Pepe Borrás, cap d’Estratègia de NetFreedom Pioneers: “Hem passat de la censura a la ‘infoxicació’”

Al cap de cinc anys com a director de l’Internet Freedom Festival, Pepe Borrás (València, 1988) va decidir arrelar als Estats Units i vincular-se a altres projectes relacionats amb la llibertat d’expressió en Internet. Com a cap d’Estratègia de NetFreedom Pioneers, s’ha convertit en el primer espanyol premiat per la National Endowment for Democracy (NED), una fundació impulsada pel Congrés dels Estats Units que guardona les iniciatives més originals en aquest camp. En aquesta entrevista amb elDiario.es, feta en el Museu de la Informàtica de la Universitat Politècnica de València, analitza la situació actual de les llibertats en Internet i ofereix una visió esperançadora sobre com recuperar el control del nostre futur digital.

Internet va arribar al món per a posar tot el coneixement a l’abast d’un clic i ara hi ha milions de persones que creuen que la Terra és plana. Va ser un somni o encara hi ha esperança?

Jo sempre mantinc l’esperança, però si ens cenyim a les dades, el panorama no és bo. Freedom House, una influent ONG americana, publica cada any l’Internet Freedom Index i, des que va començar a fer-ho, el nivell de les llibertats en la xarxa ha anat en declivi. L’informe del 2024 no n’és una excepció. No sols no millorem, sinó que cada vegada més països van cap arrere. Cada vegada són més freqüents models com el de l’Iran, que té la internet halal –és a dir, que té un contacte limitat amb l’exterior.

La intel·ligència artificial hi ajuda o perjudica?

Un dels grans reptes a què ens enfrontem en aquests moments com a societats tecnològiques és la ‘infoxicació’. És aquest marc concret, el creixement salvatge de la IA té un gran potencial nociu. L’ecosistema informatiu digital està molt contaminat i això no és casualitat. Les estratègies d’influència política i enginyeria social van canviant. Hem passat de la censura a la ‘infoxicació’, fer que tot valga perquè res no valga. Fomentar la desinformació genera descrèdit generalitzat, falta de confiança en els experts i les institucions (‘investiga-ho pel teu compte’) i polarització (‘només confie en el meu cercle més pròxim’). Vaja, ‘pescar en aigua térbola’ edició guerra híbrida. Per exemple, Elon Musk ja no és un mer trol, és un potencial agent del caos amo d’una plataforma amb quasi 440 milions d’usuaris en què s’han interromput pràcticament tots els mecanismes de control per a evitar l’expansió de faules, moltes de les quals ell mateix origina i distribueix. De fet, Musk va manar alterar l’algorisme de Twitter (anomenem-lo X) per a assegurar-se que les seues publicacions foren les més visibles en la plataforma.

N’hi ha solució o ens hem de conformar que tot Internet acabe convertit en un femer com X?

M’agrada pensar en el nostre entorn digital de la mateixa manera que tractem el medi ambient des de l’ecologia. La primera cosa és reconéixer que no podem continuar contribuint a contaminar els llocs d’intercanvi d’idees en Internet i també que cal preservar les places públiques digitals. Alternatives obertes a X com Bluesky o Mastodon han vist un augment espectacular dels seus usuaris en els últims mesos. Ambdues formen part de l’anomenat fedivers, que fa referència a una concepció d’Internet basada en la federació de serveis i plataformes, en oposició a la concentració d’aquests per part de grans corporacions tecnològiques.

Potser molta gent no sap que existeixen els public interest technologists, o tecnòlegs per a l’interés públic, que es dediquen a promoure tecnologies per a servir al bé comú. La Fundació Ford és una de les pioneres en aquest camp i la Fundació Mozilla, per part seua, ha llançat Mozilla AI per a “construir, comercialitzar i components i eines de codi obert que faciliten a desenvolupadors i usuaris implementar IA de manera confiable per a resoldre casos d’ús del món real”. No podem assumir una postura derrotista. Queda molt per fer i tots podem contribuir-hi, encara que siga simplement triant una plataforma sobre una altra.

Fa anys, algú amb un blog podia escriure articles llargs, molt treballats, plens d’enllaços, que la gent es prenia temps per a llegir. Ara l’única cosa que es comuniquen són missatges curts, poc elaborats i, si és possible, molt impactants.

