“La fotografia no pot canviar la realitat però sí que pot mostrar”. Aquesta és la famosa frase del fotoperiodista britànic Fred Mc Cullin sobre el valor de l'art d'obtenir imatges. Amb elles podem, en efecte, veure un món que sovint desitgem ignorar. El cert, però, és que hi ha imatges que no només ens assenyalen la crua realitat amb impotència. Com una pedra llançada en un estany, el seu efecte multiplicador en la retina de qui les mira pot canviar les coses. La nena Kim Phuc corrent ruixada de napalm, per exemple, va alterar completament la visió dels nord-americans de la guerra del Vietnam. Una de les fotografies que, precisament, més ha commogut el món en els últims temps ha estat la de l'Aylan. La d'un nen de 3 anys ofegat a la riba d'una platja turística. Amb la commemoració d'un any de la seva publicació just avui, resulta pertinent preguntar-nos per la capacitat que va tenir per canviar el món que l'ofegar.
El primer que crida poderosament l'atenció d'aquesta imatge és la seva eficàcia per colpejar i agitar consciències. En poc temps es va convertir, de fet, en una icona o símbol de l'èxode sirià. Amb anterioritat, el mateix mar que es va empassar a l'Aylan havia escopit milers de cadàvers de persones que fugien de l'horror. Entre ells, altres nens i nenes. L'atròfia moral de la nostra societat, però, semblava ignorar-los. Com si després d'aquesta llarga llista negra no hagués rostres, noms i vides truncades. Per què la freda i insensible societat europea va reaccionar amb escàndol, en canvi, amb en l'Aylan? Com va saber veure Aristòtil en la seva Retòrica, la compassió és un fenomen de proximitat. Una mitjana distància entre el massa proper i el massa llunyà, on desapareixen les diferències de la nostra vista. La figura del nen sirià es va fer emotiva, propera, perquè la tragèdia que l'havia matat era lluny però la seva mort efectiva va esdevenir a les nostres platges. L'Aylan, d'altra banda, era sirià però podia ser “un dels nostres”. Estava estès a la sorra, com adormit boca a terra. Aquesta calma, la seva pell blanca, les seves sabates, els pantalons curt i la samarreta vermella podrien ser els de qualsevol nen europeu. Amb això, la fotografia estimulava la capacitat de posar-se al seu lloc. O més aviat al dels seus familiars. “Podria ser el meu fill”. Les fotos, és obvi, diuen més de qui les mira que del fotografiat. En aquest cas, té més a veure amb aquesta societat opulenta de llàgrimes de cocodril a l'altra que s'ofega en el mar que els separa.
Sigui com sigui, el cert és que en aquest moment la imatge va moure els fonaments d'Europa. La societat, acomodada i asèptica, va trencar la seva cuirassa d'indiferència i es va veure implicada de sobte en el desastre humanitari més greu des de la Segona Guerra Mundial. Missatges de solidaritat com el de Welcome Refugees van inundar les xarxes i els carrers de mig continent. Moltes ciutats van redoblar els seus esforços per obrir una finestra d'esperança i dignitat amb l'acollida de les persones refugiades. Les reaccions dels responsables de les institucions de la UE tampoc van trigar a arribar. El president del Consell d'Europa, Donald Tusk, va exigir esforços per no convertir la “solidaritat en un eslògan buit”. Amb això, en pocs dies es van multiplicar per quatre els refugiats que Europa estava disposat a acollir. Al Regne d'Espanya, la pròpia portaveu del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, va acceptar “la xifra de la quota sense reticències”.
Un any després, què ha passat amb tot això? El balanç és decebedor. El que semblava un canvi de paradigma no era més que un miratge que anava a amagar un cúmul de compromisos incomplerts. Les xifres no enganyen. Amb l'actual ritme de reubicacions es trigaria 43 anys a fer efectives les promeses realitzades amb la foto de l'Aylan de teló de fons. És més. On abans hi havia crides a la “solidaritat”, ara hi ha declaracions amb tints obertament xenòfobs. “No vingueu a Europa. No creieu als traficants. Cap país europeu serà un país de trànsit”, són les paraules del propi Donald Tusk tot just sis mesos després. Això succeeix mentre els partits d'extrema dreta guanyen posicions i fins i tot accedeixen al poder. Els seus bons resultats en els últims comicis europeus, de fet, no tenen precedent.
La qüestió no s'acaba aquí. Amb el pacte migratori signat amb Turquia, la Unió Europa segella definitivament les seves portes als refugiats sirians que fugen dels bombardejos i les ciutats en ruïnes. Amb la voluntat de blindar, Europa abdica del deure humanitari d'asil exigit pel dret internacional. De qui es troben bloquejats a Grècia a l'espera de la seva deportació. O d'aquells que encara no han pogut creuar l'interior de la UE. Aquesta passivitat, aquest abandonament de les seves obligacions davant l'emergència humanitària és una greu ofensa. No només dels Drets Humans, també de l'imperatiu moral sorgit després de la mort de l'Aylan.
En aquest context, quedar-se de braços creuats no és una opció. Les ciutats i els municipis són el dispositiu clau que assumeix el repte d'acollir els refugiats, però al Regne d'Espanya no participen en les polítiques d'asil ni reben finançament per fer-ho. Tot i això, ciutats com Barcelona han demostrat que amb fermesa i voluntat política es pot plantar cara. En els últims mesos, hem posat en marxa un ambiciós Pla integral. Amb ell es garanteix una atenció digna als centenars de sol·licitants d'asil arribats a la ciutat però que queden fora dels paràmetres del Pla Estatal. El cert, però, és que el drama humanitari és de tal magnitud que això no és ni serà suficient.
Resulta imprescindible tornar a rearmar-se. Cal posar el focus en la responsabilitat de governs com l'espanyol. Exigir que compleixin amb la legalitat internacional. Per fer-ho, caldrà convertir les cambres legislatives en autèntics camps de batalla. Les Ciutats Refugi, les entitats de drets humans i la ciutadania en general tenim una gran responsabilitat. No podem permetre que el Welcome Refugees es converteixi en un lema per netejar consciències. Hem de teixir una xarxa ciutadana des del carrer fins a les Ciutats Refugi que mobilitzi i, si cal, no dubti en exercir accions de desobediència civil. En realitat, l'imperatiu categòric que ens arriba de l'Aylan està plenament vigent. El seu record ens assenyala amb el dit. A nosaltres, sens dubte. També, però, a les desenes de persones que com ell van perdre la seva vida intentant creuar una frontera. Els seus crits ofegats ens recorden que, com assenyalava Chesterton, el món no és més que “les restes d'un naufragi”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
