Els catalans i la Constitució

Tot sentint Francesc Homs, en un acte electoral (TN Migdia, 06-12-15, minut 11:22), afirmar que hi ha més catalans que han votat a favor de la independència, el passat 27 de setembre, que no pas a favor de la Constitució, el 6 de desembre de 1978, es constata la deformació interessada de la memòria que pot afectar alguns dirigents polítics.

No costa gaire de comprovar que 2.701.870 catalans sobre 2.986.700 van votar sí a la Constitució, mentre que 1.966.508 sobre 4.092.349 ho han fet a les dues candidatures independentistes.

Si es tracta de buscar arguments a favor d’una revisió de l’encaix de Catalunya a Espanya o, fins i tot, de la independència, no cal deformar les dades, exercici altrament inútil. L’entusiasta suport de l’electorat català a la Constitució de 1978 és una explicació suficient del desencant i el desafecte que s’ha esdevingut, sobre tot, d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que va retallar el segon estatut d’autonomia, ara vigent.

El suport català a la Constitució correspon a un moment d’il·lusió i esperança en el règim democràtic que s’instaurava a Espanya després de la llarguíssima dictadura franquista sorgida de la guerra civil. Hi hagué dos diputats catalans entre els siete ponents constitucionals: Jordi Solé Tura en nom dels comunistes, Miquel Roca Junyent en nom de nacionalistes catalans i bascos. Els únics vots negatius al Congrés de Diputats foren d’un diputat abertzale i de cinc membres d’Aliança Popular, tres més dels quals s’abstenien. Heribert Barrera (ERC), un altre diputat i un senador catalans també s’abstingueren, a diferència del capellà Lluís Maria Xirinacs que hi va votar en contra.

El resultat català del referèndum fou de 90 % dels vots, sobre un 67,9 % de participació, molt pel damunt de l’èxit indubtable de la proposta independentista (47,8% de vots amb un 74,9 de participació) en les recents eleccions autonòmiques.

El més significatiu és que l’altíssim suport català a la Constitució de 1978 va ser una mica més alt que la mitjana espanyola i que el vot negatiu català (4.61%) fou molt més baix que els de Cantàbria (12,46 %), Castella La Manxa (12,78 %) i Madrid (10,11 %), deguts probablement a la persistència de mentalitats franquistes. Per motius oposats, és clar, el percentatge de nos fou encara més alt al País Basc (25,30 %) i a Navarra (16,95%).

A diferència de les quatre províncies basques –llavors s’hi considerava Navarra, tot i no ser inclosa en el mateix règim autonòmic-, immerses en una escalada de terrorisme i repressió policial, Catalunya havia obtingut una solució inesperada a les reivindicacions nacionals.

Després de la victòria de socialistes i comunistes a les primeres eleccions de 15 de juny de 1977, Adolfo Suárez pactà amb Josep Tarradellas el retorn del president exiliat al cap davant d’una Generalitat provisional i amb pocs poders. Un acord que limitava el paper de l’esquerra, però tenia una potència històrica i simbòlica indiscutible, que enllaçava amb la tradició republicana. Era la ruptura amb el franquisme, tan demanada per la oposició i no assolida en cap altre aspecte.

L’elaboració d’un nou estatut d’autonomia inspirat en el de 1932 era a l’horitzó. La Constitució era un marc de convivència viable que podia deixar enrere tantes pàgines d’història contemporània marcades per la guerra civil i la dictadura franquista, darreres etapes d’una perllongada inestabilitat política i l’aspiració mai prou satisfeta de recuperació de l’autogovern perdut el 1714.

Una majoria aclaparadora de catalans va creure en les virtuts de la Constitució, quina interpretació i aplicació es van començar a aigualir aviat. I en els darrers anys ha estat segrestada, inconstitucionalment, pel partit polític que, com veiem en un article anterior, menys va contribuir a la seva elaboració i aprovació.