Sí, hi ha molta competència per a atraure l’atenció i existeix això que els angloparlants diuen l’anomenat FOMO (fear of missing out), és a dir, la por de perdre’s alguna cosa, volem estar en tot. Pensem que ja hem arribat al final del camí i que la comunicació en Internet ha de ser el model d’X, Instagram o Tiktok, però no ha de ser necessàriament així.

Crec que comença a haver-hi algun tipus de reacció, almenys ens hem adonat del problema, i l’última paraula sobre com parlar o com relacionar-se en la xarxa no està escrita, potser ara algú està creant una nova xarxa que cree un altre paradigma menys tòxic. Plataformes com Reddit, més basades en comunitats d’interés que en la competència per l’atenció, viuen un interés renascut. En aquesta línia, les generacions Z i Alfa estan més interessades en plataformes de comunitat que en Facebook i X. Les comunitats en Discord i els servidors del joc Roblox són llocs populars de trobada entre els més joves. Ens movem de les xarxes socials a les comunitats en xarxa.

Una dada curiosa de per on van els tirs és que el que més problemes crea a Amazon per a enviar a altres països no és tecnologia, són els llibres.

Cedir a la censura per motius econòmics continua sent tendència entre les grans tecnològiques. Quan Google va tractar d’implantar-se a la Xina, va acceptar censurar termes de cerca com ‘Tiananmen’, encara que finalment va decidir retirar-se del país el 2010. Per part seua, Amazon prefereix etiquetar certs articles com a “temporalment esgotat” per a evitar problemes en països on llibres de temàtiques LGBTQ, ocultisme o simplement salut i benestar són problemàtics, com reflecteix una investigació recent de Citizen Lab. En aquesta línia, la gent de GreatFire ja fa anys que monitora la censura desigual en les app stores de tot el món. L’app Free Index és el seu projecte més recent per a avaluar i comparar la llibertat d’accés a aplicacions arreu del món. Més enllà de la censura, és interessant analitzar els models econòmics predominants en Internet. Vivim uns temps que, com explica Yanis Varoufakis en el seu recent llibre Tecnofeudalisme,les grans tecnològiques tenen l’ambició de convertir-se en nous senyors feudals, privatitzant els espais digitals públics per a l’expropiació de la renda econòmica generada pel treball dels serfs: nosaltres, els usuaris.

Això es reflecteix molt bé en l’evolució de Silicon Valley, cada vegada més escorat cap al Partit Republicà.

Sí, Silicon Valley ha sigut un feu del Partit Demòcrata durant molts anys, però en les últimes eleccions hi ha hagut un clar acostament al Partit Republicà. Elon Musk és el cap més visible i activa d’aquest moviment, però n’hi ha més, com Jeff Bezos, també amo del Washington Post, que per primera vegada en quaranta anys no van fer costat a cap candidat, cosa que es va interpretar com un suport a Trump. De fet, ha sigut dels que ha invertit un milió d’euros per a finançar la seua presa de possessió (juntament amb Meta), tot i que el 2016 Amazon només va donar prop de 56.000 dòlars. Podem afegir a la llista Peter Thiel, fundador de PayPal i Palantir, que va secundar amb molts diners la campanya de senador del hui vicepresident J. D. Vance.

En la pràctica, en què es nota aquest canvi?

Silicon Valley ha passat d’abraçar idees progressistes i tecnoutòpiques a donar suport a un món desregulat i anti-establishment, una mena de paradís llibertari on regnen les criptomonedes i les corporacions no hagen de rendir comptes a cap Administració. Recordem que la major part dels seus amos ha passat per audiències en el Congrés, se’ls ha criticat molt pel paper perjudicial de les xarxes socials entre els joves o se’ls volen aplicar lleis antimonopoli. Musk, Bezos, Thiel, Zucekerberg s’han convertit en el que s’ha batejat com la ‘broligarquia’ i d’ells depén en gran part el futur de la xarxa.

Va haver-hi un temps en què es tenia por que hi haguera una Internet de ‘dues velocitats’, la de les grans empreses i la dels usuaris. Continua existint aquest risc?

No crec que això s’haja de convertir en un problema, el risc a què ens enfrontem és aquesta privatització de l’espai públic que és la xarxa. Internet va nàixer finançada amb diners públics i tothom estava convidat a unir-s’hi, les empreses també. Però ara el poder de controlar Internet està cada vegada més en mans privades, i a més cada vegada en menys mans. Pense, per exemple, en projectes com Starlink, com hem vist en la guerra d’Ucraïna, en què Elon Musk té capacitat per a dir qui s’hi connecta i qui no. Crec que el perill ve més per ací, que poques persones puguen prendre decisions sobre la infraestructura de la xarxa.

