Hi ha una llei que hauria de garantir que ningú patís pobresa energètica i no ho fa

De les 10 víctimes mortals en incendis a la llar registrades a Catalunya durant el primer trimestre del 2014, un total de 7 es poden atribuir directa o indirectament als efectes de la pobresa. Aquestes dades les feia públiques fa pocs dies UGT-Bombers, a la vegada que senyalava la dificultat per disposar de dades de qualitat per falta de transparència. Un informe presentat el passat juliol amb dades aportades pels 12 municipis catalans amb més població mostrava que gràcies a la Llei 24/2015 s’han aconseguit aturar 4.399 talls de subministrament.

Però no perdem de vista que el risc de pobresa a Catalunya afecta el 19% de la població. Són dades que ens mostren la dimensió de la problemàtica a la que hem de fer front i com aquesta llei pot ser d’utilitat si s’aplica. Hi ha lleis que es creen amb voluntat d’aconseguir transformar la nostra societat buscant que sigui més justa perquè hi ha qui considera que hi ha drets que s’han de garantir. És el cas de la Llei 24/2015 que es va aprovar per unanimitat al Parlament per iniciativa popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC per evitar la pobresa energètica i l’emergència habitacional. Una llei que el Partit Popular va portar al Tribunal Constitucional i aquest va reduir la seva capacitat d’incidència, però no va tocar la part dedicada a l’anomenada pobresa energètica.

Tan important com la llei és qui i com la garanteix, els mecanismes per fer-la efectiva. Si una llei té com a objectiu que les persones no pateixin la pobresa energètica no s’ha de confondre amb que l’objectiu sigui multar les empreses que no actuïn correctament. No n’hi ha prou amb multar a posteriori. S’ha de fer aplicar la llei per aconseguir que sigui l’instrument que obligui a tothom que té alguna cosa a veure amb la pobresa a actuar i així evitar els efectes dolorosos que ja coneixem massa bé.

Això, principalment, és responsabilitat de governs i administracions públiques en la mesura que tenen competències fonamentals a l’hora de legislar i fer aplicar les lleis. Les empreses no tenen aquestes responsabilitats, però en tenen altres que no sempre compleixen.

Una societat que fa lleis per garantir drets hauria tenir com una de les seves prioritats valorar si això s’aconsegueix o no. I si no s’aconsegueix buscar les maneres necessàries per fer efectives aquestes lleis. Si no es fa així gairebé podríem dir que és pitjor que si aquests lleis no existissin. Si no hi fossin sabríem que no disposem de legislació en aquest àmbit. Però ara podem pensar que ja ho hem assolit i no és així. Des de que es va fer públic el cas de la veïna de Reus a qui s’havia tallat l’electricitat i s’il·luminava amb espelmes que haurien estat la causa de l’incendi que va acabar amb la seva vida, s’han creuat algunes acusacions sobre en qui recau la responsabilitat de la mort.

Un tuit de Gabriel Rufián, representat d’ERC al Congrés dels Diputats, va iniciar una polèmica a Twitter que es va allargar durant tot el dia. La resposta que se li va donar des del compte de la PAH buscava senyalar la responsabilitat del govern de la Generalitat de Catalunya en el fet que aquesta llei no garanteixi el seu objectiu. Tenim massa confusió (voluntària o involuntària) en el debat públic sobre quines lleis estan vigents i a què i a qui obliguen en aquest àmbit. Això ja dura massa mesos.

