No dissimulem la monarquia

Amb la monarquia em passa una cosa curiosa: a vegades, me n'oblido. Crec que és tan esperpèntica la idea que en ple S.XXI encara no ens haguem pogut desempallegar d’una institució feudal, manifestament opaca, imposada pel franquisme i plena d'ombres, que a vegades, me’n oblido. Crec que això està estès, ens n’oblidem com ens n’ oblidem d’aquelles coses que ens fan avergonyir. Per allò de no pensar-hi. Per allò de quina mandra.

No és que els ideals republicans no siguin una idea compartida, que jo recordi, tot l’arc des de l’esquerra antiautoritària, demòcrata, transformadora, moviments socials de base, anticapitalistes, feministes, pacifistes… la qüestionen obertament. Des de sempre. Però sí que admeto un desplaçament del focus en totes aquestes lluites. Segurament hauríem d’haver estat denunciant-la cada dia, fins que caigués, ben corcada deu ser ja.

De motius no ens en han faltat i tot i que ha estat un dels tabús informatius més grans del Regne, (gràcies Kale Gorria) l’embat del sentit comú (menys el reial, escollit per déu) s’ha acabat imposant. És clar, per a desconstruir la imatge més promocionada de la història de la publicitat, l’ antic rei va haver de fer mèrits, i tot i els ingents esforços per associar la seva figura a un paper de pacificació durant la Transició, la veritat de la seva trajectòria vital; la mort del seu germà, la traïció al seu pare, el cop d'Estat del 23-F, la construcció d'una important fortuna personal, diverses batalles campals per evitar que els seus escàndols sexuals veiessin la llum, tantes altres per impedir que els problemes dels seus “íntims” fossin tractats amb independència en els tribunals, el menyspreu a les llengües de l’estat i la minimització del franquisme amb aquell “nunca fue nuestra lengua de imposición sino de encuentro”, les caceres, la censura flagrant al Jueves i per extensió a les xarxes, la repressió a qui gosava criticar-la, el “M’importa una merda la boda de la infanta”, els independentistes represaliats implacablement a cada aparició reial i despeses titàniques en temps de misèria generalitzada, ha funcionat com una ració doble de cues de pansa.

I aquestes cues de pansa sumades a la fatiga crònica que genera la política d’aquest Estat, va desembocar en una autèntica i transversal impugnació del règim del 78; als seus inicis, al seu silenci blindat, als seus atados y bien atados, al seu forrellat antidemocràtic, del antes roja que rota dit a cau d’orella. Al seu ADN.

En aquest precís moment de decadència reial per entregues, manifestacions i mobilitzacions contra la monarquia i amb els partits que l’havien auspiciat i protegit, qüestionant-la obertament….Voilà. El rei Juan Carlos abdica el 2014 en favor de Felip VI. I l’anacronisme borbònic desapareix de la primera fila de l’imaginari col·lectiu. Un vernís de joventut, per un concepte ben antic. Massa antic. Però ara amb barba, pronunciant bé, amb porte.

Cosmètica barata per a servir la segona transició en safata i la monarquia salvada per la campana . Que de poc ens ha anat, i això sí, perfil baix Felipe, que no està 'el horno para bollos'.

 Aquests dies, com fa 10 anys, com fa 20, i 40 s’ha tornat a posar obertament sobre la taula, la qüestió fonamental a recordar: no som súbdits de ningú. La qüestió fonamental, radical, justa , necessària, adequada i senzilla. Tant senzilla com una unitat de construcció. I per regar aquesta idea tant senzilla, ens detenen i se'ns enduen a Madrid. Deu anys després era presumible més solidaritat, menys col·laboració, menys xiular la Marsellesa mentre ens detenen. Sobretot, perquè se’ns enduen perquè saben que ho podem aconseguir.

Jo seguiré cremant fotocòpies de cares, famílies, trons i palaus, segones residències reials, caceres i iots. Perquè del primer a l’últim sometiment, no val a dissimular. Perquè per molta vergonya que ens faci la monarquia, ja està vist que sola, no marxarà.