No és això, Esperanza

Esperanza Aguirre, sigui per fer la guitza Mariano Rajoy o actuant com a portaveu dels qui, de Madrid estant, creuen que el “problema català” exigeix una resposta intel·ligent en comptes dels exabruptes habituals, proposa catalanitzar España com a fórmula per evitar la ruptura amb Catalunya. Potser per la reminiscència d'Unamuno, aquesta proposta ens porta a Maragall i el seu nét Pasqual, qui solia defensar que Catalunya prengués el pont de comandament d'Espanya. La música pot semblar la mateixa, però la lletra, no.

Quan determinades veus de la classe dirigent espanyola, dita l'Estat, parlen d'incorporar el seny català a la governació d'Espanya per millorar-la i consolidar-la tal com està configurada hi veig més Franco que Unamuno. Imagino la reedició del pla d'estabilitat per salvar de la fallida el règim franquista, dissenyat per uns quants tecnòcrates catalans ben intencionats, i algunes concessions culturals i económiques en contrapartida. El retorn als anys 60 però amb l'experiència del “cafè per a tots” dels anys 80 és un malson. Una sortida de manual del segle passat, segurament inviable en la circumstància actual, se suposa plenament democràtica i, sobretot, molt marcada pel deteriorament gairabé absolut de la confiança mútua.

Tanmateix, l'aparició d'algunes veus de la dreta espanyola assumint la gravetat del moment, prenent-se seriosament el repte sobiranista i la deriva independentista d'una bona part de la societat catalana és una senyal positiva; com ho és el voluntarisme dels socialistes amb la proposta de reforma constitucional. Els vells estats burocratitzats i bipolaritzats viren lentament, potser massa, i a voltes deixen passar oportunitats històriques per por o per desídia.

Incorporar Catalunya al comandament de l'Estat espanyol tal com defensava el president Maragall implicava la reforma d'aquest Estat, començant per l'article 2 de la Constitució, modificant-lo per reconèixer la pluralitat dels pobles d'Espanya; seguint per l'acceptació de la relació bilateral entre Catalunya i Espanya -la clau de volta de qualsevol solució- i acabant per la construcció d'una federació d'estats sustentada en l'asimetría competencial, en funció de la personalitat històrica i política dels seus membres. S'en deia l'Espanya Plural, per no ferir sensibilitats, i no seria cosa d'un dia. Per això, el pla polític tenia una vessant acadèmica: ensenyar a totes les escoles espanyoles l'autèntica història dels pobles d'Espanya. Per anar posant fil a l'agulla i per evitar-nos la vergonya d'afirmacions històriques grotesques per part dels ministres i dels centurions del unionisme en les seves actuacions en el circ de les tertúlies.

No es tracta doncs de catalanitzar els espanyols, ni encara menys d'espanyolitzar la mainada catalana; és el reconeixament de cadascú, sense recels, el que pot garantir la lleialtat imprescinsible per refer una construcció política satisfactòria per tothom. Si hi ha d'haver-hi un futur en comú, haurà de ser sense tergiversacions del què som i del què havíem estat. Enterrar els Reis Catòlics i el el 1714 podria ser una manera de començar...i un descans.