“És molt difícil saber què passa en un vol de deportació, tot és molt opac”
La deportació d'una persona d'origen senegalès en un vol regular o el macrovol de deportació d'un grup de dotze guineans des del CIE de la Zona Franca de Barcelona han fet tornar el debat sobre els vols de deportacions. La campanya estatal Stop Deportaciones busca donar a conèixer-les. Entrevistem a Laia Castillo i Clara Asín, membres de Tanquem els CIE, que lluiten per la defensa dels drets de les persones migrants
Què és una deportació?
Una deportació l’entenem com una acció d’expulsar al seu país d’origen una persona de manera obligada, en contra la seva voluntat. Les deportacions s’efectuen des de sempre que existeix el sistema de control migratori. Cal diferenciar segons el lloc des d’on s’efectuen. Es poden produir des de la mateixa frontera, des d’un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) o des de les comissaries de policia. A les fronteres es produeixen el que anomenem les devolucions en calent o les prohibicions d’entrada. Les prohibicions d’entrada és que abans que entris al país se’t denega l’entrada. Aquesta denegació fa que estiguis un màxim de 72 hores en un lloc fronterer, com per exemple els espais de detenció que hi ha a l’aeroport del Prat, i se’t denegui l’entrada i se’t retorni al país d’origen.
En canvi, a les devolucions en calent, no es dóna aquesta situació, perquè no hi ha ordre judicial. Per això diem que és un lloc d’excepcionalitat jurídica, on no es reconeix el dret a asil de les persones ni es tenen en compte els drets humans. Això ho hem pogut veure a les devolucions en calent al mar o a les tanques de Ceuta i Melilla. Les devolucions en calent són il·legals, ja que no es tramita cap expedient de la persona expulsada. Cal tenir en compte que a les nostres fronteres qui fa el que podríem dir “la feina bruta” és el Marroc, ja que reben compensacions econòmiques per vigilar les fronteres.
Quina diferència hi ha entre una deportació en un vol regular i en un macrovol de deportació?
Els vols regulars són els vols comercials, on hi ha passatgers que viatgen per plaer o per negocis, en el qual hi ha una expulsió de manera forçosa d’una persona cap al seu país d’origen. Quasi totes les aerolínies fan deportacions així avui en dia. L’últim cas que va tenir un fort ressò mediàtic és el de Vueling amb destí al Senegal. Per altra banda tenim els macrovols de deportació, que són vols que lloga el Ministeri de l’Interior, com en el cas de les persones que van deportar a Guinea Conakry, on tot el passatge és deportat i no hi ha cap altre passatger, només policia i personal mèdic. En la majoria d’ocasions es fa amb col·laboració amb l'Agència Europea de Control de la Frontera Exterior (Frontex) amb l'objectiu de deportar un gran nombre de persones. Tant en els macrovols com en els comercials, la Unitat Central d'Expulsions i Repatriacions (UCER) de la Policia Nacional és el grup encarregat d'organitzar aquestes repatriacions.
Amnistia Internacional i el comissari pels Drets Humans del Consell d'Europa, l'any 2001 van recomanar que hi hagués controls mèdics abans i després de la deportació. Actualment es fa això? Quin personal mèdic i de seguretat hi ha en un vol?
Els macrovols estan caracteritzats per una forta presència policial. Cadascun dels dispositius de deportació està format per un grup de policies vestits de paisà amb una armilla identificativa. El nombre d'escortes, com a mínim, ha d'igualar la xifra de persones expulsades. L'equip sempre ha d'estar integrat, a més, per personal sanitari, segons el Protocol policial que estableix les normes d'actuació en les repatriacions i en el trasllat de detinguts per via aèria o marítima. Els deportats poden anar emmanillats durant tot el trajecte. En el cas de les repatriacions en vols comercials, la persona deportada fa tot el trajecte amb un policia a cada costat vestit de paisa. Pel que fa al personal sanitari, en els vols de deportació col·lectiva sempre hi ha d’haver un metge al vol. A vegades es produeixen sedacions, i és aquest metge l’encarregat de fer-les. “L'ús de sedants per facilitar l'expulsió està prohibit, llevat prescripció facultativa quan fos necessària per raons de seguretat del vol”, determina el protocol policial.
Tot i això, Osamuyi Aikpitanyi, un jove nigerià de 23 anys va morir per asfíxia el juny de 2007 en un vol de deportació. Després de la seva mort es va fer un protocol on es diu, textualment, que “en cap cas l'aplicació de mesures coercitives podrà comprometre les funcions vitals del repatriat”.
