fractura de la classe mitjana em preocupa molt. La por és molt eficaç i hi han persones que tenen por de perdre-hi encara més. Aquesta por pot consolidar la cultura de la indiferència. Pot afavorir l’establiment d’unes societats escèptiques, que contemplen d’una manera acrítica i distant els dirigents polítics i que converteixen en una assumpció fatalista la democràcia, que consisteix a votar cada quatre anys. Això ens portaria al capitalisme post-democràtic i al totalitarisme de la indiferència.

Però han sorgit alternatives com el 15-M, Podemos, Syriza o el lideratge de Jeremy Corbyn en el partit laborista britànic.

Fenòmens com el de Podemos, Jeremy Corbyn o Bernie Sanders són interessants perquè són simptomàtics d’un malestar general. Però encara els falta molt per consolidar-se i adquirir una certa dimensió. Vivim en uns temps molt ràpids i viurem sovint fenòmens emergents que decauran amb la mateixa velocitat amb què han pujat. El més sorprenent d’aquests processos d’indignació és que han permès que els moviments socials es convertissin en actors polítics. Això no entrava en la lògica del sistema, que contemplava els moviments socials perquè fessin soroll al carrer i creessin qualitat democràtica. Però sense que aquests es passessin de la ratlla. En el cas espanyol, hem vist com aquests moviments han fet el gest de disputar el poder polític i això ha canviat les regles del joc i ha provocat la ruptura d’un règim esgotat.

Però no acabo de veure que aquests processos d’indignació disposin d’un projecte diferent al de la socialdemocràcia clàssica, que s’adapti als temps actuals. No volen mirar de cara al fet que no hi ha res que garanteixi l'aliança contra natura entre capitalisme i democràcia. El món està ple de sistemes capitalistes que no tenen res de democràtic, com el capitalisme d’estat xinés o el capitalisme mafiós rus. I això ho hem de tenir en compte, perquè el sistema pot adoptar una forma suau i portar-nos cap a un model de governança, conegut com autoritarisme post-democràtic. La democràcia en el sentit fort de la paraula no estic segur que tingui una llarga vida per endavant.

Durant aquest últim any s’ha reduït la conflictivitat al carrer, et preocupa que la societat retorni a la mateixa cultura de la indiferència que hi havia durant els anys anteriors a la crisi?

Des que Podemos es va presentar a les eleccions europees amb un resultat inesperat, la conflictivitat social ha pràcticament desaparegut. Això té un aspecte positiu i és que demostra que la gent encara creu en la política. Però també té un altre factor més discutible, que és que ha desmobilitzat la societat. El pas dels moviments socials a la política institucional és molt complicat, ja que és un territori completament diferent. Amb el cas de Podemos i Barcelona En Comú, resulta interessant veure com per primera vegada s’estan situant en llocs de poder persones amb qui les elits econòmiques no havien parlat mai. Aquesta és una novetat positiva, però caldrà veure com s’adapten a aquest espai tan controlat i que no s’acabin convertint en un número de telèfon més.

Què en penses de la nova onada d’indignació a França, simbolitzada pel moviment Nuit Debout (Nit d'empeus)?

És una demostració més de la crisi dels partits socialdemòcrates. En un mateix moment li cauen totes al president Hollande. L’ala esquerra del partit l’obliga a retirar el seu projecte de reforma constitucional, el carrer es mobilitza en contra de la reforma laboral i el seu ministre d’economia, Emmanuel Macron, crea una plataforma per presentar-se a les eleccions presidencials de 2017 amb una línia social-lliberal. En aquest moment, el Partit Socialista francès potser no està a punt de desaparèixer, però és un exemple de llibre de l’enfonsament de la socialdemocràcia.