Narcís Jordi Aragó, l'home de 'Presència'
De les múltiples activitats al llarg de la vida de Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona 1932-2016)–que les notícies de la mort han barrejat amb el desordre habitual-, la més personal i transcendent va ser la direcció del setmanari Presència, entre 1967 i 1980, els anys de la seva plenitud vital. Ho havia confirmat ell mateix en un llibre recent de memòries, Periodisme sota sospita (A Contravent, 2013).
Presència, la revista gironina fundada per Manuel Bonmatí, antic regidor de la Lliga, havia tingut una breu primera etapa de forta ambició intel·lectual sota la codirecció de Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, frenada per les limitacions de la Llei de Premsa de 1966.
El replegament local imposat a Aragó i companyia, sota l'empara del bisbe Narcís Jubany, no evità que en pocs anys Presència tornés a aixecar el cap com a revista crítica i molesta per al règim franquista, que reprenia la normalitat de l'ús públic de la llengua catalana. Fou tancada pel govern l'estiu de 1971.
Aragó encapçalà una tercera etapa, a partir de Sant Jordi de 1974, on acollí un ampli ventall de col·laboradors de tot l'arc polític antifranquista, amb noms ben coneguts del nacionalisme convergent i de l'esquerra socialista i comunista llavors tan viva i influent. En la travessa difícil d'una transició molt incerta, no hi mancaren les tensions derivades de les legítimes preses de partit davant les primeres conteses electorals.
El director de Presència hauria pogut ser senador per l'Entesa dels Catalans o alcalde de Girona, però la política no era la seva vocació. Va acceptar de bon grat que el president Josep Tarradellas el nomenés membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat. No en va, havia estat l'advocat defensor de la pròpia i d'altres revistes davant els expedients administratius amb què el Ministeri d'Informació i Turisme castigava els seus atreviments.
Narcís Jordi Aragó seria l'home de diàleg que facilitaria la integració de la vella i exànime Associació de la Premsa local en la creació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, de la qual seria el primer president de la secció de Girona. Perquè Aragó també va fer periodisme de carrer.
Signant Jordi Ballester fou corresponsal del vespertí Tele/eXprés, amb una crònica crítica del darrer franquisme a Girona d'alta qualitat. També amb una intensa crònica festiva i costumista de l'estiu a la Costa Brava, amb Just M. Casero i Pius Pujades. Aquest equip -amb el signant com a quart membre-, seria l'autor de Girona grisa i negra (Edicions 1972), llibre que ha tingut l'honor de ser recordat encara avui com un punt de referència.
Renovador del periodisme i recuperador de la història de la ciutat, Girona ha estat el tema permanent de l'obra literària de Narcís Jordi Aragó i Masó. Fill d'un procurador dels tribunals que va fugir a Sant Sebastià el 1936 i nét del fundador i impressor del catòlic Diari de Girona, va ser el primer a reivindicar de la figura benemèrita de Carles Rahola, l'escriptor republicà executat per Franco per tres articles escrits al diari L'Autonomista al final de la guerra. Nebot de l'arquitecte noucentista Rafael Masó, n'heretà la casa sobre el riu Onyar, l'habità i la cuidà amb la seva esposa, la pintora Mercè Huerta, per a llegar-la fa pocs anys al patrimoni museístic de la ciutat.
Periodistes joves l'han acomiadat com un referent admirable. El diari El Punt Avui, sota l'empara del qual el nom de Presència segueix viu en un suplement setmanal, li ha dedicat merescuts i emotius reconeixements. Els qui vam compartir-hi la feina dels anys de l'esperança democràtica i hem gaudit de la seva amistat i confiança sentim la pèrdua d'un germà gran.