Per cert, com et vas convertir en el primer espanyol a rebre el Democracy Award del National Endowment for Democracy? És el guardó més alt a què es pot aspirar en el teu camp i crec que ets l’únic espanyol que el té.

Sí, és possible que siga l’únic a rebre’l de manera directa. La veritat és que va ser una sorpresa molt gran. El premi és compartit amb l’equip de Netfreedom Pioneers, una empresa sense ànim de lucre en què ens dediquem a buscar llocs en què Internet està en perill i dissenyar solucions tecnològiques. Col·laborem amb organitzacions de la societat civil de cada país per a enviar notícies, contingut útil i fins i tot programari, com VPN, que puguen donar accés a la Internet global. Una vegada vaig tindre una reunió amb el màxim representant de NED, Damon Wilson, i va passar una cosa que no sol ocórrer entre els alts càrrecs executius als Estats Units: encara que la reunió es va prolongar més del compte, es va quedar fins al final i després em va felicitar. Mesos després, ens van escriure per a dir-nos que ens donaven el premi.

I en què consisteix el vostre dia a dia?

Depén del país, no és el mateix Corea del Nord, que és un país totalment aïllat, que altres com l’Iran. En aquest, el problema sol ser que els ciutadans utilitzen una VPN per a poder connectar-se fora del país, i quan es fa molt popular, el Govern hi actua en contra. La nostra missió, i ho hem aconseguit en molts d’aquests països, és trobar maneres que el flux d’informació no puga ser interromput i que els governs antidemocràtics respectius no tinguen l’habilitat de deixar incomunicats i aïllats els ciutadans.

A Corea del Nord és més complicat, perquè no hi ha accés directe a la Internet global. Allí cal emprar sistemes que no depenguen de la infraestructura d’Internet, com les comunicacions per satèl·lit, per a enviar informació a través de sistemes no convencionals. Altres vegades s’utilitzen altres mètodes menys tecnològics, una cosa tan senzilla com amagar targetes SD amb contingut de l’exterior ocult en el plec d’una camisa. Com a cap d’Estratègia, jo em dedique a dissenyar programes per a respondre als reptes de cada país. Requereix una mescla de coneixements en tecnologia, geopolítica i drets humans. En aquest camp, la innovació tecnològica és fonamental, però el component humà sempre va per davant. En molts d’aquests països, com pot ser Corea del Nord, hi ha vides en joc.

Un altre dels projectes en què treballes, més personal, és una exposició d’escombraries.

Així és [riu]. Moltes de les escombraries que genera Corea del Nord acaben en unes illes de Corea del Sud i hi ha un catedràtic de la Universitat de Busan, el professor Kang Dong-wan, que ja fa anys que es juga la vida per a recol·lectar-la per a estudiar l’economia de l’anomenat Regne Ermità. D’ací es pot traure molta informació estudiant si les etiquetes estan en anglés, el gramatge de les caixes de cereals, el tipus de residus que arriben i la quantitat… En aquest cas, recuperant la visió tradicional del que troba un missatge en una botella encallada a la platja, és que el missatge siga la botella mateixa; em resulta molt poètic. L’objectiu és fer una exposició itinerant, que m’agradaria que començara a València, no sols per a mostrar aquestes ‘escombraries’, sinó per a entendre quin tipus d’informació ofereix i què ens diu sobre la cultura i els costums d’un país tan elusiu com Corea del Nord.

Tornarà a celebrar-se l’Internet Freedom Festival?

Com a tal, no, però m’alegra que d’aquest projecte pioner hagen sorgit iniciatives posteriors arreu del món. Crec que va ser un èxit, Espanya –i sobretot València– es va convertir durant cinc anys en la capital mundial dels drets d’Internet. Però el més important, vam crear una comunitat que abans no sabia que ho era: era un fòrum en què un enginyer dels Estats Units podia parlar amb un activista de Zimbàbue per a intercanviar idees i millorar les eines per a fer una Internet més lliure. A més, pràcticament la meitat dels assistents eren dones, una cosa mai vista en una trobada tecnològica, i més fa uns anys. L’important no és que torne l’IFF, sinó que el seu esperit es mantinga, i en aquest sentit em consta que hem creat escola.