El Negre Iván i el Big Data

Fa uns mesos, em va donar per escriure alguns articles sobre el control de les nostres dades a Internet, el preu de cada pas que donàvem a la xarxa i, en fi, l'ús i abús que d'aquestes dades fan les companyies, els governs, les agències de seguretat. Unes vegades escrivia esperonat per un llibre d'Evgueni Morozov o de César Rendueles, altres per la visita a l'exposició Big Bang Data... El cas és que aquells articles deixaven una sensació apocalíptica, un sentiment de “tot està perdut”; més aviat “tot està vigilat”. Una experiència posterior em va ajudar, però, a matisar aquestes penes.

Resulta que, en assabentar-me de la mort de Juan Formell, director dels Van Van, vaig decidir tornar als primers èxits de l'orquestra. A uns anys que van coincidir amb l'època en què jo era un vailet allà a Cuba. Així que em vaig ficar a Youtube i vaig buscar Marilú. Vaig buscar De mis recuerdos, composta per Formell per Elena Burke. Vaig buscar Pastorita amb el seu guararey.

Què va passar? Doncs que, a la tercera recerca, va aparèixer a la pantalla un anunci personalitzat per a aquest internauta obsessionat pels primers Van Van. I què m'oferia l'anunci? Res més, ni menys, que un producte per allisar-me els cabells.

Per El Gran Germà dels nostres dies, la conclusió és òbvia: si t'agraden els Van Van, ets negre; i si ets negre, no t'agraden els teus rínxols. Una cadena de racisme múltiple que, al final, em va deixar una sortida aprofitable. Si aquesta és la meva identitat, així em vaig dir, llavors El Sistema és fal·lible i la datificació del món té els seus punts de fuga. Diguem que, enmig de l'agonia pel control total d'Internet, es va obrir davant meu una finestra orada en què, per uns instants, vaig arribar a sentir-me fora de perill de la confiscació de la meva vida.

Ara, com El Negre Iván Sempre Disposat a Allisar-me els Cabells, havia trobat una bretxa al sistema. Una via d'escapament que em permetia jibaritzar-lo i sortir fugint, mai millor dit, amb la meva música a una altra banda.