La iaia Rosalia tenia 94 anys quan va morir. Fa uns dies el Gerard Quintana i jo ens vam trobar per enregistrar un vídeo que parlés de cultura, de la cultura que volem, i també per donar suport al procés constituent contra la dictadura financera i el lladre que no se’n penedeix ni que el crucifiquin, cosa que amb les actuals regles del joc ja sabem que no passa mai. No sé com he arribat aquí, potser és que tots els camins i tots els temps tenen la seva Roma imperial.
He citat el Gerard perquè la seva àvia va morir amb 104 anys i guanya per 10 la meva. Recordo que em va dir: “Les àvies són la nostra història, la nostra identitat, i ens queden molt a la vora. Últimament compto els temps per àvies. 200 anys, dues àvies; 500 anys, cinc àvies; 2.000 anys, vint àvies, no n’hi ha per a tant.” Fa vint àvies de l’escena de la crucifixió de l’home que deia que tots som germans, envoltat dels dos lladres, el penedit i el que no. No hi ha més, un horitzó de justícia, unes bases del joc per vetllar per aquesta justícia, i la realitat humana, plena d’errors, vulnerabilitats, pors, egoisme, Amor i Llibertat indissociables en constant procés constituent d’aquesta humanitat. Potencialment lladres ho som tots; uns se’n penedeixen i altres no, això “és així i no en sabria dir res més”, que diu la cançó, però sobre l’estupidesa de permetre que els que representen el poble escriguin les regles del joc, crec que hi tenim mooolt a dir i moooolt a fer. La Vida Nova ve de lluny i és el procés de constituir-me a cada pas en la relació amb els altres en direcció al bé comú. No hi ha més, donar gràcies i demanar perdó o anar a la presó. Vull una nova Constitució que es posicioni clarament en aquesta direcció. No val posar els lladres de pomes a la presó per complir l’expedient. A dins hi vull els lladres de milions, els que provoquen les retallades per privatitzar els drets universals i, sobretot, vull que ens tornin els calers.
La meva àvia va passar més gana que un mestre d’escola, més gana que una cantant… La meva àvia em mirava i, encuriosida, em preguntava: “I tu nena, quan penses treballar?” La iaia no va anar a escola. A ningú que estigui apoltronat li interessa el criteri dels altres. La iaia no tenia coses. La iaia tenia gana i proclamava la seva dignitat dient: “Tot i la gana que he passat, mai no he robat res a ningú”. Els pebrots unisex de la meva àvia vénen de la Garrotxa i puc certificar-los heràldicament 300 anys, és a dir, 3 àvies de puresa garrotxina. Jo torno a ser xarnega, és a dir, escudella barrejada i, tot i així, ben catalana perquè és així i no en sabria dir res més. Ma mare m’ha cantat les cançons de bressol amb allò tan català que diu “nonino, tralarà”, i després m’ha parlat amb aquesta llengua i cultura de més de deu àvies, mentre mon pare ho feia amb salero andaluz.
Setmanes abans de morir la meva àvia, ajaguda al llit, inflada de no metabolitzar els medicaments, quasi sense poder parlar, va fer un gest que no oblidaré mai i vull proclamar per sempre més: la seva mà recolzada damunt de la panxa quan, de sobte, va aixecar un mica el braç, va tancar els dits per la punta com si agafés alguna cosa, com si fos una petita grua d’aquelles de fira que, en el millor dels casos, recullen qualsevol punyeta i la transporten fins a la sortida. Així va fer el braç de la iaia, va voltar de la panxa a la tauleta i allí va obrir els dits per deixar anar alguna cosa. M’havia tocat un premi, això ho vaig entendre, però quin? “Què fas? Què és això, iaia?” Per resposta, la mirada seriosa, profunda, de pes… “Què vols dir?” La mirada… no t’entenc… què és això?…. I amb molt d’esforç em va dir: “Els Pebrots. Ara et toca a tu”.
Que ningú em toqui el gèneru* dels pebrots de la iaia. Ni Cristu. Tot i que sé que Ell mai no ho faria, Ell és l’horitzó comú, la Justícia, sense gènere, de Bon gèneru.
Últimes notícies de la Roma imperial: recents troballes arqueològiques han desvelat que els dos lladres que envoltaven Crist a l’escena de la crucifixió eren dues dones.
En aquesta Vida Nova que cerquem es fa servir el femení genèric i en el futur no es podrà dir tant a la lleugera si les crucificades dels dies que s’acosten eren dones. Ni si van ser Adam i Eva els qui van mossegar la poma, o Eva i Lilith…
* Matèria de la qual està fet quelcom (barbarisme de la iaia)
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
0