Arran de la mort de l'Osamuyi es va incloure això al protocol. Hi ha hagut morts perquè la persona es posa nerviosa i ofereix resistència. No hi ha cap control mèdic abans que la persona pugi al vol. La normativa interna estableix les normes sobre què pot fer la Policia Nacional i què no. Pel que fa a l'ús de sedants, de mesures coercitives i l'ús de material immobilitzador, es deixa la porta oberta. El que diu la normativa quan parla que “no es podran comprometre les funcions vitals del repatriat” és que no es podrà matar a la persona. Per això hi ha entitats com Amnistia Internacional, entre d'altres, que denuncien que és molt difícil fer un control real sobre què passa en aquests vols. A més, quan baixen al seu país tampoc hi ha cap control mèdic. Se li dóna una sèrie de diners i ja està.
Encara que menys conegudes, també hi ha les deportacions exprés, des de comissaria.
Les pràctiques més usuals que hem trobat des de la campanya StopDeportacions, i que veiem que cada vegada s’utilitzen més i són de les que menys sabem, són les deportacions exprés. Es produeixen en menys de 72 hores des de comissaria. Aquestes persones reben una trucada des de comissaria sota el pretext que han d’anar-hi per algun motiu relacionat amb els seus papers. Quan la persona hi va no sap que serà deportada, ja que acostuma a anar-hi per culpa d'un engany, però acaben veient-se immerses en una deportació perquè tenien una ordre d’expulsió de fa temps. Cal tenir en compte que aquestes deportacions són citacions amb nom i cognom, no són batudes on la policia agafi a gent de manera aleatòria. És gent que ja té l’expedient incoat per a ser expulsat, que ja té una ordre d’expulsió.
Per tant, quina diferència hi ha entre devolució, deportació i expulsió?
Als vols col·lectius es deporta, porten al país d’origen a persones que ja estaven aquí vivint i que per caure a situació d’irregularitat se’ls obre un procediment d’expulsió i se’ls expulsa. El mecanisme jurídic és l’expulsió, col·loquialment conegut com a deportació. L’altre mecanisme és quan la gent acaba d’arribar, com és el cas de la gent de Guinea Conakry, que arriben en pastera i se’ls posa al CIE i se’ls retorna. Una devolució és una intercepció d’una persona a la frontera intentant realitzar una entrada. O quan una persona ha entrat havent tingut una prohibició d’entrada. Una expulsió és contra una persona que ja resideix a l’estat espanyol com a conseqüència d’una resolució judicial o administrativa. El mecanisme per a una expulsió és molt més ampli i llarg, implica que estiguis al territori i és conseqüència d’una resolució judicial. La deportació és un terme més genèric, engloba tota acció de devolució o expulsió d’una persona contra la seva voluntat.
La legislació europea no permet la deportació col·lectiva. Com pot ser, aleshores, que es facin vols de deportació col·lectius?
S’utilitza un tecnicisme burocràtic per esquivar aquest escull i poder expulsar persones de territori europeu a través d’aquest mètode, amb el pretext que es du a terme com una suma de casos individuals amb procediments independents. Quan hi ha tot un gruix de gent que se la deporta de manera col·lectiva, el que passa és que tots els seus casos van tots d’una al jutjat d’instrucció, el jutge obre un auto per totes exactament igual i no hi ha individualització de la situació. Aquí és quan es confronta amb la normativa que diu que no es pot deportar de manera col·lectiva. Per tant podem dir que no és una deportació col·lectiva sinó la suma de moltes deportacions individuals, que han sigut analitzades separadament, tenint en compte les condicions particulars de cada persona i no com un global.
Hi ha dades sobre quanta gent es deporta anualment?
Com que es deporta per diferents vies és difícil parlar de xifres. Tot i així, sabem que el 2016 va haver-hi més de 176.000 expulsions des de la Unió Europea. El 2015 va haver-hi 6.930 persones internes als CIE de tot l’Estat. D’aquestes, van ser expulsades menys de la meitat. Tot i això, cal tenir en compte quan parlem de nombre de gent deportada que no hi ha manera de saber quanta gent ha estat expulsada a través de les devolucions en calent, perquè estan exemptes de control jurídic.
Qui decideix quan hi ha d’haver un vol de deportació?
Els macrovols poden ser organitzats per FRONTEX o per la Comissaria General d’Estrangeria i Fronteres (CGEF). FRONTEX s’autodefineix com l’encarregada “de la gestió dels fluxos migratoris europeus”. Va començar a funcionar l’any 2006 impulsada per l’estat espanyol, s’encarrega de coordinar els cossos policials dels diferents països europeus en matèria de control de fronteres. També analitzen el que consideren “riscos”: guerres, crisis de fam... i preparen la resposta a la immigració que pugui arribar. Es doten de tota una metodologia de l’eficiència, sistemes, plans, indicadors, per portar a terme el seu objectiu racista. Segons FRONTEX és el país organitzador qui es dirigeix a l'agència per proposar la sortida d'un vol de deportació des del seu territori a un país concret, i és aleshores quan fan la intermediació amb la resta de països europeus que puguin estar interessats a utilitzar aquest vol per deportar persones detingudes en els seus territoris.