Hi ha qui considera que Twitter és un problema per a la política i qui li reconeix grans aportacions. En els creuaments de tuits d’ahir es pot veure alguna de les seves característiques, al meu parer, més positives: la capacitat per interactuar, tractar qüestions que ens preocupen i buscar aclariments. El primer tuit de Rufian necessitava ser desenvolupat i aclarit per entendre la problemàtica que es volia fer present i així hi ha qui ho va fer. Però aquests creuaments també ens mostren algunes de les males pràctiques, al meu parer, que a Twitter prenen volada: falta de respecte personal i per les idees, argumentació poc elaborada o fal·laç... Els tuits van seguir i seguir durant tot el dia fen present diferents veus i arguments. També acusacions sobre les que convindria reflexionar; per exemple, amb motiu de la convocatòria de concentració per dimarts 16 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Per exemple, la de l’eurodiputat de Convergència Democràtica de Catalunya Ramon Tremosa.

La PAH i l’APE són col·lectius que es declaren apartidistes, no confondre amb apolítics o antipolítics. Han entès que les seves lluites no es poden identificar amb cap opció concreta. El fet que Barcelona en comú hagi nascut amb gent provinent de la PAH, que va deixar la PAH per fer-ho, no hauria de posar en qüestió l’autonomia de la PAH. A les diferents PAH hi ha gent de diversos partits. L’autonomia de la mobilització per davant de tot i la capacitat de relacionar-se amb tothom per aconseguir els seus objectius com a guia. Dit això, també són crítics i ho són especialment amb les administracions, els partits, les entitats financeres o les empreses que entenen que més s’allunyen d’aquells drets que volen garantir. Recordem una vegada més que el govern de Mariano Rajoy i el seu partit, el PP, ha intentat frenar tota iniciativa legislativa que busqués garantir aquests drets. Quan s’acusa a la PAH i l’APE de voler atacar a la Generalitat, de no mobilitzar-se a les seus de les empreses, s’oblida, i no s’hauria de fer, la trajectòria de les dues organitzacions de mobilització apartidista que han criticat obertament tan a la Generalitat, com a l’Ajuntament, com al Gobierno, com al Tribunal Constitucional, com al PP, al PSOE... I que sempre s’han mostrat crítiques amb les empreses, les entitats financeres, i han ocupat les seves seus en accions reivindicatives de pressió.

La PAH i l’APE van néixer amb la voluntat de fer front a una vulneració d’uns drets que les administracions públiques i els diferents governs no estaven garantint. Hem de reconèixer que bona part del que en els darrers anys s’ha pogut fer per alleugerir les condicions de vida precàries associades a no tenir garantits els drets d’accés a l’habitatge i als subministraments bàsics ha estat gràcies a la PAH i l’APE. I així ho reconeixen persones des d’àmbits molt diferents. Si algú considera que la PAH o l’APE han dit alguna cosa incorrecte, han fet alguna acusació fora de lloc, seria constructiu que s’aclarís. Però entrar en lluites de fang no ens aportarà res. Si allò que ens preocupa és la vida de les persones, les urgències són moltes i anem massa tard. Intentem no perdre’ns.

Qui té responsabilitats sobre la pobresa energètica existent? L’APE i la PAH ho tenen clar. S’ha de demanar a la Generalitat i als municipis que apliquin completament la Llei 24/2015 que hauria de permetre acabar amb la pobresa energètica. S’ha de demanar que treballin en un front comú per denunciar la irresponsabilitat de les empreses subministradores en l’aplicació de solucions estructurals, com una tarifa social adaptada a la situació econòmica de cada llar, que impliqui la garantia de subministrament a totes les famílies vulnerables. S’ha de poder dir això i a la vegada qüestionar les decisions del Tribunal Constitucional, del Govern del PP... Perdre’ns en valorar a qui es critica una mica més o una mica menys, a comptar quantes accions es fan a Plaça Sant Jaume o a la seu de les empreses, ens allunya clarament dels objectius. Si allò que ens preocupa és la vida de les persones, el debat hauria de ser què podríem estar fent per evitar la pobresa i els seus efectes. No estem tenint aquest debat ni altres necessaris. Mai s’ha de perdre de vista qui té competències que es puguin exercir i buscar la manera d’exercir-les. Com sempre ens recorden l’APE i la PAH: hi ha vides en joc.