Marina Garcés, l’esmena filosòfica al model 'Marca Barcelona'

Poques persones han comparat el model Marca Barcelona amb l'explotació d'una plantació de soja sud-americana. La pluralitat de les veus que esmenen el model de ciutat, ja sigui des d’una vessant sistèmica, cultural, econòmica o urbanística, han esgrimit diverses raons i riscos, però el concepte de turisme extractivista –en al·lusió al capitalisme extractivista que va saquejar l’Amèrica Llatina de recursos naturals– i que encunya la filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973) eleva el conflicte que viu la ciutat a un altre nivell.

Parlem amb ella al barri del Poble-sec, on diversos veïns s’aturen a saludar-la. Fa temps que manté contacte amb els impulsors de l’Ateneu Cooperatiu La Base –al carrer Hortes, 10—, inaugurat des de fa uns mesos en aquest popular barri barceloní i que ha servit per què diversos col·lectius assemblearis construeixin, dia a dia, un altre tipus de relació amb el veïnat. En aquest local, en unes hores, la filòsofa presentarà una recopilació d’articles –sota el títol de Común, sin ismo (Pensaré Cartoneras)— sobre docència, participació ciutadana i sobre un dels temes fundamentals del seu abast anàlisi: la indústria turística.

Fa vida a cavall de Barcelona i Saragossa, on exerceix de mestra de filosofia a la universitat. Però la seva vida, i gran part del seu anàlisi, beu de la gran ciutat. Fa poc, va ser una de les veus més prestigioses que es van sumar a les reivindicacions de la plataforma Aturem el Pla Paral·lel, que aixopluga més d’una cinquantena d’entitats i que lluita per una avinguda que garanteixi l’espai públic i la cultura de proximitat. “Barcelona s’ha construït en relació a una marca que ha de competir pels seus valors mercantils en el mercat internacional de les ciutats. Va començar amb les Olimpíades, s’havia de convertir en ciutat del coneixement i ha acabat sent un macro parc turístic”. És el dibuix inicial que fa Garcés abans de desgranar el gra de la palla d’aquest model que adjectiva com “perniciós”.

Segons explica, és igualment obvi que el turisme és un gran negoci, com ho és que els seus beneficis no es redistribueixen equitativament. “La bretxa entre les rendes altes i les baixes s'ha eixamplat els últims 20 anys a Barcelona”, recorda. A més, relata que un dels aspectes propis del turisme extractista és la seva dimensió de xantatge. En paraules de Garcés, aquest model, “genera una societat passiva, i amb una societat rendida el xantatge és molt fàcil de fer: o el turisme o res, ens diuen”. Segons ella, del turisme a l’abús del turisme hi ha una diferència majúscula: “Aquest excés ens converteix en una societat dependent”.

Sobre la ‘riquesa empobridora’ i ‘l’economia delegativa’

Garcés rescata dos conceptes més estretament vinculats a aquest sector ecnòmic: el de riquesa empobridora i el democràcia delegativa. En el primer cas és refereix a l’obsessió del govern de la ciutat en posar en primer terme una sèrie de beneficis a curt termini per sobre dels danys que generen determinades explotacions. En el segon, alerta de les conseqüències de que s’imposi la lògica privada a determinades polítiques. “Cada cop s’estan creant més bombolles de legalitat ad hoc, i això és tan vàlid per a una mina, com per a la Fundació Bulli o per al complex Barcelona World”, etziba la filòsofa.

En aquest sentit, explica quins són aquells elements que la porten a comparar el model de turisme que ha acabat imposant-se a la capital catalana amb el capitalisme extractivista. “Consisteix en aterrar en un determinat indret, localitzar els recursos naturals més valuosos i explotar-los intensament. No per repartir-los entre els ciutadans autòctons i afavorir el desenvolupament, sinó per vendre’ls al millor preu al mercat internacional”. Tant és que sigui un mineral, petroli, fusta o un cultiu com el de la soja. “La diferència està en què els recursos naturals som nosaltres, la nostra memòria col·lectiva i el nostre patrimoni”.

El repte de la confluència

“Barcelona està en un impàs del que no sabem com se’n sortirà”. Garcés plasma dues Barcelones enfrontades, “la que coneixem amb el nom de Marca Barcelona” i la Ciutat Comuna, “que correspon a la que es construeix des dels barris i des de baix”. Assegura que aquests dos models han arribat a la seva màxima confrontació amb el govern de CiU, però no exculpa els anteriors responsables municiapls.“Hem tingut un govern d’esquerres durant 30 anys, no només del PSC, sinó també d’ICV-EUiA”. Una època en què recorda que hi va haver etapes de diàleg més intens amb sectors veïnals, moviments socials i alternatius, però lamenta que aquella relació s’anés “neutralitzant”.

En aquest punt ressalta que hagin estat formacions com antics sectors del PSC i ICV-EUiA els primers en “obrir les orelles” a una possible confluència amb aquells qui, segons diu, “fins fa un temps consideraven antisitema i deslegitimats”. Per aquest motiu, davant la possibilitat d’una hipotètica candidatura rupturista, demana tenir memòria. “El que no es pot ser és acrític i convertir la generositat en una mena d’acceptació del mal menor”, diu. Malgrat això, no entra en fer condemnes vitalícies. Explica que ve d’una llarga tradició llibertària i que la conjuntura actual demana respostes noves, que vagin més enllà d'antigues divisions. “La política no es pot fer des de l’idealisme simplificador. És una posició molt impotent i cal ser materialment i políticament pràctics”. Per a Garcés, el canvi passa per imprimir “gosadia i atreviment” i, sobretot, “a perdre la por que ens ha inculcat el llenguatge de la crisi”.

Arribem al final de la passejada a les portes de La Base, un exemple, diu, de la Ciutat Comuna que emergeix. Enrere queda la rambleta de Blai, un carrer que, fa més d’una dècada, els veïns van decidir que seria peatonal i que, un cop ho ha estat, l’espai públic ha quedat envaït per les terrasses del negoci de la restauració. Les xifres parlen per si soles: 41 bars i 35 terrasses –algunes pendents d’obtenir la llicència pertinent— en una longitud relativament escassa: 450 metres. Una immensa terrassa en un espai projectat per ser de veïnatge i que serveix a Garcés per exemplificar els riscos de la ciutat si les eines –com ara un pla d’usos, reivindicació que genera un ampli consens entre el teixit associatiu i veïnal del Poble-sec— no es posen al servei de la ciutadania.