Les omissions del relat

Una de les meves grans aficions consisteix en passejar per Barcelona. M'agrada tant que hi dedico temps i fins i tot, en alguna que una altra ocasió, l'explico als que així ho desitgin. El curiós és que no són turistes, els explico la ciutat a ciutadans catalans amb ànsies de saber més dels carrers que solen caminar durant el seu dia a dia.

La setmana passada vaig quedar amb un grup i vam cobrir la Barcelona obrera i anarquista. Fa anys es va organitzar una ruta similar amb motiu dels setanta anys de l'esclat de la Guerra Civil, però va caure en l'oblit, com succeeix amb la Setmana Tràgica al mapa urbà. La gran revolta de 1909 no figura al mapa, ha desaparegut gairebé com si ningú s'hagués aixecat contra una guerra injusta i un poder opressor. Queden testimonis, que en la majoria de casos són d'autors estrangers, homes i dones que van considerar claus aquestes jornades d'un estiu incendiari per entendre com respirava l'Espanya d'aleshores. El desesperant és que el carrer, els seus noms i plaques, són pura política, i és clar que l'Ajuntament mai s'ha preocupat per potenciar el record dels esdeveniments cabdals d'una Barcelona que va ser coneguda a tot el món molt abans de les Olimpíades i l'eclosió de la seva odiosa marca.

Home Jordi, diuen alguns alumnes, faltaria que insistíssim en allò dolent que hem donat, en lluites que dividien. Aquesta actitud s'assembla a la de Prat de la Riba amb l'article La ciutat del perdó de Joan Maragall, censurat per La Veu de Catalunya perquè demanava la concòrdia com a modus operandi per curar els mals de la Ciutat Comtal. No es tracta de mostrar allò negatiu, més aviat d'ensenyar que, com en la novel·la de Dickens, la nostra és la història de dues ciutats on els protagonistes de la segona queden eclipsats. Ferrer i Guàrdia, potser el català més decisiu del primer terç del segle XX per la seva tasca pedagògica, té un trist monument mig ocult a Montjuïc. Sí, Salvador Seguí té una plaça i una inscripció on el van cosir a trets al llunyà 1923, però de vagues i altres fites de l'obrerisme català, espanyol i mundial no en queda rastre, ni tan sols a plaça Catalunya, un espai central que el 15-M va recuperar però que en altre temps havia estat punt de col·lisió i conflicte de protestes feministes, anarquistes i ciutadanes.

A principis del segle passat les grans manifestacions eren al Saló de Sant Joan, actual passeig Lluís Companys. Aquest president és recordat en el relat del procés sobiranista, i el mateix passa amb Francesc Macià i en menor grau amb Prat de la Riba. Els dos dignataris d'ERC van ser polítics de passió i poca raó, mals governants que, no obstant això, van pertànyer a l'únic partit que va saber vincular a diverses classes socials i sensibilitats durant la Segona República. No se'ls inclou en la lloa per això. Són la rauxa pròpia del moment que vivim, un des del seu militarisme i carisma d'octogenari, l'altre des de la inconsciència de proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola, cosa inexistent, i per desgràcia morir afusellat pels feixistes victoriosos a l'octubre de 1940. El martiri oculta vergonyes de gestió i genera un mite.

Prat de la Riba va ser un magnífic governant perquè va ser el pioner a donar a Catalunya, mitjançant la Mancomunitat, estructures descentralitzades de molta força, i ho va fer amb encert després d'uns temps difícils que la seva mà dreta no va saber capejar bé. El gran absent, juntament amb els previsibles federalistes Almirall i Maragall i el bandejat Pujol, del panteó d'exemples a seguir en tot el sainet actual és Francesc Cambó, i és una cosa paradoxal fins a cert punt. El magnat i mecenes cultural va ser un home de clarobscurs que va destacar per ser el gran home d'acció del catalanisme naixent, capaç de posar en dificultats al Rei Alfons XIII amb un simple discurs per després integrar-se en llocs imprescindibles d'alguns dels seus governs. Sense la seva capacitat de moviment, sense el seu do per mobilitzar, actuar i entendre el catalanisme d'ahir i avui seria un altre fins al punt que gairebé no podríem concebre. Com és comprensible aquesta opinió es pot rebatre, encara que només de manera molt relativa. Cambó va manejar els fils el 1918 de la primera proposta d'Estatut, caiguda en desgràcia, malgrat el fervor de la llibertat dels pobles per autodeterminar-se de Wilson després de la Gran Guerra, per la situació polític-social espanyola i barcelonina, amb la vaga de la Canadenca i el sorgiment del pistolerisme que va fer irrespirable l'ambient.