Segons un informe publicat per Migrastudium, el 2016, 640 persones van passar pel CIE de la Zona Franca de Barcelona. Què passa en les deportacions des del CIE?
En el cas del CIE has de tenir una ordre d’expulsió. Quan tanquen a una persona en un CIE és perquè prèviament hi ha una ordre d’expulsió que no s’ha complert i un jutge decreta l’internament amb l’objectiu que es faci efectiva. Tenen un límit de 60 dies, després dels quals si no s’ha realitzat l’expulsió, t’han de deixar en llibertat. Actualment menys de la meitat de la gent que és tancada al CIE anualment és deportada. És un patiment innecessari. Les expulsions dels del CIE es poden produir des de vols regulars, com el que es va donar a conèixer recentment d’un noi al Senegal per part de Vueling, o també en forma de macrovols de deportació. A banda dels vols, també es pot deportar a través de vaixells, sobretot cap a Algèria. Una persona que es troba en un CIE se li ha de notificar, mínim, amb 12 hores d’antelació. El problema és que moltes vegades és temps insuficient per poder trucar a l’advocat o als familiars i poder realitzar un examen mèdic per veure si aquella persona està en condicions de volar o no.
En el cas d’una persona que està al CIE i li notifiquen que serà deportada al seu país d’origen, què pot fer per aturar-ho?
Quan es produeix una expulsió des del CIE, si tens la sort que dins de les 12 hores amb què t’avisen pots engegar tota la maquinària, que és una persona que té advocat, es pot intentar sol·licitar asil. Les entitats també poden reaccionar. El problema està sobretot amb les deportacions exprés, perquè el marge de temps és molt poc i és difícil, perquè moltes vegades no te n’assabentes, és molt més opac. En el moment que t'adones que la persona no torna a casa, potser passen unes quantes hores i això fa que els advocats no puguin arribar a temps. Això s’ha de treballar per poder teixir connexions per assabentar-nos de tot això i poder treballar. És important el paper que juguen els advocats del Servei d’Orientació Jurídica (SOJ).
La unió temporal d’empreses (UTE) formada per Evelop, Orbest i Air Nostrum, que opera com a franquícia juntament amb Iberia, ha guanyat la licitació per encarregar-se dels macrovols de deportació organitzats per l’Estat. Quin benefici comporta per l’empresa?
Actualment hi ha una UTE d’Airnostrum, que és una filial d’Ibèria, i Barceló, amb les seves filials que són Evelop i Orbest. És una licitació. L’últim concurs públic el va guanyar Air Europa. L'Executiu ha destinat 11.880.000 euros en 2017 i 2018 per encarregar-se del servei aeri de repatriacions. Air Europa aquesta última vegada també es va presentar, però no va guanyar. Per això diem que no és que ara siguin “els bons”, sinó que van perdre, però ho van intentar. Cal tenir en compte, també, que les empreses adjudicatàries del servei de deportació signen un “pacte de silenci” amb el Govern espanyol. Entre les condicions tècniques i econòmiques especificades en el concurs públic, una de les exigències que han de complir és la confidencialitat. Per això és molt difícil aconseguir informació sobre què passa als vols.
Recentment va haver-hi una deportació d’un noi al Senegal en un vol comercial, que va ser aturat per un grup de passatgers. Com es pot aturar una deportació en un vol comercial?
En un vol la màxima autoritat és el pilot. Si el pilot veu que no és segur volar perquè hi ha una persona alterada aleshores no surt el vol. Per tant, com a passatger, pots oferir resistència, per exemple negant-te a seure o animant a altra gent a què també ho faci. Pel que fa a conseqüències això ja pot variar en funció de si ho ha fet un únic passatger o un grup, del ressò mediàtic que pugui arribar a tenir, etc. Se'ls pot aplicar la Llei de Seguretat Ciutadana o la Llei de Seguretat Aèria.
Formeu part de la campanya Stop Deportaciones. Quin és l’objectiu de la campanya?
Stop Deportaciones és una campanya dins de la campanya estatal de CIESNo. Treballem per visibilitzar i per oferir informació, fer visible les deportacions i per assenyalar també i treballar pel boicot a les empreses que col·laboren amb aquestes deportacions. També treballem per informar quan sabem que hi ha un macrovol, a través d’un mecanisme d’alertes, per avisar a la població i que vigilin si són d’aquell país.
