Són justos els exàmens d’accés a la nacionalitat?

Des de l'entrada en vigor, l'octubre del 2015, de la llei 12/2015, cal superar dos exàmens (cultura i llengua) per accedir a la nacionalitat. Una nova forma de determinar el grau d'integració dins la identitat nacional espanyola que es va idear per posar ordre a un procés que, fins ara, havia estat subordinat al criteri arbitrari, i a vegades injust, dels jutges. Però és realment més just ara?

Entre les crítiques que ha suscitat aquesta mesura, la pregunta de si obligar a realitzar un examen d'integració adultera la mateixa essència de les mesures d'integració és una constant. En tot cas, de moment, el conjunt de les crítiques han posat l'accent en el caràcter excloent de l'examen de cultura. Però no són poques les contradiccions amb les quals ens trobem els examinadors a cada examen de llengua.

Per començar, cal mencionar el fet que la prova lingüística d'aquest examen es correspon al DELE A2, model dissenyat i gestionat per l'Instituto Cervantes des del 2002. En el seu origen, aquest model va ser concebut com un examen acadèmic destinat a joves estudiants i professionals qualificats, i va ser a partir del 2015 que es va establir com a requisit per sol·licitar la nacionalitat espanyola.

Però no cal dir que no tots els i candidats/es són joves estudiants ni professionals qualificats. De fet, la diversitat de trajectòries educatives i la disparitat de nivells formatius són enormes. Davant d'un examen que no contempla aquesta situació, doncs, els examinadors ens trobem molt sovint amb casos d'autèntica confusió. Per què la superació de la prova depèn, també, i és aquí on la controvèrsia està servida, d'un nivell d'instrucció específic i molt sovint determinat per la condició socioeconòmica del candidat/a.

Això vol dir que la prova de llengua conté un biaix de classe social? L'ordre ministerial art. 10.5 (JUS/1625/2016, 30 setembre) preveu l'exempció de la prova a aquelles persones que demostrin no saber ni llegir ni escriure. Malgrat això, ens trobem, un dia sí i l'altre també, amb candidats analfabets a cada convocatòria. Així doncs, quin és el problema? Molts dels candidats mostren no haver tingut accés a la informació ni tampoc l'oportunitat d'acreditar el seu analfabetisme. D'altres, l'administració no els ha reconegut la seva condició d'analfabets. De fet, l'ordre ministerial no té en compte els diversos tipus d'analfabetisme i són nombrosos els candidats que presenten un analfabetisme funcional clar, és a dir: saben llegir i escriure però tenen dificultats a l'hora de comprendre textos escrits. Per tant, és fàcil de preveure la frustració que senten els candidats quan, amb un nivell oral molt sovint impol·lut, acudeixen a un examen que està basat, en les seves quartes parts, en el text escrit. Es troben abocats al suspens.

Es tracta d'una situació dramàtica, si tenim en compte que centenars de persones residents i treballadores de llarga durada que es comuniquen perfectament en castellà, a vegades han de desplaçar-se desenes de quilòmetres, incloent-hi sovint una habitació d'hotel (més les taxes d'examen), amb l'esforç econòmic que això suposa, per al final presentar-se a un examen que els és impossible d'aprovar. Conseqüències? L'exclusió de l'accés a una ciutadania de ple dret.

En resum, en tant que examinadora molt sovint he d'afrontar dos problemes que són dues cares de la mateixa moneda. El primer té a veure amb les condicions administratives d'accés a l'examen, que no aconsegueixen aportar una solució adient a l'enorme desavantatge que pateixen les persones amb algun tipus d'analfabetisme. El segon rau en el fet que l'examen està basat en un model lingüístic i d'aprenentatge de la llengua espanyola que descansa, en gran part, en el text escrit. Una concepció sobre la llengua i unes condicions administratives que, no ho oblidem, determinen l'esdevenir “espanyol” de moltes persones.