La placa que recorda la vaga de la Canadenca, un paradigma de com els treballadors poden paralitzar tota una ciutat amb bona organització sindical i valentia, va ser eliminada un temps del nomenclàtor. Al pobre, és un dir, Cambó sempre li quedarà l'horrible estàtua de Via Laietana on sembla que estigui en trànsit. El que no tindrà és la seva dosi reivindicativa entre els figurants històrics que condueixen a aquesta situació. La seva col·laboració de primera hora amb les tropes nacionals l'exclou del gran tinglado, no fos cas que els draps bruts emergeixin i taquin el conjunt.

Ja que parlem de roba no està de més pensar en les banderes que cobreixen els balcons de mig país. Potser si les suméssim tindríem els vots del SI-SI del passat 9 de novembre. L'interessant seria comptar els buits i llançar la hipòtesi que la seva conjunció equivalgui a un gran nombre de l'abstenció a les urnes. És un altre buit d'un altre relat. Em sorprèn que el resultat es vengui com un gran èxit, sobretot si es considera l'estrany cens amb votants de 16 anys i els estrangers residents a Catalunya, que normalment, no almenys en tots els casos, no poden dipositar la seva papereta, més que res perquè així ho diu la llei.

Seria interessant veure quant van influir en l'escrutini definitiu. No crec que fossin xifres determinants, tot i que sí que pot ser que s'inflés el percentatge. Deixem-ho. El buit del 65% que es va quedar a casa, la por que fossin els mateixos que prescindeixen de decorar els seus habitatges amb símbols nacionals, és el rellevant, i no el jutjo com un cant de victòria per als que segueixen entestats en un discurs únic capitalitzador de l'opinió pública. Per acabar amb la tortura i sortir de dubtes, el millor seria votar d'una vegada, tots, però...

Però resulta que fins a novembre de 2015 no hi haurà eleccions legislatives. Mas i Rajoy ho saben. Ho diuen poc, gairebé entre murmuris. L'actual estat de les coses els interessa. En català per mantenir la poltrona mentre amaga el seu demencial govern del no-res i l'enfonsament de la seva coalició. A l'espanyol el tema el nodreix l'esperança de collir vots per a una reelecció que sembla, encara que no podem anticipar, improbable. El panorama serà un altre i el batibull de sigles que conformaran el nou arc parlamentari s'hauran d'acostumar a una nova cultura del pacte que, esperem, propiciï reformes constitucionals i un nou encaix de Catalunya dins de l'Estat. Fins a aquesta data qualsevol tipus de pacte és una quimera. Per què no ho diuen molts mitjans?

Les omissions de tots aquests relats no són casuals, obeeixen a interessos que enfoquen la realitat cap a un interès concret. No hi ha més. Destapar és un exercici d'honestedat. La seva utilitat dependrà de l'ús que vostè, estimat lector, vulgui donar-li. Així conclou el nostre passeig d'avui.

Una de les meves grans aficions consisteix en passejar per Barcelona. M'agrada tant que hi dedico temps i fins i tot, en alguna que una altra ocasió, l'explico als que així ho desitgin. El curiós és que no són turistes, els explico la ciutat a ciutadans catalans amb ànsies de saber més dels carrers que solen caminar durant el seu dia a dia.

La setmana passada vaig quedar amb un grup i vam cobrir la Barcelona obrera i anarquista. Fa anys es va organitzar una ruta similar amb motiu dels setanta anys de l'esclat de la Guerra Civil, però va caure en l'oblit, com succeeix amb la Setmana Tràgica al mapa urbà. La gran revolta de 1909 no figura al mapa, ha desaparegut gairebé com si ningú s'hagués aixecat contra una guerra injusta i un poder opressor. Queden testimonis, que en la majoria de casos són d'autors estrangers, homes i dones que van considerar claus aquestes jornades d'un estiu incendiari per entendre com respirava l'Espanya d'aleshores. El desesperant és que el carrer, els seus noms i plaques, són pura política, i és clar que l'Ajuntament mai s'ha preocupat per potenciar el record dels esdeveniments cabdals d'una Barcelona que va ser coneguda a tot el món molt abans de les Olimpíades i l'eclosió de la seva odiosa marca.