És interessant veure els usos que es donen a la cultura. Sovint la trobem en espais d’elit -on tot és molt car-, en espais d’esnobisme i/o comercials -on tothom és molt modern i un poc frívol-, en espais de compromís -contra les retallades, amb els indignats, amb els desallotjats i emprenyats- i, sobretot, allà on s’aboca tot, a la internet.
La cultura omple espais de tota mena, més o menys transcendents, dóna continguts i s’exhibeix, segons què, amb pocs frens. La trobem en els macroespais de les ciutats, i en petits locals, bars o associacions, però també en tots els aspectes de la nostra vida diària. I ara em pregunto, hem pensat en algun moment què passaria si durant un dia no sonés cap cançó enlloc? Anuncis sense música, mòbils sense so, maquinetes de joc mudes, esperes de telèfon en silenci, la ràdio només amb paraules, cap melodia per simple que sigui. És bèstia el silenci que assoliríem.
En aquest país, el silenci el reben sobretot els creadors. La cultura rutlla sense diners i la marginalitat dels qui realment la treballen és aclaparadora. Les discussions actuals sobre el model de cultura subvencionada que havíem assolit -diuen no sense una mica d’encert- no es pot suportar més en l’època d’esprimatxaments actual. Però què coi ha passat abans d’arribar a aquest extrem? Qui s’ha endut els beneficis durant aquests anys de bonança? Molt senzill: els tres productors de sempre, aquells que lloguen el Palau d’Esports per tres mil euros, omplen la grada i s’embutxaquen nets uns ingressos que gairebé farien dentetes als petroliers i, sobretot, les companyies telefòniques, perquè internet no és gratis, la cultura d’internet la paguem a través dels equips tecnològics i les línies telefòniques. Així com una editorial edita el seu número 1 en vendes per poder finançar altres col.leccions gens rendibles com ara la poesia, alguns sectors de la indústria cultural han permès que els beneficis no es repartissin justament.
La cultura és a tot arreu, és un ventall obert que es desplega tocant les tecles d’un piano radial i ocupa espais de coneixement, d’entreteniment, de salut, de marginació, de noves ideologies, de memòria, de reconeixement, d’imaginació, etc., però alerta!, la cultura és tan rica com ho és de pobra. La indústria va desapareixent o minva, i l’administració retalla -els músics han fet menys actuacions aquest estiu que mai-, i el creador o artista es converteix en un miserable que alhora finança l’acte que se li proposa professionalment -no saps mai quan cobraràs-, perquè així com tothom té clar que ha de pagar el lampista quan ve a arreglar-te la cadena del vàter, no passa el mateix amb els que fan cultura. Senyors, senyores, la cultura es paga!