El dijous 11 de Febrer el nou Conseller de Salut, Toni Comín, va intervenir per primera vegada en comissió parlamentària. Sense molta expectació més enllà del sector, Comín inaugurava aquesta curta legislatura de 17 mesos que, almenys en l'àmbit de la salut i a raó de la seva intervenció, corre el risc de ser, novament, més sòciovergencia. En un discurs intencionadament ambigu, superficial, amb l'ànim de seduir, Comín primer ens va parlar del dret fonamental i universal a la salut, de determinants, de desigualtat social i econòmica, de salut pública i de salut en totes les polítiques. Tot, sense una trista al·lusió a l'accelerada i preocupant mercantilització del sistema. Ni un esment a la salut de les treballadores i la seva precarització. I per descomptat, ni una cita sobre salut i gènere. Com li diria Benedetti: Conseller, “no m'embruti les paraules”. Si el que pretenem és -com va repetir diverses vegades- un model de salut públic (bé, de la seva definició “d'allò públic”), d'excel·lència, més humà, més equitatiu, de més qualitat i més centrat en l'atenció primària, la promoció i la prevenció de la salut, no ens seran útils paraules ni discursos buits de contingut i sense anàlisi ni context.
Comín també ens va parlar de transparència, de participació, de model assistencial i de model de gestió. Bàsicament ens va parlar de futur, perquè certs aspectes del passat -proper i no tan proper- sembla que va preferir no esmentar-los. Potser ara “no toca”, potser ho farà més endavant, però és preocupant que el nou Conseller de Salut posi la mirada al futur sense mirar la història; sense analitzar i pensar què ha passat, com, perquè, on i amb qui. Perquè abans de parlar-nos del futur, potser Toni Comín hauria de reconèixer, almenys, el patiment que les polítiques d'austeritat han provocat aquests últims quatre anys. Seria massa demanar perdó? Darrera dels llits retallats, els serveis tancats i els quiròfans clausurats hi ha hagut dolor, angoixa, vides i sobretot, persones i famílies que mereixen reconeixement i una disculpa. Però per això, a Comín li manca una anàlisi de fons, una anàlisi de les causes de les causes, una anàlisi que no ha fet i, pitjor, que no sembla que vulgui fer.
Perquè a mesura que avançava, el discurs abundava llacunes i incoherències. Sorprèn per exemple, que ens remarqués la nova orientació de la Conselleria, centrada en la transparència i la participació, quan fa tan sol deu dies, ha deixat progressar, sense el debat necessari, el projecte VISC+. I quan, a sobre, ha nomenat com a número dos del Servei Català de la Salut al qui que es va encarregar de dissenyar-ho. És preocupant que consideri les llistes d'espera com un problema consubstancial al sistema públic. En el camí cap a l'excel·lència, la major qualitat i a oferir el millor dels serveis públics, l'objectiu hauria de ser l'eliminació completa de les llistes d'espera. Si no es així, acceptem el deteriorament d'allò públic i afavorim directa i indirectament al capital privat. Els temps màxims garantits són una eina de dos talls si no tenim a la sanitat pública els recursos adequats per fer front a les necessitats de la població. Preocupa igual la seva visió light de l'ús dels recursos públics per part d'entitats i empreses privades amb afany de lucre. Sobre la presència de Barnaclínic, poca crítica i vagues promeses. Però sobretot alarma que repeteixi per enèsima vegada el clàssic “l'nfrafinançament és culpa d'Espanya”. Sr. Comín: un dels problemes del sistema de salut català és, efectivament, el finançament. Però el principal problema és com es distribueix aquest finançament.
Per a Toni Comín al nostre model de salut sembla que li falten quatre -o cinc- canvis estètics més que ètics. És innegable que el “pla” és prometedor: orientar-se en les desigualtats socials, centrar el sistema en l'atenció primària, comunitària i en la prevenció i promoció de la salut són canvis absolutament necessaris i urgents. “Fer fora a les privades amb afany de lucre” del sistema és també indispensable. Però es fa difícil combinar aquestes promeses amb la lloança al model que s'ha desenvolupat i organitzat des de 1981. La privatització del sistema de salut català és el resultat d'una mercantilització subtil, invisible, lenta i progressiva, que té el seu origen en el discurs neoliberal que entén al mercat com el gestor més eficient dels recursos i que finalment trasllada els conceptes de pacient a client i de servei a producte. El problema es a l'origen, a la LOSC, a la seva reforma i a la constitució del SISCAT integrat i integral. Les formes en què la mercantilització ha travessat el sistema són diverses i van des de l'augment de les licitacions, concerts i subcontractacions a la diversificació d'un ampli mercat sanitari amb entitats de diferents formes de titularitat i gestió, en el qual abunden diferents maneres de col·laboració públic-privada, gestions privades d'allò públic, participacions mixtes i altres aliances. És també mercantilització aquest paradigma fonamentalment biomèdic que orienta el sistema, centrat en la malaltia i l'activitat hospitalària i biotecnològica. Un sistema que tradicionalment ha subdesenvolupat els àmbits d'atenció primària, comunitària, de prevenció i promoció de salut. El problema de fons de l'atenció primària resideix, en gran part, al model pel qual es felicita. No és casualitat que hagi estat històricament infrafinançada i que en temps de crisi la distribució del pressupost l'hagi castigat molt més que a l'atenció especialitzada.
És d'assenyalar, a més, que aquesta orientació mercantil, aquesta diversificació que la sòciovergencia ha permès i potenciat és la que afavoreix en general a les grans corporacions sanitàries i especialment aquí a Catalunya a una selecta elit sanitària catalana: aquella que es mou entre les portes giratòries, entre allò públic, allò privat i allò concertat. El problema no ès només a les privades amb afany de lucre. És també a les privades sense afany de lucre i a les empreses i consorcis públics. És aquest model de diversificació el que s'ha caracteritzat per l'opacitat, el que ha permès la corrupció, el que ha vist com progressivament s'avançava cap a un sistema de dues velocitats i el que ha permès que la privades hagin tingut cada vegada una major presència. No serà el model que garantirà el dret a la salut. No bastarà amb més transparència i control (la història ens ho ha demostrat), ni amb fer fora l'afany lucre i retornar-nos la sanitat universal (que igualment vigilarem que ho faci!). Haurà de retornar a mans públiques, totalment públiques, allò que dijous va reconèixer que era de totes. La salut és un dret, el sistema de salut hauria de ser un bé comú. Retorni'ns tots els recursos -i sobretot la seva gestió- per garantir que no necessitarem de cap ens privat, ni de cap aliança que ens “ajudi”.
El sistema requereix de més canvis ètics que estètics. Més de fons que de formes. Sí, Toni Comín, cal redefinir de nou el model, perquè la mercantilització compromet el sistema, la seva qualitat, la seva excel·lència, l'accés, els resultats i amenaça el principi essencial d'equitat. Tenim un model amb infinitat de virtuts, per descomptat. Però amb una llarga llista de problemes de fons que cal conèixer i portar al debat social.
Aquest text no hagués estat possible sense els imprescindibles comentaris de Clara Valverde. Gràcies.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
